Blanc i negre

Al carrer Sardenya hi ha dues cruïlles consecutives, la d'Ausiàs Marc i la d'Alí Bei, que mostren dues maneres d'enfrontar-se als xamfrans de l'Eixample. La d'Ausiàs Marc és en realitat un conjunt d'edificis lligats els uns amb els altres i agermanats pel color blanc, que és el que predomina per sobre de la planta baixa. És un edifici públic amb diversos usos: mercat, escola bressol, centre cívic, residència de gent gran, centre de dia... El seu volum forma molts racons, com si fos un tros de la Costa Brava amb moltes cales. La major part d'aquests conflueixen en un espai públic donant lloc a una plaça de contorn irregular que s'estén al llarg del carrer de Ribes. És en aquest lloc que el conjunt aboca quasi tots els accessos importants, de tal manera que la funció d'aquesta plaça i, sobretot, el seu ús estan garantits.

Un edifici destaca dins d'aquest conjunt: el que forma la cantonada d'Ausiàs Marc. Resoldre el xamfrà és sempre difícil i en aquest sentit aquesta és exemplar. De fet, aquesta part del conjunt és sens dubte la millor. Es podria dir que és un edifici confeccionat amb matèria primera local, però interpretant-la. Crec que aquest edifici li deu molt a la Casa de les Punxes. La manera de tombar la cantonada amb corbes, la forma de resoldre-les en la planta baixa, però sense columnes, l'ús de la finestra amb dues columnes i, sobretot, la solució de la darrera planta, inclinada cap al carrer, que és semblant a l'efecte visual que produeixen les torres de Puig i Cadafalch abans de coronar-se amb les teulades de pissarra.

Aquest edifici representa un grau d'elaboració diferent del que sol trobar-se habitualment. Aquesta és una arquitectura sense més artificis que els de l'ofici d'arquitecte. És cine sense efectes especials, és cuina sense més creativitat que estar ben cuinada. L'arquitectura actual es refugia massa sovint darrera materials innovadors que semblen que dotaran l'obra d'interès. Doncs bé, aquest edifici no té més interès que la seva arquitectura i no té cap material fora de context, però en canvi és original; una paraula que aquí resulta apropiada de forma exacta.

L'altra cantonada, la d'Alí Bei, és tot el contrari, començant pel color dominant, que és el negre. La forma de la cantonada és també la contrària, és a dir, un racó i també ho és el model al qual podríem assimilar aquest edifici: la Casa Bloc de Sant Andreu. El programa dels dos edificis, en canvi, és relativament comparable, ja que en ambdós casos es tracta d'edificis residencials, un per a gent gran i l'altre per a joves. Els dos, conjuntament, representen dues maneres d'abordar el mateix programa, un representa la subordinació del programa al volum de l'edifici i a la posició urbana que ocupa, l'altre subordina la ciutat a la millor forma d'agregar els apartaments; això queda expressat de forma meridiana en els dos testers de formigó armat pintat de negre que ocupen el lloc tradicional de la façana al carrer. Un dóna forma a la cantonada, l'altre resol el problema fent-lo desaparèixer. Entre els dos ens plantegen un dubte que podríem expressar així: i si el bloc racionalista no fos l'adequat per resoldre els xamfrans?