De nien

Podria ser de l'abril, i evocar tanta literatura com ha suscitat aquest mes, des de Shakespeare, amb la glòria incerta, que fa sol i el cel és clar i, de cop, s'ennuvola, i el món s'entenebra i tot allò que era or i llum i promesa acaba en fullam trepitjat, dret cap al podrimener, fins a Carner, posem per cas, amb aquella lluna d'abril que rep la flaire d'un lilà convuls, aquella lluna que finestreja al caire de la tempesta. I podria ser simplement de la lluna, ja no d'abril, sinó de la lluna de sempre, l'arquetípica, la que és al fons de totes, al fons de la del Iemen i la de Bengala, llunes que, desiguals, com deia Borges i repetia Ferrater, se dejan describir con las mismas voces; de la lluna lluna, de la que ens sorprèn a vegades, quan surt, acolorida com un préssec, globus de paper que flota sobre el blau pregon del crepuscle; de la de Recanati, és clar, immòbil al seu poema, tal com la va deixar Leopardi, però canviant en els nostres cervells cada vegada que el llegim. Podria ser de l'aigua, que ara escasseja, i, apa, correm-hi tots, com si abans tot fos regadiu i verdor, com si això fos Irlanda o Anglaterra, o la dolça França de rius cabalosos i canals tranquils, amb marges grassos i arbres frondosos. Podria ser de l'aigua que no plou, de l'aigua que es perd, de l'aigua que tothom es pensa que és seva. De l'aigua que ara fabricarem, a costa del mar, de la que transportarem amb camions o en trens, de la que estalviarem de regar els geranis, de rentar-nos les dents, d'afaitar-nos. Podria ser de la pluja enyorada, de la pluja d'abril, tan tòpica, d'aquell xim-xim que xopa la terra suaument, que la fa fèrtil, no d'aquella de doll ràpid, que tot ho arrossega, que se'n va per còrrecs profunds com una ferida de l'ànima.

Podria ser de l'ànima, és clar, que ara ja gairebé no existeix, que la gent s'estima més parlar de la ment, del cor, de l'esperit, de la intel·ligència. Podria ser de l'ànima que a vegades emmalalteix per coses que no sabem, per la glòria certa que mai no ha existit, pels dies d'abril no viscuts, per les fulles primerenques sollades i podrides, pels lilàs convulsos, per la lluna, per qualsevol lluna que és correlat de la nostra melangia, de la nostra solitud, per l'aigua que ens falta, per l'aigua que no cau, per l'aigua que fa verda Irlanda, que fa verda Anglaterra, que corre pels rius i pels canals de França. L'ànima que plora, i no sap per què, quan veu un prat gerd, quan sent un rierol que canta entre còdols.

Podria ser de no res, és clar, escriure de no res, com aquell trobador que volia fer una cançó de no res, de nien, i mirar que fos aquest nien el que s'imposés, el que s'esmunyís al fons de tot, al fons de les ànimes que emmalalteixen, al fons de la lluna i dels lilàs, al fons de la pluja que cau i la que no cau, al fons de l'aigua que ens falta i de la que llencem, al fons de l'abril, amb la glòria certa i la incerta. Escriure per escriure, escriure per vici, escriure de nien, com jo no sé fer.