Ola Kolehmainen: menys que menys

Va ser Deleuze qui va escriure: "tot succeeix en la superfície". La potència vital de la pell és superficial, tot es forma i es reforma en ella. En la membrana esdevé el sentit. I aquest és el camp transcendental avui de l'arquitectura. Edificis com el Guggenheim de Bilbao, el Musac de Lleó o la Torre Agbar de Nouvel tenen una autonomia pròpia gràcies a una física que es mescla dels efectes de profunditat dins d'uns límits epidèrmics. L'artista finlandès Ola Kolehmainen (1964) busca i rebusca en les demarcacions fetitxistes d'aquestes sorprenents arquitectures i extreu el que d'abstracte i irrepetible hi ha en elles: la intersecció de línies lleugeres i els reflexos són interromputs a vegades pel vol d'un ocell, recordant a l'espectador que ni tan sols la fotografia pot eliminar tota l'espontaneïtat i l'atzar, sinó que és un moment irrepetible, que intensifica emocionalment els efectes òptics. Les estructures minimalistes es desperten entre les formes de vida circumdants i en aquest descobriment l'artista s'imposa una exigència més profunda, la de veure la ciutat amb un ull diferent i fer parlar a totes aquestes veus ocultes a les quals s'ha denegat l'entrada en el món de les aparences de l'art, on avui el mínim ha deixat de ser més per ser encara molt menys.

Ola Kolehmainen. Fotografies. Galeria Senda. Consell de Cent, 337. Barcelona. Fins a l'1 de març.