Impostos

Això que diré és molt gros: entre els 15 membres del Govern tripartit, les desenes d'alts càrrecs, els centenars d'assessors i la pila de diputats i candidats d'esquerres -aquí i a Madrid- n'hi ha un que encara defensa la redistribució i, per tant, els impostos directes. Ja sé que els semblarà impossible, però suplico que se'm faci confiança: un dia que aquesta persona estava en hores baixes se li va escapar, davant meu. Sí, sí: un polític d'esquerres defensa els impostos directes!

El polític en qüestió viu esfereït només de pensar que en qualsevol moment pot ser descobert i afusellat -metafòricament, és clar- a trenc d'alba. Al seu dia li va costar, però va aconseguir interioritzar la consigna que baixar els impostos és d'esquerres i ho defensa arreu: cal abaixar encara més el tram màxim de l'IRPF, avisa. I anar enterrant el de successions, és clar. I trinxar el del patrimoni i tots els impostos que paguen les empreses.

Per sort, aquesta és la línia oficial del partit i, per tant, s'ha aconseguit amollar prou bé. L'únic que ha estat incapaç de copsar és la gran diferència que diuen que hi ha entre Rodrigo Rato i Pedro Solbes, però la resta de dogmes els ha fet seus. Això sí: de vegades vacil·la i pulsions recargolades li fan alguna mala passada, com aquell dia terrible, ja citat, en què se li va escapar que encara creia en els impostos.

En aquests moments de feblesa sempre recorda que els rojos més rojos del Parlament van tenir ZP sota les cordes a l'hora d'aprovar l'últim pressupost i es van acontentar amb esgarrapar més inversions "per Catalunya". Com feia CiU, vaja, que com tothom sap és l'esquerra de tota la vida.

El més curiós és que aquest estrany personatge corcat per la culpa no està tan sol com es pensa: milers de votants d'esquerres voten (o votaven) precisament perquè defensen la redistribució i, per tant, els molesta tanta excitació per rebaixar impostos. Si ho sabés, potser no patiria tant.