Dues formes d'escultura

A les llums, ombres

Antoni Marquès

Galeria Fidel Balaguer

Consell de Cent, 315, entl. 2on, Barcelona

Fins al 3 de març

En venda

Manuel Margalef

Tinglado 2

Moll de Costa. Tarragona

Fins al 10 de febrer

Quan el 1917 Marcel Duchamp va decidir presentar el famós urinari com una obra d'art, realitzava un acte de provocació típicament dadà, irreverent i corrosiu, tal com era propi del grup. A la vegada, l'artefacte industrial triat per l'artista i, sobretot, el fet de l'elecció alteraven profundament el sentit de l'obra d'art que passava a raure de l'elaboració manual i artesana a la idea en si mateixa. Tot això ja s'havia iniciat molt abans amb Seurat, per exemple, que vindicava la idea per sobre de l'execució, malgrat que la pròpia excel·lència a l'hora de pintar el convertiria, junt amb Cézanne, en un dels pintors del segle XIX més desitjats, a posteriori, per museus i connaisseurs.

La interpretació homologada i seriosa de l'element sanitari duchampià, que segueix vigent, no es desenrotllaria plenament fins passats gairebé quaranta anys de l'escandalosa tria. Fins llavors, era simplement una boutade, i l'evolució de l'art modern seguiria un camí més o menys fluid. És curiós que amb la clau d'ordre en què s'ha interpretat després el moviment dadà i, en concret, el transcendent acte de Duchamp, s'ha eliminat gairebé del tot l'àcid i destructiu sentit de l'humor primigeni -potser perquè, com tot humor desbocat, du implícit el nihilisme. La teoria, ja se sap, és una cosa seriosa i, com en les coses del menjar, no s'hi juga.

Amb el títol d'A les llums, ombres, l'escultor Antoni Marquès (Sabadell, 1956) presenta a Barcelona la producció dels dos darrers anys a la Galeria Fidel Balaguer. Només el títol ja ens parla d'un concepte propi de l'escultura, diguem-ne, pre-Duchamp: el del volum i el clarobscur implícit, i això no vol pas dir que el famós urinari no tingués ni volum, ni ombra, sinó que això no comptava el més mínim. Marquès se situa en el corrent de l'escultura moderna tradicional, és a dir: el que seguien Lipchitz, González, Laurens, Moore, Arp... i tants altres autors decisius del segle XX, tots posteriors al dadà. És moderna perquè recerca formes noves; i tradicional perquè es basa en el modelat i la representació de les coses -per més abstractes que siguin- i continua una evolució que cal anar a trobar a la prehistòria. Però això no és pas cap handicap sinó que pot ser una gran virtut, i no cal confondre-ho amb l'academicisme realista o d'arrel clàssica que ha proliferat tant al nostre país en escultura.

L'artista sabadellenc, en les obres d'ara, modela l'original en fang i després en treu una còpia de guix que servirà per fer el motlle que, finalment, es fondrà en la versió definitiva, en aquest cas resina, tal com se solen fer actualment moltes peces que imiten el bronze. Però les de Marquès, amb els seus acabats industrials i llampants, posen de manifest la pròpia artificialitat, que és un dels trets més característics de tota la trajectòria d'aquest escultor.

Contràriament al que havia fet en l'anterior exposició, fa un parell d'anys, ara exposa només cinc peces grans: quatre "tentacles" i una "evocació". Són obres impactants i ben resoltes, d'una mòrbida bellesa, sobretot els tentacles núm. 2, 3 i 5, en els quals la forma i la pàtina s'uneixen de forma harmònica. Aquestes tres peces, a la vegada, capten el moviment, hipnòtic i sinuós, de les anèmones marines i són hereves directes del surrealisme, passades pel canvi d'escala pop de Claes Oldemburg.

En venda, de Manel Margalef (Amposta, 1963) -la instal·lació es pot veure fins al proper dia 10 de febrer al Tinglado 2 del Port de Tarragona-, respon al concepte d'escultura post Duchamp. És a dir, a l'objecte de producció industrial i seriada d'ús comú, normal, tret del seu context per situar-lo en una sala d'exposicions i, a partir d'aquesta giragonsa intel·lectual, convertir-lo en una obra artística. En venda és també més coses: d'entrada, és una denúncia, més aviat discreta, de l'eufòrica especulació del sòl i l'habitatge, cada vegada més car i enxiquit. També denuncia una altra especulació del terreny, en aquest cas el públic, a partir de les reconversions de camps i boscos en instal·lacions de golf, a les quals tants ajuntaments, de dretes i d'esquerres, acaben sucumbint. I és que avui dia tot està en venda fins que peti.

L'escultura, sobretot la geomètrica, també té molt a veure amb l'arquitectura, i Margalef utilitza les casetes metàl·liques prefabricades, que proliferen en les obres en construcció, per crear un espai interessant malgrat que l'ompli, irònicament, de mobiliari jove i modern, com el mini piset d'Ikea, o els tuguris dels reality show de la tele porqueria, sobre els quals, d'altra banda,la instal·lació En venda també ironitza. Però veient aquestes casetes, que resulten francament econòmiques, venen ganes de comprar-ne un parell, plantar-les en un camp d'oliveres, llençar tot el que sobri, i desconnectar definitivament del món.