S'acaba el gener

Entrem a la darrera setmana de gener. Ha passat Sant Vicens, el sol ja toca pels torrents, les mimoses han florit, almenys les més precoces, pigallant els cels anticiclònics amb aquest seu groc polsós que anuncia alegries venidores, les garotes -o garoines o oriços o vogamarins, com vulguin- estan plenes i, en les minves recents, sota les aigües calmes, ens han ofert el seu espurneig ferruginós carregat de promeses de felicitat gastronòmica immediata: aquests grillons ataronjats, gustosos de sal i de iode. Als vespres, quan el sol s'ha post, queda un cel immaculat, com de llum sospesa, i aviat, sobre un blau de porcellana de Wedgwood, apareix la punta de diamant de Venus, la primerenca. Que m'agrada el gener, no caldria que ho digués. Ja sé que tot això de les mimoses i les garotes ho dec haver repetit infinitat de vegades, però no puc deixar passar aquest mes de llum nova sense tornar-m'hi a referir. Voldria retenir aquesta llum, aquestes sensacions olfactives, gustatives i pictòriques del gener, aquesta sensació d'indefinida alegria. Sobretot aquest any que, sobtadament, entrarem de seguida a la quaresma. Pasqua ve aviat. Gairebé, per un parell de dies, en la seva màxima possibilitat d'avançar-se. Qüestió de llunes, cosa de la lluna de Nisan. I així, fent el còmput dels dies, dimecres de Cendra gairebé toca el darrer dia del cicle nadalenc, la Candelera. I, és clar, tenim Carnaval, el dissabte de Carnaval, coincidint amb la festa de les espelmetes candoroses del dia de la Purificació de la Mare de Déu. Tot va de pressa aquest any.

Però miro de trobar moments de calma. Cada dia més veig que ens cal, a tots plegats, saber trobar moments de calma. Passejar, llegir, pensar, conversar sobre el bé i el mal, o sobre l'art, que està més enllà del bé i del mal, perquè la seva òrbita no és moral, sinó formal. Mirar d'oblidar les discussions polítiques, que solen ser tan raquítiques com els polítics que ens governen. La política s'ha tornat administració, els polítics s'han tornat gestors, i les idees s'han evaporat dels discursos i, el que és pitjor, de la pràctica. Tot són baralles dels partits, que ja no representen res, perquè la vida ha canviat i els partits s'han quedat com vells tancs rovellats de guerres que ja ningú no recorda. Mirar d'oblidar la nostra dependència d'una Espanya que només busca tenir-nos emmordassats, que voldria que aquesta llengua que parlem desaparegués d'una vegada, com a mínim per vehicular les coses serioses...

Trobar moments de calma. Passejar vora mar o per algun caminoi de muntanya. Aturar-se solament en allò que importa. Pensar, com en el poema Cercles de l'últim llibre de Jaume Subirana, Rapala, en aquella ombra dins de l'aigua, l'ombra de l'única cosa que tenim segura. "Hi ha la pedra, l'esclat en el mirall, | l'aigua, la mà en els cercles, la mirada. | Hi ha la vista i el gest i, al fons del llac, | l'ombra de l'hora nostra, reservada."