Un assumpte familiar

L'últim patriarca

Najat El Hachmi

Planeta (Premi Ramon Llull)

336 pàgines. 21'50 euros

Un dels motius realment bells de L'últim patriarca, de Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979), és la mà tenyida amb henna que imprimeix les línies del destí a la paret emblanquinada. El pare, que emigra des del Marroc a Catalunya, és el motor de la història. Qui conta les peripècies és la seva filla. La fragmentació del text en escenes breus accentua l'aparença d'haver-ho viscut en la pròpia pell: "Amb un record tan poc versemblant no vaig tenir altre remei que fer-ne ficció, de tot allò."

El Hachmi va arribar a Vic als vuit anys i em sembla que a hores d'ara ja es deu haver cansat de repetir que ens hem de prendre seriosament el títol del seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004). És evident que no li ha calgut repassar el Digui, digui per trobar el llenguatge precís del seu relat. Però no sé si ha aconseguit obrir també una finestra al món amazic. Hi ha notes explicatives a peu de pàgina i llargues descripcions perquè l'audiència que ha previst per al seu llibre es pugui imaginar l'estri de collir les figues de moro. Us imagineu que Franz Kafka hagués fet això amb Pawlatsche, on el tancava el seu pare per castigar-lo?

Sota l'aparent linealitat de la trama, es van acumulant els sediments de les vivències. De petit, el pare va ser violat pel seu tiet. Es celebrava un casament, els homes havien fet molta gresca i el nen era la presa més fàcil en aquella nit. En arribar a Catalunya, el jove paleta viola analment la dona del seu empresari. És expulsat del país, però torna i de totes les dones amb les quals estableix relació demana aquest peatge. La novel·la acaba amb una escena onírica en què el germà del pare odiat inicia la narradora en l'art de l'amor. Quan eren nens, el germà petit era vist com un rival no gaire perillós, però acaba ocupant el lloc simbòlic del pare i desbanca el patriarca.

L'incest a la literatura catalana no és cap novetat. Maria de la Pau Janer a Natura d'anguila (1995) descriu l'amor entre germans amb una superficialitat poc creïble. Mercè Rodoreda, en canvi, es prepara a Jardí vora el mar per afrontar aquest tema i donar-li relleu amb la mort de la Maria a Mirall trencat. El Hachmi converteix el seu món narratiu en un univers limitat estrictament al cercle familiar. Intento entendre el desenllaç com un acte de rebel·lió, però em resulta difícil. El final de la novel·la accentua que fora d'aquest espai obsessiu no és possible cap contacte amb els altres.

La mateixa narradora ens suggereix que comparem l'escena amb L'últim tango a París. Però la proposta de l'oncle d'utilitzar oli d'oliva enlloc de mantega "perquè nosaltres som mediterranis" sembla inspirar-se en un dels bitllets de Salvador Sostres i no té res a veure amb el mal de viure interpretat per Marlon Brando. A l'inici de la pel·lícula, una serventa neteja el pis de la sang d'algú que s'hi havia tallat les venes. La mort, a L'últim patriarca , no existeix. La lluita per la supervivència és massa aferrissada. Només li cal llegir el diccionari fins al final i la filla creu que serà capaç de comprendre-ho tot i trobar una sortida.

S'intueix -només intueix- que la violència podria tenir a veure amb el desarrelament i les ganes de fer pagar els propis fracassos. Al Marroc, el patriarca ja de ben petit experimenta l'exclusió perquè ha d'aprendre a escriure en una llengua forana -és un nen amazic escolaritzat en àrab. A aquest fracàs vital s'hi afegeix el destí d'un immigrant forçat a mantenir el cap cot. El patriarca necessita tancar el seu espai amb pany i forrellat per tenir una petita parcel·la on el seu poder es conservi il·limitat.

En una visió tan crítica sorprèn que la figura de la mare sigui una ombra pàl·lida que no evoluciona. L'autora la compara amb la Mila i amb la Colometa, però mostra una lectura molt pobra tant de Solitud com de La plaça del Diamant. Mila rebutja l'inútil d'en Maties i el vell pastor Gaietà, alhora que escapa -no sense conseqüències- de l'Ànima. A L'últim patriarca la mare, en canvi, només neteja, cuina, calla. I no cal dir que de la seva boca tampoc sentirem aquell crit que va alliberar la Colometa i la va convertir en la Natàlia.

El cop de porta està reservat a la generació següent. Però aquesta recerca de llibertat personal només deixa lloc per la construcció d'un sol jo. L'alliberament de la narradora esborra la mare, els germans, la societat que l'envolta. La capital de província o la capital de comarca són les úniques descripcions que ens guien per poder imaginar si la ciutat on passa l'acció és gran o petita. Ja se sap que els homes són iguals arreu. El concepte del món que ens ofereix El Hachmi nega tota diferència. Però en aquesta única ciutat global, l'últim patriarca, malauradament, no és pas l'últim. El títol és massa optimista.