Art natural: ruta Eivissa-Palma

Per ventura és impossible emperò pot esdevenir: una ciutat és una obra d'art, sense autor ni firma. El capcurucull, Dalt Vila, el cos sencer fins la mar és una peça descomunal i un contenidor d'espais canviants, racons, museus amb entitat, encara que mínims. És un manifest d'afegitons, un sopa cultural, pedra i aire, amb protagonistes que la miren i la penetren.

No s'escau la cabòria d'homenatge a una torre, tela, vídeo, monument patrimonial antic, ni tan sols una urbanització o una icona d'arquitectura efectista. Es tracta d'imaginar la certesa d'un espai superlatiu, un àmbit dominant que vola sota el cel, confegit per les derrotes, per fer por o emmirallar els homes: castells, casals, murades, presons, esglésies i moltes runes, posem per cas d'Eivissa,Vila antiga.

La iniciació al viatge, la mirada plàstica sobre el pes del cos de l'illa-món l'han donada des de Walter Benjamin fins a Antoni Marí amb emocions estètiques, pintura escrita, lletra freda i metàfora. Benjamin, fugitiu de Hitler, anava amb pescadors de llagosta quan copsà una processó primitiva, una acció indígena als anys 30. Marí fugí als 60 del país de sal i sol dels avis en el correu de Barcelona i inventà, recordà.

Ara, al segle XXI, la gent amarra a la Marina amb el Lorca, un peixot d'alumni que vola afuat des de Mallorca. Al port ja no hi ha hippies de postal ni dones de dol ni tampoc pintors abstractes ni literats underground. Abans d'entrenar els ulls a la claror i les cames per les costes, es pot fer un tast de frit de pop o de porc a cal Peixet, amb prototipus amb bigotis com ales, una estètica, un cànon illenc.

Dins els becs de la nau de murs -l'acròpoli- que fonamenta l'obra d'art urbà està clos per obres el Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE) i clausurat per acció de la censura del bisbe l'afegitó de l'església de l'Hospitalet. Així un trosset dels fons és a la Sala Capitular de l'Ajuntament, voltada i pintada, hi ha estampes de modernor japonesa, 23 peces de 14 autors que feren des de 1972 a la Bienal Ibizagràfic. El diccionari d'idees i tècniques orientals mira enfora, no s'ha estroncat.

Plataformes, carrerons empinats, abismes marins envolten la ciutat. Devora la seu els plans trencats de marès i l'escala d'Elias Torres-Martínez Lapeña amb l'empremta del pla de la vila al cel ras al dintell de formigó. Una maqueta de la ciutat fortificada, de l'acròpolis que s'encén amb focs i batalles passades, damunt un vidre de la mar que muda amb les èpoques. La peça xerra amb la història en un muntatge evident com una instal·lació d'art, lineal, al Centre d'Interpretació Madina Yabisa, a l'antiga casa de La Cúria. L'espai d'aumàngara i volta val el viatge. A la davallada hi ha el discret museu Puget i el farcit de la Imatge i el So. En diumenge la sala avantguardista i resistent Van der Voort és tancada sota murs de J. Ll. Sert. Trescant per costers empedrats es guaita i es maneja el cos sobre l'ahir exagerat i el desbarat actual. A baix, el Museu Arqueològic de la necròpolis del Puig des Molins, la ciutat desfeta i desenterrada en tombes i coves, mostra a la fi una proposta, una memòria de Tànits i restes del santuri púnic, exvots pintats, banyuts, lletres sobre fang fresc. Art antic en proposta didàctica. Es pot entrar en tombes excavades.

El retorn en vaixell duu a Mallorca. El Grand Hotel a Palma, territori de galeries i museus. Al riu sec de la rambla rau el Caixa forum i se'ns retorna la mirada oriental. La modernitat desplaçada és una producció pròpia, resum la diversitat immediata xinesa, no sols el gest epigramàtic i nou de trinca. Vuitanta peces de 30 autors de tres dècades. La modernor penja d'un cel de pilotes i de les taques. Gairebé tot vol ser pintura-pintura, des de l'acció al concepte, del zen al joc. El galerista Pep Pinya de Pelaires arriba de les fires de Xina -on es fa un vaixell nou, més barat- i anuncia el gran adveniment dels artistes i el mercat xinès. Atents idò al que serà i ja és.