Veritats

El líder espiritual africà Tierno Bokar (1875 - 1940), la memòria del qual va ser rescatada per Peter Brook en un espectacle teatral, defensava l'existència de tres veritats: la meva, la teva i la veritat. Una manera exquisida de combatre la temptació d'arrogar-se la raó absoluta i desatendre els arguments dels altres. Enric Marco va ser durant molts anys el cap visible de les víctimes dels camps d'extermini nazi. Fins que un historiador va descobrir que no hi havia estat mai i Marco, fins aleshores president de l'Amical Mauthausen, no va tenir més remei que acceptar que el seu relat era una construcció. Una trama amb prou consistència com per convèncer tothom durant dècades, fins i tot la seva família, però que en realitat era l'apropiació de veritats alienes.

Després d'aquella descoberta, Marco va haver d'abandonar els càrrecs representatius. La Generalitat li va retirar la Creu de Sant Jordi. I se'l va arraconar de la vida pública. Això últim va ser probablement el que més li va doldre, atès el seu afany de protagonisme. El documental La gran il·lusió, del realitzador Mikel Mas, emès divendres passat dins l'espai del 33 Taller.doc, li ha donat l'oportunitat d'explicar-se. I el més sorprenent és que, malgrat que a vegades sembla penedit, ha desenvolupat tot un teixit de justificacions. "No vaig faltar mai a la veritat", insisteix a càmera. I ho fa amb plena convicció, sense especificar a quin tipus de veritat es refereix. Però les seves pròpies paraules el traeixen. Només els que han passat una experiència vital de reclusió com la que ell va viure, diu, "saben el que és de la ficció fer-ne realitat". Marco va estar empresonat a un penal d'Alemanya, en unes condicions tan extremes que el van convèncer que la seva condemna equivalia a la dels internats en els camps de concentració.

La gran il·lusió, un títol poc original però molt explícit, és en essència una entrevista amb Marco, feta en els mesos posteriors al moment en què va ser desemmascarat. Un treball molt més atent al contingut que a la forma, sense donar importància a què s'hi colin tremolors de càmera o sorolls ambientals molestos. El realitzador apareix en pantalla com l'entrevistador que propicia la confessió, però evita jutjar. En tot cas, dóna prou elements perquè sigui l'espectador qui ho faci. Especialment quan s'entretén en la infantesa del personatge, marcada per la bogeria de la seva mare. Marco explica que va néixer al sanatori de Sant Boi, va ser criat per la seva tieta i de nen, quan els diumenges anava de visita a la clínica, la majoria de les internes li semblaven més apropiades per a ser la seva progenitora que l'autèntica. Ja llavors fantasiejava amb la possibilitat d'una vida diferent.

Al fil del relat del protagonista, el realitzador propicia una meditació sobre els conceptes de veritat i mentida, d'objectivitat i de construcció dels fets. Ho fa intercalant fragments d'un debat entre estudiants d'història, que comenten no només la farsa sobre la qual Marco ha fonamentat la seva vellesa, sinó també les manipulacions en la transmissió dels fets històrics. Mikel Mas intenta així universalitzar un fet particular. Però la confusió que el personatge demostra entre la seva veritat, la dels altres i la veritat té tanta força que eclipsa altres reflexions més generals.