Llibres i televisió

La televisió i els llibres han tingut històricament una relació difícil. La mateixa, en qualsevol cas, que la pantalla manté amb altres arts com per exemple les escèniques. La necessitat d'eixamplar els seus públics fa que siguin parelles desequilibrades, i resultaria superflu indicar qui és el fort i qui el feble. Però la televisió esclava de les audiències (que pràcticament equivaldria a dir tota) no acostuma a mostrar-se massa sensible cap als gèneres minoritaris. Per això és gairebé un lloc comú recordar la importància que, si més no les cadenes públiques, els incloguin a la seva graella.

Durant cinc anys, Barcelona Televisió (BTV) ha mantingut aquest compromís amb un programa que, a més, es va convertir en el més premiat d'entre tota la seva oferta: Saló de lectura. Però els responsables de la cadena van determinar que la fórmula estava esgotada i li convenia un relleu. Va ser una decisió amarada d'una polèmica que es va agreujar quan, en contra del previst, la darrera edició no es va redifondre. En ella, la seva última directora, Marina Espasa, hi feia una reflexió crítica sobre la política cultural de la ciutat i el paper de la televisió municipal, una dissertació que BTV no va repetir però que milers de persones han vist a YouToube.

Encara ressonava la controvèrsia per aquests fets quan la cadena va estrenar la seva nova finestra al món de la literatura: Qwerty. Llibres i arguments, amb el mateix repte d'escollir els camins més atractius per apropar-se no només als aficionats als llibres, sinó per posar-se al costat dels espectadors i mirar de convertir-los en lectors. Presentat i dirigit per Joan Barril, el programa utilitza algunes fórmules ben conegudes en aquests tipus d'espais i n'assaja altres de noves. Hi trobem les habituals entrevistes, la veu dels prescriptors (autors, llibreters o agents literaris que recomanen títols), valoracions ofertes per membres de l'equip del programa com Ricard Ruiz, que amb una instructiva introducció al món de la novel·la gràfica va protagonitzar els moments més apassionats de l'edició inaugural. L'originalitat s'explora de la mà de reportatges com una agradable passejada per alguns dels establiments barcelonins amb noms extrets de la literatura. També mitjançant la presentació de la llista dels llibres més venuts com si fossin títols borsaris. O amb un exercici valent, la crítica negativa amb una metàfora àcida: el crític es mulla ficant el llibre dins una galleda d'aigua amb l'esperança d'aconseguir "que s'estovi".

Però tal vegada el tret distintiu de Qwerty és una enorme vocació per l'estètica adreçada a l'oïda i als ulls. Joan Barril té una facilitat extraordinària per donar una ressonància poètica a situacions i paraules. I aquí va tenir ocasió de confirmar-ho a bastament. Com quan, en presentar la primera convidada, Imma Monsó, va dir que "les seves ulleres curiàcies no són unes ulleres, sinó un microscopi per analitzar les cèl·lules de l'ànima". També l'esforç per agradar la vista és evident. Començant pel decorat, la recreació d'un pis de l'Eixample suposadament heretat després de la mort de l'àvia del presentador, i acabant pels moviments de càmera a la recerca d'enquadraments diferents, inesperats. El perill és que la recerca d'allò insòlit derivi en manierisme, i l'excés de preparació, en manca d'espontaneïtat. Qwerty és tot just al començament del camí, amb un món de possibilitats a l'abast per tractar d'aconseguir un bon equilibri i procurar que aquest pis de l'Eixample sigui el més confortable possible.