"Les escenes de sexe són coreografies"

Ionqui, xapero, desemparat, víctima, botxí... Totes aquestes capes formen part del personatge que l'actor Biel Duran interpreta a El maletí o la importància de ser algú, un text punyent de Mark Ravenhill que avui s'acomiada del Teatre Nacional de Catalunya. Sota la direcció de Josep Maria Mestres, l'espectador es troba enfrontat a un brutal reguitzell de misèries humanes, de situacions extremes que els benpensants prefereixen ignorar. L'obra, que viatjarà al festival de Tardor de Madrid, conté moltes escenes de sexe homosexual. Per ser més explícites, només caldria la consumació. En definitiva, un paper molt arriscat el de l'actor, que es va donar a conèixer de petit gràcies a la pel·lícula La teta y la luna, de Bigas Luna. Han passat ja uns quants anys des de llavors i Biel Duran -estudiant de filosofia, a més- ja no és una promesa. La veritat que transmet sobre l'escenari en aquesta obra, una composició colpidora i essencial, representa un pas gegantí a la seva carrera per fer callar els incrèduls que desdenyen l'enorme potencial creatiu dels joves.

"El Nacional és públic i, per tant, és el lloc on s'haurien de programar les obres arriscades"

Pregunta. Si es mira la seva biografia, sembla que sempre ha somiat en treballar d'actor.

Resposta. En realitat va ser una casualitat que en algun moment m'ha portat problemes. El fet de no decidir-ho fa que t'hi trobis i el fet de trobar-s'hi fa que t'ho hagis de replantejar. Sobretot quan passes de ser un nen petit i ets un tio -ja no dic un home perquè no m'atreveixo-, però passes a ser un tio i et planteges si realment és la teva professió. Llavors sorgeixen alguns problemes importants. Penses si realment serveixes per això, si ets valent per afrontar totes les dificultats que pot arribar a tenir una feina com aquesta, problemes com no treballar, que et jutgin, el fet de donar la cara i totes les coses que no t'adonaves quan eres petit.

P. Quina oportunitat, El maletí... ¿no?

R. Ningú s'ha cregut que jo era actor fins que he fet això, fins que no t'agafa un director com Mestres, amb el seu nivell d'exigència, i et fa brillar. Bé, brillar... Això és molt i molt subjectiu. La meva mare m'ho va dir quan va venir a l'estrena: 'ara m'adono que ets actor, tot el que has fet fins ara eren pamplinades '. Ella pensava que anar a rodar era posar el careto com un model i tonteries d'aquestes.

P. Quins són el seus referents?

R. Més que referents tens coses que descartes. Coses que descartes com a espectador, no com a actor. Com a actors no descartem res a priori, perquè som unes putes i estem per prostituir-nos una miqueta. Hi ha actors que t'hi fixes, perquè t'agrada com treballen. Alguns no són molt més grans que jo. Julio Manrique, per exemple, té una veritat escènica que em flipa.

P. Vostè no tenia massa experiència teatral i s'ha ficat en un viatge emocional dels que fan por. Aquest personatge...

R. El teatre és un mitjà nou per mi. Tinc molt per aprendre, però vull que el meu treball sigui més que convincent. L'espectador valora molt la senzillesa i l'honestedat de la interpretació, que el actor faci allò que sap fer. Si no, es crea una distància gran entre l'espectador i l'actor quan aquest fa coses que no sap fer.

P. S'ho va pensar molt?

R. Quan Mestres em va enviar el text va ser un drama. Pensava que el paper em venia massa gran i dubtava si sabria fer-lo. A més hi havia una cosa tècnica, perquè no sabia si podria donar el registre. El personatge sembla lineal, però és una muntanya russa. Un àngel i un dimoni a la vegada. M'obsessionava dir les coses de veritat, no fer-les veure. També et planteges si la teva mirada, el teu gest i la teva veu pot arribar a donar això. Poc a poc em vaig adonar que sí, que podíem anar fent...

P. D'experiència vital no ha pogut tirar. Per exemple, el seu personatge deixa que li violin la filla per aconseguir la dosi.

R. L'experiència d'un individu es reinventa. Per fer de psicòpata, que no és el cas, no necessites matar ningú. Es poden fer lectures paral·leles. No he sigut ionqui, ni m'he prostituït, ni m'he sentit mai tan desemparat... Però sí que he pres drogues i sí que puc arribar a entendre quins mecanismes hi ha al darrera de tot això. Tothom ha sentit la necessitat de què algú et cuidi i t'empari en algun moment. Aquest petit moment ja val, perquè l'actuació és només una traducció d'emocions.

P. I el públic?

R. El que em feia por a mi i a tota la companyia era que la gent vingués a veure El ventall de Lady Windermere. Mestres acabava de triomfar al Nacional amb un Wilde supernet i superelegant. Ens feia por que l'obra arrossegués part d'aquell públic. Bé... por, no. Al contrari, té un punt molt higiènic que aquell públic veiés també això. Està molt bé tanta faldilla victoriana, però un parell d'hòsties teatrals a temps s'agraeixen.

P. Han tingut problemes al Nacional pel contingut radical d'algunes de les escenes?

R. Cap. El Teatre Nacional és públic i, per tant, és el lloc on s'haurien de programar les obres arriscades, perquè si no, no es programaran enlloc. A més, que el Nacional entrés al Grec era una reivindicació del món del teatre que enguany s'ha aconseguit.

P. El text és molt excessiu...

R. La desesperació és de les coses que més fàcilment es poden arribar a entendre. Crec que el text no té cap problema de credibilitat. Només cal pensar en històries com la de l'alemany que va quedar amb un home i se'l va empassar fet bocins. Ja saps, tot aquell tòpic de la realitat i la ficció...

P. I les escenes de sexe?

R. El que menys m'ha preocupat és això. Només em preocupava fer bé el personatge. Al final són coreografies. Isaac Alcayde, l'actor amb qui faig la majoria d'escenes de sexe, m'ha ajudat molt, perquè és un tio sense pudor. Ens hem pres les escenes amb molt d'humor i totes aquestes coses que se solen dir. Poc a poc vas assajant i arriba un dia que no te'n recordes. El primer dia que li has d'agafar el paquet a l'altre t'aclapares, el segon dia rius. Després ja ni t'adones que estàs parlant i li tens agafada la polla a l'altre.

P. Hi ha espectadors que s'han quedat amb els pèls de punta.

R. L'impacte hi és. Quan acabes les funcions, veus que l'arrencada d'aplaudir és molt progressiva. Notes que la gent va despertant poc a poc. Però el públic de Barcelona ja està acostumat amb directors com Bieito i Rigola i no s'escandalitza.

P. No es queda amb ganes de fer una comèdia boja?

R. Sí, però m'agraden les comèdies filles de puta. Allò que fa riure, però amb patetisme. Coses que no saps si són de riure o de plorar... Quan arribes al punt que l'espectador no té una reacció neta, sinó tacada per la merda dels seus prejudicis... Aquells riures inhibits i jetos de què cony m'estan explicant?... De Ravenhill m'agrada això. És millor que el riure que té permís de riure.