"Era un treball de pobres, però n'estic molt orgullosa"

Maria Majoral, La Tamastima, nascuda a Cal Tamastim, de Cornellana, al 1887, va començar a viatjar amb els seus pares amb només dos anys. Als 12 va emprendre el seu primer viatge com a trementinaire amb la Rosa Arnau, de 8 anys. Es va casar als 21 i va tenir quatre filles, una de les quals va morir. Al llarg de la seva vida, en els viatges l'acompanyaven les seves filles, rosses totes tres, fins que es van anar casant, per la qual cosa era coneguda com "la trementinaire de les nenes rosses". Després, les nétes es barallaven perquè les portés amb ella quan anava "pel món". Va seguir amb l'ofici fins al 1959, quan tenia 72 anys. Va morir als 89.

Emília Llorenç, néta de La Tamastima, va acompanyar la seva àvia des dels set fins als setze anys. Ara, l'Emília, amb 73 anys, és un dels últims vincles directes amb un món ja desaparegut. Així el recorda:

"Els nostres viatges podien durar entre un i dos mesos. Portàvem herbes que no es trobaven al país on anàvem, comí, corona de rei..., de vegades ens feien comandes de determinats productes per carta i els portàvem quan passàvem per allà. Fèiem la mateixa ruta que seguia la transhumància del bestiar. De vegades coincidíem, perquè els pastors també es quedaven a dormir a les masies per on passàvem.

Encara que anàvem dues dones soles no teníem por, nosaltres caminàvem de dia. I, a més, aleshores hi havia gent per tot arreu, a les masies, als pobles, als camins. No recordo que la meva àvia hagués tingut mai un sotrac. Com que sempre anàvem als mateixos llocs, ja ens coneixien. Caminàvem de sol a sol i quan es feia de nit sempre érem a una casa i a la majoria dels llocs érem com de la família. Si un dia plovia ens insistien perquè ens quedéssim i els ajudéssim a fer alguna cosa, però normalment no ho fèiem, s'havia d'anar per feina.

També era molt dur. Un vegada, l'àvia estava en estat, l'acompanyava la meva mare. Portava un nen, que no en teníem cap!, i entre el caminar i el cansament, es va començar a trobar malament i el va perdre.

Era una feina de pobres, encara que a alguns rics els hauria agradat anar-hi, molts deien que anàvem a fer lladrar gossos i ho consideraven una feina vergonyosa. Era dur, però donava una experiència que no donaven moltes altres coses, era un treball de pobres, però jo n'estic molt orgullosa.

Estic contenta pel reconeixement que comença a tenir aquest ofici, sobretot per elles, pel nom d'aquelles dones, que ho feien amb tota la bona fe, i eren molt sacrificades. M'hagués agradat que molts dels que ja no hi són ho haguessin vist. Era una feina que portava un benefici a uns altres i a costa de molt treball i sacrifici. N'ha de quedar una constància, de la vida d'aquelles dones. Que s'estengui el coneixement de les herbes, que es tornin a fer servir i que es reconegui que de vegades són millors que la química.

Quan jo li preguntava a l'àvia si a ella li agradava anar pel món, sempre responia: jo era feliç".