Què ens ha passat?

S'havia de posar al mapa, recorden? Aquesta era l'obsessió col·lectiva barcelonina a les primeries dels anys 80. Els nous ajuntaments democràtics necessitaven dues coses: fer notar a la ciutadania que hi eren, que s'havia produït un canvi, que la Transició no era una entelèquia, sinó una realitat palpable; i que existien a Europa i al món, que formaven part del bloc occidental, amb el qual la dictadura havia mantingut relacions de doldre i voldre. Dos objectius de gran ambició, i més si es té en compte que per assolir-los no hi havia ni un duro. Les arques de la majoria dels municipis catalans es trobaven en situació de fallida tècnica. El fracàs econòmic del règim anterior, les noves perspectives de mercat que s'obrien amb l'homologació democràtica i la capacitat d'entesa entre totes les forces polítiques han estat els grans factors de la inèdita estabilitat que ha experimentat el país en les tres darreres dècades.

Pacte i grans dosis d'optimisme van ser els dos ingredients principals de la recepta de 1992

El "model Barcelona" va fer fortuna als departaments d'urbanisme de les facultats d'arquitectura

La il.lusió colectiva generada per la convocatòria olímpica va aconseguir l'actuació de 30.000 voluntaris

El debat se centra entre la ciutat dispersa, que segueix el model americà, i la ciutat densa, mediterrània

El turisme de masses acaba creant en el barceloní un sentiment de desposessió del seu centre històric, conegut per diverses ciutats europees

La ciutat tenia un greu problema de visibilitat. Ara potser el té d'excés de visibilitat. És la llei del pèndol i caldrà buscar nous equilibris

Pacte i grans dosis d'optimisme per pensar allò que la ciutat podia ser i no era van ser els dos ingredients bàsics per la recepta servida el 1992. Pacte entre els poders fàctics, els nous i els vells. Els nous estaven representats per uns joves socialistes, de bona família però una mica eixalabrats, com Narcís Serra, un alcalde que després del tejerazo seria ministre de Defensa... ¡sense haver fet la mili!, o Pasqual Maragall, un jove funcionari municipal, melenut, introvertit i amb uns pantalons vermells que eren tot un manifest d'inconformisme i que succeïria Serra al capdavant del municipi, o Josep Miquel Abad, personatge pròxim al PSUC i que va portar amb mà de ferro els pressupostos olímpics. Els "vells" tampoc ho eren tant, però sí que representaven la continuïtat amb la burgesia històrica, aquella que havia aixecat Barcelona, la ciutat sense Estat, a cop d'esdeveniments internacionals com les exposicions de 1888 i 1929 i que havia mantingut Catalunya com a locomotora d'Espanya durant la dictadura: Josep Antoni Samaranch, Carles Ferrer Salat, Leopoldo Rodés, Andreu Marcè Varela, Ignasi Masferrer.

Va ser per la via d'aquest joc d'equilibris i estranyes complicitats que Barcelona va ocupar el desitjat lloc al mapa del concert internacional. Recordades molt suscintament, les etapes d'aquest itinerari van ser aquell microurbanisme de primera hora ("acupuntura", "la surgidora") per recuperar espai públic -exemple: el Moll de la Fusta, protoapertura de la ciutat al mar-, la dita "monumentalització de la perifèria" -exemple: la plaça de la República, 1987- i la "refuncionalització del centre" -exemple: l'eix cultural "del Seminari a Santa Mònica". Els Jocs Olímpics, amb les grans inversions que havien d'arrossegar, van comportar un canvi d'escala: grans infraestructures olímpiques -Montjuïc Vall d'Hebron, Poblenou, però també Badalona o La Seu d'Urgell-, obertura definitiva al mar -cinc kilòmetres de noves platges- i les rondes de circumval·lació, tractades com a projectes singulars per cada tram de ciutat que travessaven, però alhora amb una clara dimensió unitària metropolitana que apuntava el darrer canvi d'escala en les intervencions urbanístiques posteriors: el Fòrum i la urbanització dels últims quatre kilòmetres de litoral més les infraestructures que s'han d'inaugurar els propers anys: l'ampliació de l'aeroport, l'arribada de l'AVE a Sants, l'estació de la Sagrera, la reforma del port i el túnel que ha de foradar l'Eixample, passant pel costat de la Sagrada Família.

El "model Barcelona", nascut a l'escalf de la convocatòria olímpica i que va fer fortuna als departaments d'urbanisme de tot el món -el 1999 aquest model va ser premiat pel Real Institut d'Arquitectes Britànics i va ser la referència urbanística del nou laborisme-, va consistir en una d'aquelles empaties col·lectives que Barcelona registra periòdicament: pacte polític, com s'ha dit, però també, i sobretot, una gran il·lusió col·lectiva, el més semblant que hem tingut a l'esperit de la Renaixença. 30.000 voluntaris es van deixar la pell perquè la cita olímpica fos un èxit: la xifra parla per ella mateixa de les complicitats suscitades. Des del punt de vista de les inversions, el model també va ser emblema de pacte entre els sectors públic i privat. Recordem per sobre els volums: una inversió total xifrada en quasi un bilió de pessetes (gairebé 8.000 milions d'euros), dels quals el 32,7% va ser finançat per empreses privades i el restant 67,3% per les administracions públiques (Estat, 33,9%; Generalitat, 15%; Ajuntament, 10,5%) que en tot moment van mantenir un ferri control dels números a través de holdings mixtos.

Però més enllà d'aquestes afortunades sinèrgies, els crítics van destacar una altra característica important per explicar l'èxit del model: el respecte per la trama urbana preexistent, el pacte gairebé foixà entre la nova ciutat exaltant i la vella que ens enamorava. Vist a distància de gairebé tres dècades, no tot es va integrar tan suaument com hem arribat a creure. Si l'apertura al mar ha estat unànimement aclamada, la Vil·la Olímpica no ha acabat d'arrencar com a barri; si les Rondes han suposat una millora evident per la circulació viària, les infraestructures esportives de Montjuïc han patit problemes de reutilització encara no resolts, a part que la urbanització de la muntanya no està enllestida (castell de Montjuïc, Miramar, etcètera). És a dir, que hi ha alguns aspectes que han grinyolat.

Ara, aquest "model Barcelona" és encara operatiu o hem passat pàgina definitivament? Els més crítics, com Josep Maria Montaner, asseguren que el Fòrum de les Cultures va representar la ruptura del model, la pèrdua de la trama urbana integradora en benefici de l'espai privat i la tematització de la ciutat, cada cop més dedicada al sector terciari. En definitiva, el triomf de la ville eclatée, de l'urbanisme dispers, més propi dels nuclis urbans americans que dels de la Mediterrània. Els defensors, per contra, parlen de canvi d'escala i de noves centralitats urbanes, afegides a les històriques. I això no per caprici, sinó per donar resposta als grans creixements de darrera hora: la immigració i el turisme. Aquests dos fenòmens, que duen associats seriosos problemes de sostenibilitat, han posat en crisi el "model Barcelona". La immigració, en primer lloc. Des del 2001, de 250.000 emigrants empadronats als actuals prop d'un milió, del qual l'àrea metropolitana barcelonina absorbeix gairebé el 70% i la resta es distribueix per tot Catalunya, amb Girona com a segona classificada del rànquing (un 12,7% de població immigrada). De manera que aquella Catalunya del sis milions de ciutadans, quatre a la gran conurbació i dos a l'espai exterior, és ja història. Avui, la proporció és quasi de cinc a dos, cosa que comporta reptes d'integració desconeguts a l'etapa olímpica i que es van afrontant amb fortuna desigual: si el Raval, amb l'encertada apertura de la seva rambla central, ha construït en general un exemple raonable d'integració, per més que la desaparició dels "vells" paisatges sempre susciten alguna nostàlgia, en altres indrets la tendència a la guetització introdueix la por a la crisi social, augmentada després d'haver assistit a les revoltes de les perifèries franceses fa dos estius.

I finalment cal que ens referim al turisme massiu com un nou fenomen que fa trontollar l'elogiat "model Barcelona". Volíem sortir al mapa a començament de la dècada dels 90? Doncs ja hi som, i de ple. Fins i tot Woody Allen roda a Barcelona. Ens hem convertit en la segona destinació turística d'Espanya, després de les Balears. Les xifres atabalen: 10,2 milions de viatgers han passat per la ciutat entre gener i agost d'enguany. En el darrer any, el turisme estranger ha augmentat d'un 4,1% i res fa pensar que hagi arribat al seu límit. Són una evidència els problemes de sostenibilitat que això produeix, només cal passejar-se a qualsevol hora per la Rambla per constatar-ho. I això crea un sentiment de despossessió del barceloní respecte del seu centre històric, un fenomen que destinacions turístiques consolidades coneixen de fa temps: els circuits nocturns dels florentins, per exemple, eviten sistemàticament el centre perquè els preus hi són exorbitants. Ja hi estan acostumats, és clar, però no deixa de ser trist. A Barcelona, en paral·lel a això també s'ha registrat algun moviment de "gentrificació", on els antics habitants d'un barri el deixen perquè s'hi instal·len noves classes amb més poder adquisitiu que el rehabiliten tot encarint els preus. És el cas, per exemple, de la zona del Born o del Poblenou.

Pot, per tant, el "model Barcelona" afrontar les noves exigències? No, perquè, com ja s'ha dit, va ser pensat quan aquestes no podien ni intuir-se remotament.És més, forçant potser injustament, es podria arribar a dir que el seu èxit ha estat en part responsable de l'actual creixement desordenat i de les perplexitats generades en conseqüència.

Ara bé, sí que hauria de quedar un llegat, una cultura, una "certa manera de fer les coses" que finalment ha configurat la nostra darrera identitat, admirada arreu. En primer lloc, seria bo que pervivís l'esperit de pacte, la voluntat d'estirar la barca en la mateixa direcció per part de les distintes administracions que ha donat a Barcelona el seu millor caràcter de ciutat-estat. Darrerament, aquest esperit sembla perdut entre massa dubtes a aquest respecte (l'Estatut pot haver estat letal en aquest sentit). Segonament, s'hauria de protegir com un bé escàs la idea de l'Oriol Bohigas, pare del "model Barcelona", de què les transformacions urbanístiques han de ser abordades des del projecte arquitectònic, atenent a les necessitats dels usuaris, i no des del pla general metropolità, cec i sord a moltes de les seves demandes. I en tercer lloc, cal acceptar que els canvis d'escala de la ciutat no són arbitraris, sinó fills del seu mateix desenvolupament: el respecte a la trama urbana és bo sempre i quan no arribi a ser paralitzant.

Teníem, és cert, greus problemes de visibilitat. Ara els tenim per excés de visibilitat: la ciutat s'ha convertit en una mena de Meca de la llibertat i la tolerància -veure la segona part de la pel·lícula Manuale d'amore - per molta gent de fora. És la llei del pèndol. I per tant és necessari un nou equilibri, tan lliure de l'autocomplaença com de la por al futur.