A la guerra, catalans!

Bella, horrida bella, Guerres, horribles guerres, va escriure Virgili. Sí, però ¡que important és estudiar-les! Més si es tracta d'un poble que, com el català, pot subscriure el vers d'Horaci, per seguir amb els clàssics, Quae caret ora cruore nostro?, quines ribes no ha tenyit la nostra sang? La història militar no ha estat gaire popular a Catalunya, se n'ha escrit poca i se n'ha llegit durant anys de manera quasi vergonyant. Especialment, per raons òbvies, després de la Guerra Civil. Les coses estan canviant i en els darrers temps s'ha donat carta de naturalesa a un gènere que constitueix una eina valuosíssima quan no imprescindible per abordar determinats períodes i fets històrics. En un moment en què les editorials competeixen per publicar més i millors títols sobre història militar, en què llegir llibres sobre el tema ja no és una excentricitat ni un signe d'inclinacions feixistes o perversions pitjors, quan es musealitzen els camps de batalla i es multipliquen les exposicions i actes sobre esdeveniments bèl·lics -avui mateix es presenta el programa de la commemoració de l'aniversari dels bombardeigs del 1938 sobre Barcelona i altres 140 municipis catalans-, la historiografia nacional no pot romadre aliena a la guerra. Entre els investigadors que porten la bandera -i valgui el símil- d'aquest nou corrent bel·licista hi ha els que s'agrupen sota el comandament de Francesc Xavier Hernández (Barcelona, 1954), doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i amb quarter general a la càtedra de Didàctica de les Ciències Socials a la mateixa UB. Hernández ha participat en el primer Pla Director dels Espais Històrics de la Batalla de l'Ebre, en la musealització de les fortificacions de Dalt Vila (Eivissa) i, sobretot, és l'autor, amb el dibuixant especialitzat en documentació històrica Francesc Riart (Peramola, 1952) de la ingent Història Militar de Catalunya, publicada en quatre volums per Rafael Dalmau Editor. "Catalunya està incòmoda amb el tema militar. L'imaginari català és el d'una societat vençuda després de la Guerra Civil que renuncia a aquests assumptes, és una cosa que no es toca, un tabú", reflexiona Hernández. "Però, és clar, no pots entendre fets com la Guerra de Successió sense guerra, per molt políticament correcte que sigui".

Dues companyies d'hússars hongaresos van combatre a l'exèrcit català el 1714

Es vesteix a l'estiu la casaca de lana perquè és ignífugai també un aïllant tèrmic

El monestir de San Pere, la nostra Haye Sainte, canvia ¡11 vegades de mans!

"A la burguesia li va la guerra, viu d'ella, dels concrusos per equipar els exèrcits"

Els 'mapes de bales' reflecteixen la intensitat del combat i la situació de les tropes

Del mateix tàndem Hernández-Riart -ja se sap que la parella de combatents té un llarg acerb en la història militar, des del Batalló Sagrat tebà fins al binomi de les modernes forces especials- acaba d'aparèixer, també a Dalmau, Els exèrcits de Catalunya (1713-1714), una obra sobre les forces posades en peu de guerra al país en temps rècord per enfrontar-se a les tropes borbòniques en la darrera andanada de la Guerra de Successió. El llibre documenta de manera detallada les unitats catalanes, la seva organització, equipament i uniformes. Entre les sorpreses (agradables) que depara al profà hi ha el fet de descobrir-li que a les nostres files vam tenir ¡hússars hongaresos! "Sí, efectivament", explica Xavier Hernández, una mica sorprès per la vehemència del seu interlocutor. "El juliol de 1713 es van organitzar dues típiques companyies d'hússars a la hongaresa i la majoria eren d'aquesta nacionalitat. Sembla que estaven adscrites al regiment de cavalleria de Sant Jordi. Sumaven entre les dues més de 120 genets armats amb sabre corb, carrabina i pistoles. Van estar sempre de guàrdia a Barcelona i al seu entorn i van participar activament en els combats".

Els nostres hússars hongaresos no vestien casaca sinó un capotillo semblant al dòlman, de color blanc amb gires vermelles, pantalons de muntar vermells, i botes. Es tocaven amb una gorra també vermella. La informació sobre els uniformes l'han obtingut Hernández i Riart d'una font sensacional: l'arxiu de l'hospital de la Santa Creu, on van quedar puntualment registrades les entrades de ferits durant tot el setge de Barcelona i descrit amb extraordinària minuciositat el seu equip. "L'hospital dóna compte de l'ingrés de 38 combatents d'aquesta unitat, el que indica que la xifra de baixes que van patir els hússars va ser considerable en proporció als seus efectius, més d'un 30%". La microhistòria d'aquest singular contingent dóna la mesura de l'apassionant que pot ser la història militar. "Bé, a Catalunya, en aquesta època tenim alguns episodis dignes de les millors gestes bèl·liques. Com la lluita durant l'assalt a Barcelona pel monestir de Sant Pere, la nostra Haye Sainte, que canvia ¡11 vegades de mans! durant el matí de l'Onze de Setembre. O com l'al·lucinant càrrega de cavalleria del general James Stanhope a la batalla d'Almenar (Lleida), el 27 de juliol de 1710. Stanhope, que després es va casar amb la filla de Pitt, ataca amb 16 esquadrons de cavalleria disposats en dues files, entre ells tres regiments de dragons britànics, a una hora summament intempestiva: les set de la tarda. Ho fa de manera tan agosarada com ho faria més d'un segle després la Brigada Lleugera a Balaclava, però per descomptat amb molts millors resultats: els borbònics sota el marquès de Villadarias no paren de córrer fins a Madrid".

A la batalla d'Almenar, assenyala Hernández, li dedicarà el seu grup d'investigació de la UB el primer número d'una nova col·lecció editorial de tema militar a l'estil de la cèlebre Osprey britànica. Qui vulgui fer boca pot consultar la secció corresponent a la batalla a l'estupenda pàgina web www.polemos.org, dedicada a la història militar i en el consell director de la qual hi ha el propi Hernández.

Tornant a Els exèrcits de Catalunya, l'estudiós recalca l'interessant que ha estat fer el buidat del registre de ferits de l'hospital de la Santa Creu, conservat a la Biblioteca de Catalunya . "Un registre prussià, detalladíssim, que et dóna el nom, el grau, la unitat i el tipus de roba -per retornar-la, si es recuperava, al ferit: la casaca, per exemple, era un element molt car, que durava tota la vida-". Parlant de casaques, Hernández i Riart no entenien per què en ple estiu els soldats utilitzaven les de roba de llana, tan gruixudes. "Les portaven perquè la llana és ignífuga i els protegia de les pròpies guspires de les seves armes i de les flames dels incendis, i també dels cops. A més, ho hem comprovat empíricament, les casaques resulten aïllants tèrmics: passats els 30 graus, mantenen la temperatura".

El llibre d'Hernández i Riart inclou un annex amb aquesta informació de l'hospital, que els ha servit per oferir una suggerent reconstrucció d'uniformes i equips (a tot color) de tots els regiments del període -cavalleria, infanteria regular, fusellers de muntanya, artilleria i unitats singulars-. Vegi's un exemple: Regiment de cuirassers de Sant Miquel (que no portaven cuirasses: era una denominació honorífica): "Gener de 1714, ingressats: 2 soldats, equip: 2 casaques grogues, 1 jupa vermella, 1 blanca, 2 calces de pell, 1 parell de mitges blaves, 1 sense determinar, 2 parells de sabates, 1 sombrero". I així, mes per mes, unitat per unitat. El llibre inclou dibuixos amb els aprimorats uniformes dels comandants de les forces catalanes (Villarroel, Basset, Dalmau, Moragues, Flix, Casanovas).

"La historiografia tradicional catalana quasi no ha tocat la guerra", considera Xavier Hernández. "No ha estat políticament correcte referir-se als aspectes militars de la nostra societat i ha predominat una visió tangencial de l'exèrcit, quan la guerra resulta tan central en tants moments de la nostra història". Hernández deplora que, a més, els esdeveniments militars han estat manipulats. "El relat tradicional de l'11 de setembre, amb els seus mites i tòpics, és un invent de Victor Balaguer. S'ho va inventar tot, el molt cabrón. En canvi, tenim una figura com Francesc de Castellví, coetani dels fets de 1714, dels quals fa la millor descripció, i capità de la Coronela de Barcelona -la milícia organitzada per companyies de gremis d'artesans, professionals i comerciants-, que va escriure una obra capital en sis volums, plena de detalls, Narraciones históricas, mai editada a Catalunya. I és que la història militar no ha agradat, i encara costa que interessi a la raquítica historiografia del país".

A Els exèrcits de Catalunya, s'explica com Catalunya, abandonada pels imperials, va ser capaç d'organitzar un "imponent" exèrcit regular en molt poc temps per enfrontar-lo a les tropes borbòniques. Aquest exèrcit, junt amb les organitzacions milicianes, va defensar el territori durant la campanya de 1713-14 i finalment, molt dignament, la pròpia Barcelona. El llibre desmunta el mite de la Coronela, "la milícia burgesa que tant agradava a la burgesia modernista i noucentista, és clar". I "demostra que és l'exèrcit regular,perfectament regulat, un moltbon exèrcit, molt disciplinat, ambbastants foranis, perfectament dirigitper Villarroel ('general en xefe'),el que s'encarrega de portar aterme la guerra en realitat". La Coronela, provoca Hernández, "hi és només per fer guàrdies" i "no entra en combat fins a l'últim dia" (a més, diu, sembla que els seus tambors eren gitanos). Mentre que el conseller en cap Rafael Casanova, "envoltat de gent molt ambiciosa, creuen que amb la bandera de Santa Eulàlia i la Coronela derrotaran l'enemic". És cert que la lectura de la composició dels batallons de la Coronela, amb noms com Immaculada Concepció, Santa Madrona iMare de Déu de la Mercè, no inspira una gran confiança en les seves virtuts, almenys les militars.

La primera companyia del segon batalló estava composta de notaris; la cinquena del tercer, de llibreters, vidriers i escultors. A la setena del sisè formaven els sastres (valents, cal suposar). I a la novena del cinquè, ¡els estudiants de teologia! Encara que aquesta gent llavors es va comportar sorprenentment bé a les darreries del setge, molt més solvents, subratlla Hernández, eren els aguerrits i sovint pintorescos regiments de fusellers de muntanya, és a dir de miquelets, tipus incansables, ferotges i eficaços en batalla.

Per a l'historiador, el setge i l'assalt a Barcelona, amb episodis tan sanguinaris com la presa del baluard

de Santa Clara, són apassionants -"no entenc per què no s'ha fet encara una pel·lícula"-, més enllà de les seves ressonàncies patriòtiques. I mereixen una anàlisi detallada com les batalles de Stalingrado Berlín. Els exèrcits de Catalunya fins i tot recupera vocabulari militar amb termes com "bridacú", "bossa fussellera", "sabret", "casalina", o la "cucurulla" de la gorra granadera.

Una important conclusió dels nous estudis, apunta Hernández, és que "es comença a insinuar" que els inicis de la revolució industrial a Catalunya estarien en realitat connectats amb l'activitat de producció bèl·lica. "Comença amb l'aiguardent que se subministra als aliats, la ginebra i el groc del que tant ús feia la marina anglesa. Però és amb tot el ram de la guerra, la fabricació de fusells, la confecció d'uniformes, que apareixen els primers empresaris i la nova burguesia. S'enriqueixen gràcies a la guerra. Barcelona és de fet una gran plaça militar, assentament d'una gran indústria de guerra. A la burguesia li va la guerra, viu d'ella, dels concursos per equipar els exèrcits. La historiografia catalana mai ha considerat el gran negoci que signifiquen les guerres del XVI i la Guerra de Successió. No és ni el comerç amb Amèrica ni les vinyes: la base de la nostra prosperitat industrial va dependre del desenvolupament de la indústria de guerra".

El treball sobre la guerra d'Hernández i els seus no es limita als fatídics temps de 1714. "Estem investigant èpoques tan variades com l'antiguitat clàssica -estudiem la batalla d'Ilerda (Lleida) en què Cèsar va derrotar els pompeians comandats per Afrani el 49 abans de Crist: una batalla enorme, la més gran lliurada a Catalunya fins a la de l'Ebre, amb cinc legions per banda, més de 100.000 combatents-, la Guerra de Successió i la Guerra Civil, sobretot el tema de l'aviació".

Hernández i el seu grup de didàctica del patrimoni i museologia, DIDPATRI, no només investiguen

sinó que realitzen moderns projectes demusealització imuseografia per a empreses i ajuntaments. El seu apropament a la història militar és molt variat i multidisciplinar. Estudien en arxius, però també sobre el terreny, mitjançant l'arqueologia, i així mateix, apliquen sistemes informàtics, programes de computació i teoria de jocs per determinar les rutes dels exèrcits, els moviments de tropes, les posicions en el camp de batalla i el desenvolupament dels enfrontaments. Una de les tècniques és rastrejar amb detectors les bales, introduir la situació i classe de cadascuna al GPS i l'ordinador i observar les pautes. Els mapes de bales reflecteixen la intensitat del combat, revelen quin tipus d'armes s'usaven, i la situació dels combatents. Hernández i la seva tropa han fet una primera prospecció a Almenar, una altra a Cardedeu, en un camp de batalla de la guerra del francès -on el 1808 el general napoleònic Saint Cyr va derrotar Vives, el que va obrir les portes de Barcelona als francesos-, i projecten treballar a l'abril al de Talamanca (13-14 d'agost de 1714).

En general, explica, l'estudi detallat de les batalles revela que morien molts menys soldats del que es

creia. "Hi havia molta desbandada, el veritable perill per a un exèrcit era que tots sortissin corrents".