Melancolia familiar

Els taxistes del tsar

Joan Daniel Bezsonoff

Empúries

121 pàgines. 16 euros

No costa gens d'afirmar que una de les virtuts visibles que cal aplaudir amb més èmfasi quan es parla de l'obra literària de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és la seva voluntat i la constància a l'hora de construir-se una trajectòria com a escriptor: des de Les rambles de Saigon, de 1996, fins a Els taxistes del tsar , d'aquest any, hi ha una paciència apressada per conèixer i dominar els mecanismes secrets de l'escriptura, de l'argumentació narrativa, i de la profunditat moral dels personatges. No costa tampoc gaire arribar a la conclusió que si Bezsonoff porta l'embranzida que porta és perquè és un dels pocs escriptors que ha tingut la sort d'anar a parar a una editorial que creu i confia en ell: des de La presonera d'Alger (2002), Bezsonoff ha publicat a Empúries i cada novel·la seva ha anat donant símptomes d'una comoditat creativa que difícilment es pot assolir si l'escriptor es troba en el hàndicap de rumiar cap on encaminarà editorialment els seus passos.

Els taxistes del tsar ve a constatar que l'evolució de Bezsonoff és imparable. Sense deixar de banda els seus territoris narratius predilectes, com si fos addicte a la recança per unes formes de vida que només es recorden gràcies als llibres d'història o als retalls engroguits dels diaris antics, els mons perduts o extingits de la guerra de la Indoxina, de la guerra d'Alger o l'ocupació nazi de França tornen a reviure gràcies a la capacitat imaginativa de Bezsonoff: aquí és la Revolució russa i l'exili posterior que van haver d'experimentar tots aquells que no hi acabaven de combregar, però Bezsonoff és prou llest per jugar i utilitzar a favor seu un aspecte fonamental. En lloc de literaturitzar uns episodis del seu passat remot -les peripècies que van viure uns avantpassats seus, el seu avi i el seu besoncle, a la Rússia del tsar-, es transforma en un investigador o detectiu privat (i mai més ben dit) de les aventures diverses que van fer i aconseguir que un escriptor de cognom rus, nascut a França, es materialitzés literàriament com un escriptor en llengua catalana.

A Els taxistes del tsar Bezsonoff demostra que sap avançar imparablement cap a una zona literària que a Les rambles de Saigon semblava que ignorava amb consciència: les frases tenen personalitat pròpia, la voluntat de construcció d'un edifici literari consistent no pot tenir cap espècie d'objecció, l'habilitat intel·lectual per posar en funcionament les molècules del pensament del lector és ben certa i, sobretot, esmola i afina la seva capacitat per crear un discurs sensat a partir de la ironia i l'excentricitat: a l'altra banda de tot plegat, s'agraeix que hi hagi una defensa aferrissada de l'arbre genealògic, que totes les pàgines estiguin amarades per algun sentiment que es podria anomenar melancolia familiar, i que arreu on es fixi la mirada s'hi observi la nítida vocació d'algú que sap cap on es dirigeix i què vol fer amb la història que té a les mans. A Els taxistes del tsar el lector hi pot trobar una reflexió heterodoxa de la història europea del segle XX, però també hi té la fortuna de descobri-hi els avatars diferents d'una mena de monstre camaleònic que es diu Joan Daniel Bezsonoff. Luis Mariano, al cap i a la fi, va saber fer la seva feina.

No costa gens d'afirmar que, a pesar del trajecte que encara queda per recórrer, llibre rere llibre, Bezsonoff ho sap fer cada vegada més bé: diverteix commovedorament, entreté irònicament, i escriu sense que el so de la prosa molesti del tot l'oïda del lector cansat. No costa gens d'afirmar, tampoc, que el seu millor llibre és, fins ara, Els taxistes del tsar. No és una lectura estiuenca. Més enllà de l'anècdota sentimental que engega la trama, és un llibre destinat a triomfar pels seus elements literaris i morals.