Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Llibres

Misteriós i estrany

Tigres

Gabriel Janer Manila

Planeta

238 pàgines

Gabriel Janer Manila practica un tipus de literatura que no deixa de ser, al cap i a la fi, una supervivència d'una de les constants del modernisme: pàgina rere pàgina, la seva literatura avança abduïda per l'obligació de retre tribut continu a una sèrie de conceptes que podrien resumir-se en els següents punts: èmfasi en el prodigi de la bellesa, exageració de l'elegància, i invasió perpètua de l'exquisidesa com a estímul vital. Aleshores tots els protagonistes i tots els personatges secundaris de les seves novel·les vagaregen amb indolècia per un àmbit d'acció on regna únicament el bell, la seva conducta només és definible si s'usa el terme elegància, i qualsevol acte, fet o gest que realitzin tan sols es pot descriure com exquisit: el lector té la sensació de retornar a l'atmosfera embafadora dels contes i les novel·les de D'Annunzio, per exemple, tot i que en cap moment deixa de ser conscient de la distància que separa l'un de l'altre.

Els fets d'amor amorós solen produir-se sempre al capvespre, tenyits amb constància per uns raigs de sol que transformen els cossos en un esclat d'or, o bé, si el que es vol remarcar és la lluita passional, solen esdevenir de matinada, amb una gran finestra oberta al mar enfurismat i amb una gran tempesta com a rerefons. Al mateix temps, i com a contraposició a la calidesa -una de les paraules nuclears de la seva narrativa- dels seus arguments, la literatura de Janer Manila també compleix amb fidelitat amb una altra de les constants del modernisme, l'aparició del costat morbós i la presència del mal, l'afany d'autodestrucció que posseeix al protagonista, l'anhel que el guia a l'hora de construir-se una personalitat diferent, la recerca turmentada del sexe salvatge i la caiguda vertical cap a una zona inhabitable moralment. Tant en un territori com en l'altre, la prosa està dominada per la voluntat de transferir la sensació de domini estilístic i triomf estètic.

A Tigres, que va obtenir el premi Llull 2007, Gabriel Janer Manila es manté del tot fidel a aquesta mena de literatura: el lector hi troba palaus italians, famílies aristocràtiques, extensíssimes possessions mallorquines, el món de la gran banca i de les altes finances, un cosmopolitisme imparable i, sobretot, molta bellesa, molta elegància i molta exquisidesa arreu de la pàgina on es fixin els ulls. L'argument de Tigres trasnscorre per dues línies cabdals: en un primer lloc, hi ha la història de la mallorquina Banca Cohen, narrada principalment per la patriarca, àvia del protagonista i centre principal del segon fil de la novel·la, l'hereu de l'immens imperi econòmic, i que troben assassinat al seu apartament de Ginebra "amb un vestit de làtex, gairebé una granota de goma de color rosat ajustada al cos". Vet aquí, doncs, les dues fascinacions de Janer Manila: l'esplendor de la riqueza i l'aparició del mal amb la seva dosi de morbositat, talment com si s'assistís a la reencarnació d'una novel·la rosa. Ara bé, el problema que presenta Tigres no és que s'adscrigui a aquest gènere, sinó de la manera que ho fa: la veu narradora va a la deriva, com si l'autor ignorés que és la peça més important de qualsevol construcció literària, el ritme del relat és apàtic, la prosa mereix algun qualificatiu que és millor callar (en un diàleg, per exemple, el protagonista diu el següent i l'interlocutor queda tan ample: "Vols dir que aquest feixista mineral, fet de llenques d'estel, és el meu avi biològic?"), i el lector va tenint la sensació de quedar transtornat quan ha de desxifrar que la "pell blava" és el mar o quan llegeix "l'esperma del plom li capsegà la vida", que traduït vol dir que una bala el va matar.

El lector, al final, queda esgotat de tot, però especialment de trobar-se amb què tot és misterios i estrany: la fosca és sempre misteriosa, la claror, en canvi, és estranya, els ulls d'una dona són misteriosos, hi trobem també "un casalot gairebé misteriós", hi ha qui percep "una estranya olor d'agre", i hi ha qui té "una febre estranyament freda", però no costa gaire imaginar que l'estrella del conjunt és la que s'apunta tot seguit: "Na Maria observà que pel nas segregava un moc estrany de mel que atreia les mosques". Es ben bé que s'ha de llegir cada premi més misterios i estrany...

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 22 de marzo de 2007