Pati amb plom

[Nyeu-nyeu no, sinó estudiant retòriques: "El seny del foc de l'artista | és l'aigua que cou l'arròs, | és la pedra electricista | que empalma el mestral del cos. || Volant fora d'autopistes, | en el cos fonamentats, | i a ell acostumats, | ho diuen es alquimistes". I preguntant-me per què no sóc l'escriptor que hauria pogut ser, doncs, amb un pinyol de préssec ressec, d'anys, a la mà esquerra, sempre, de manera que al final pels corredors de la posteritat es digués que vaig passar la vida amb un pinyol de préssec a l'esquerra, a totes les fotos hi apareixia amb el pinyol a voltes mostrant-lo entre l'índex i el polze o a voltes tenint-lo senzillament ocult en la mà tancada, etcètera, i a la dreta un joc de braçalets de tres fines anelles metàl·liques que sempre n'estava fent girar una o dues amb el dit al voltant del dit... i així, entre la immobilitat profunda del pinyol sec d'albercoc en una banda i a l'altra el ball dels giravolts de les anelles, només una cosa: vibràtil, impalpable, flotant com una aura en perpètua transformació, entre la llavor i les òrbites, la poesia.

"Però no, no sóc aquest, sóc el que menja amb els dits, tots deu"

Però no, no sóc aquest, sóc el que menja amb els dits, tots deu, i ja fa anys que estic mirant de mentalitzar un tros de metall, una xapa rectangular de plom de la mida aproximada de mitja presa de xocolata (la tinc a la butxaca): he llegit Einstein, Esteve Terradas, Heisenberg, Bohr, Rutherford, l'Enciclopèdia Britànica i l'Espasa i vaig practicant una interacció espiritual lenta amb un tros de plom que duc a la butxaca, un tros de plom que no havia aprofitat Renée Mitjans en la seva època d'escultures de plom aprofitat per exemple de cases on canviaven els tubs de plom per tubs de coure, sí, la seva època del plom que vingué després de la de les escultures fetes amb metros de fuster. Amb això jo estava que acabava d'enllestir els Coltells i tenia els del plom ("El plom si es vol es transmuta | en l'aiguardent, el sidral, | la manguèsia dissoluta, | la molla filosofal") i el del metro ("Es descontrola l'elèctrica, | fallen no sé quants canals, | s'esborra la cinta mètrica. | Doncs li fots a cops de falç") i, és clar, la cosa va quadrar i va quallar i fins i tot va aparèixer un saxofonista, un alemany que el coneixia ella, em va dir que tocava per als ociosos de les terrasses del passeig marítim. Amb la bufera que esculpia entre les clavilles del saxo es va adaptar a la bufera articulada dels meus coltells, l'avantatge era que l'home no entenia el cinc per cent de les paraules del català... jo deia una estrofa i ell hi responia amb una breu frase, a la segona estrofa ell ja havia captat l'estructura dinàmica de la corranda i va començar a intervenir amb tocs a cada final de vers, a la tercera o potser quarta estrofa ja em ficava els esgarips del saxo entre les lletres, pels forats de les os, pels microsegons d'entre la sortida d'una consonant i l'entrada de l'alè, i tot perquè a l'escultora jo li havia fet un text ("quan es posa una mica de plom en la mirada es veu que el món exhala un càntic, un càntic que puja amb el rugit de la flama soldadora i baixant és una gota de plom fos") i aquell dia estàvem celebrant l'envernissatge al pati d'en Llimona.