El calze sagrat

La llegenda del graal (o del grial) posseeix una certa versemblança. Els evangelis sinòptics deixen força clar que Jesús i els deixebles, després d'haver estat molt ben rebuts a Jerusalem, van buscar una casa rica on poder celebrar la festa jueva de la Pasqua (pessah), que, certament, pot caure en qualsevol dia de la setmana, sempre que sigui el 15 del mes Nisan. Dic que la casa havia de ser rica perquè dos d'aquests evangelis estableixen que Jesús i la colla van celebrar la festa en una sala espaiosa, proveïda d'estores i coixins, la qual cosa dóna a entendre que van menjar estirats a terra, fet que no ha respectat mai la iconografia que és del cas. Els Evangelis no diuen que mengessin xai -cosa preceptiva, com les herbes amargues, en aquella època-; però sí que esmenta dues coses inequívocament relacionades amb el seder (cerimònia de la primera nit de Pasqua): van menjar pa sense llevat, tots van beure vi, menys Jesús -que va dir que no en beuria fins que s'hagués acomplert la seva tasca en aquest món-, i van recitar les oracions i els himnes que esqueien a aquella ocasió: sens dubte els cants d'Al·leluia de Salms, 113-118.

"La 'queste' del grial consisteix a retrobar el calze perdut"

Perquè a l'Edat Mitjana pogués prendre cos la idea que Jesús va sacralitzar vi en un calze(calix, a la Vulgata) i que aquest calze va perdurar, és obligat pensar que la copa era de metall, i no de terra: detall que també s'avé amb les pràctiques més ortodoxes dels jueus, que en tal celebració usaven plats i copes de metall, i no els atuells quotidians de terra, per tal com aquests darrers, en ser porosos, podien contaminar-se, poc o molt, d'un llevat (hamets) que calia, de totes passades, evitar. Si la copa era metàl·lica, llavors és més fàcil que sobrevisqués al temps i a tota mena d'atzar. Una altra cosa és que la llegenda del graal afegeixi que, amb aquesta mateixa copa, o amb una altra, Josep d'Arimatea es va acostar al cos moribund (¿o mort?) de Jesús, a la creu, i va omplir-la de la seva sang, amb això donant peu a la part més ferma i permanent de la llegenda medieval: amb el nom de graal es designaria el calze en què Jesucrist va instituir l'Eucaristia, però, sobretot, en què va guardar-se la seva sang. Tota la queste del graal consisteix a retrobar aquesta copa perduda.

L'única cosa que no quadra amb la tradició jueva és que Josep d'Arimatea recollís la sang vessada per Jesús, de manera sacrificial, en una actitud clarament paral·lela al sacrifici de la Pasqua, com els jueus encara practiquen cada any, i com es recorda, al·legòricament, a la Missa cristiana: la sang procedent d'un sacrifici s'havia de deixar lliscar o s'havia d'escampar als peus de l'altar, mai recollir-la ni guardar-la. Amb tot, al temps de les llegendes dels segles XII i posteriors, hi havia molts monestirs, a Orient i a l'Occident, que deien posseir aquesta copa sagrada: així a Huesca o València, a les abadies de Fécamp (França), de Màntua (Itàlia), al monestir de Weingarten (Suïssa), i també a Bruges, on la relíquia va ser-hi portada amb gran cerimonial pel pare de Felip de Flandes.

Aquí va entrar de refiló la llegenda literària, i és molt legítim que ho fes, perquè la imaginació és base de tota literatura: Chrétien de Troyes va encetar la llarga història sobre la cerca del grial presentant, a El conte del Graal (1190, inacabat), un plat amb pedres precioses incrustades que hauria contingut el pa eucarístic. "Mestre" Robert de Boron, actiu entre 1190 i 1210, va recollir la història, i la va reblar en una novel·la en què el grial ja és pròpiament un calze. Però, un xic avant, Wolfram von Eschenbach va adaptar la història de Chrétien per al seu poble, i va transformar una altra vegada l'aspecte del grial: en comptes de ser un calze-continent de la sang de Crist, el grial d'Eschenbach és una pedra màgica, caiguda de la corona de Lucifer, que ofereix les menges més exquisides que un pugui desitjar. I així van passar els segles. Fins que Richard Wagner, que va trobar una mina inexhaurible en el llegendari medieval germànic, va compondre el seu Parsifal (1882), tot inventant un nom i una etimologia que li convenien: parsi-fal, "foll innocent". És una òpera impressionant, però que burla la llegenda del Parzival d'Eschenbach -que sonava a alquímia- tot restituint el mite segons el qual pel món corria un calze que hauria contingut la sang de Jesucrist.

Entre els lectors, n'hi haurà qui celebrarà fidelment la passió del Natzarè, i n'hi haurà que ni se'n recorden. Per a aquests darrers sembla haver estat escrita la llarga història de les llegendes del graal, que arriba fins a les Chroniques gargantuines de Rabelais, al segle XVI. La història de la passió de Crist durarà segles; però la seva fabulosa repercussió literària tampoc no s'acabarà.