Comparatista pioner

Lectures europees

Ramon Esquerra

Introducció i edició a cura de Teresa Iribarren i Donadeu

Edicions de L'Albí - Faig Cultura,

Berga - Manresa, 2006, 225 pàgines

Aquest article és, en bona mesura, un complement del que vam escriure la setmana passada. Si aquell dia ponderàvem la importància que encara posseeixen els clàssics pròpiament dits en la concepció i la fàbrica de la literatura dels nostres dies, el d'avui parla del relleu i la lliçó que encara es pot desprendre d'una lectura atenta del que podríem anomenar clàssics moderns i contemporanis estrangers. En realitat, els grans crítics catalans de preguerra que es van interessar pels clàssics pròpiament dits (des de Joan Maragall a Carles Riba), també van tenir una oïda molt fina pels clàssics contemporanis seus, o quasi: Maragall és un admirador d'Homer, però ho és també de Goethe i Nietzsche; Riba és un estudiós i traductor dels clàssics grecs, però també un seguidor atentíssim de valors que, en aquells moments, es trobaven poc divulgats a Catalunya, o gens. Per posar un exemple relatiu a aquesta darrera afirmació, cal tenir present que Riba va oferir en llengua catalana, a la revista La mà trencada, el mes de desembre de 1924, una traducció -sui generis, és clar- de la narració de Kafka Un fratricidi. L'interès de la dada resideix en el fet que Kafka s'havia mort no feia ni mig any, ignorat de quasi tothom, i que encara ni un sol dels seus escrits publicats en vida no havia estat traduït a cap altra llengua, ni tan sols al txec, que era la que tenia més a la vora la seva literatura. Senzillament: aquestes generacions posseïen allò que se'n diu antenes ; i, per escreix, curiositat, admiració per la literatura de qualitat que s'escrivia més enllà dels Pirineus, i un enorme grau d'humilitat que els feia sentir un respecte enorme per les literatures europees. Així ho van demostrar també, a més dels dos noms esmentats, Maurici Serrahima en els seus Assaigs sobre novel·la, de 1934, Marià Manent en les seves Notes sobre literatura estrangera, del mateix any, i, last but no least, Ramon Esquerra -malaguanyat, mort al front de l'Ebre l'any 1938 abans de la trentena-, autor, entre altres coses, de tres llibres encara molt valuosos: Shakespeare a Catalunya (1937), Iniciación a la literatura (1937) i Vocabulario literario (1938). Segons Joan Perucho, Esquerra era el més culte del seu curs universitari, un curs que comptava amb eminències tals com Jaume Vicens, Juan Ramón Masoliver, Carlos Clavería i Miquel Batllori. Segons Guillem-Jordi Graells -en un pròleg a la traducció d'Esquerra d'Amfitrió 38, de Giraudoux, editada pòstuma-, la perspicàcia que havia demostrat Esquerra en l'esmentada Iniciación a la literatura -en la qual es concitaven els noms de Spitzer, Vossler, van Tieghem i Wölfflin, entre d'altres- el convertien en un dels primers comparatistes amb cap i peus dins la historiografia literària catalana del segle XX. L'home de teatre esmentat hi afegia: "Quin contrast amb la mediocritat, convencionalitat i endarreriment que foren habituals en els manuals d'història literària de la postguerra, gairebé fins als nostres dies!".

He de reconèixer que en l'avaluació pública d'aquest home de lletres tan important i de vida tan curta, com també va ser el cas de Joaquim Folguera (un altre dels monstres malaguanyats de les lletres catalanes, i també Crexells), se m'han anticipat Jordi Castellanos, Jordi Masachs, Xavier Moret, Julià Guillamon o Josep Maria Fulquet, autors de sengles articles a la premsa diària sobre Ramon Esquerra. Una altra cosa és que jo tingui a casa -perdoneu-me la immodèstia, avui, atesa la caritat que escau a les Pasqües de Nadal- les primeres edicions (i fins ara úniques, llevat del volum de què parlem avui) de tots els seus llibres, excitat per l'entusiasme de les comunicacions que va fer-me del seu oncle-avi l'amic Amador Vega, comparatista també refinadíssim, però de les religions en comptes de la literatura: Aufhebungen hegelianes!

Però mai és tard i mai no es fa prou per posar les coses al seu lloc en aquest país tan eixordat, darrerament, pels derniers cris, o els paleontològics, en matèria tant de literatura com d'estudis literaris. Seguint el deixant antic de la revista El Europeo, que cita a la primera pàgina del llibre, Ramon Esquerra hi fa un repàs d'una trentena d'autors estrangers amb una agudesa intel-lectual que desperta enveja si no excita, altra vegada, la nostàlgia: pel llibre desfilen, entre d'altres valors, amb anàlisis sempre intel·ligents, llibres i homes i dones com Montaigne, Stendhal, Maurois, Malraux, Sterne, Blake, Oscar Wilde, Conrad, Chesterton, E.M. Forster, Catherine Mansfield, Virginia Woolf, Aldous Huxley, William Faulkner, Tolstoi i, com no podia ser d'altra manera, Goethe -al qual Esquerra no es doblega amb el mateix acatament i submissió que el seu amic (?) Carles Riba.

Del llibre agafat com un tot se'n desprèn una lliçó que molts pocs crítics havien entès encara en aquells anys: la història de la novel·la europea des del Tirant fins al segle XX és també la història de dues o tres evolucions i desenvolupaments que corren en paral·lel: l'ascensió, crisi i caiguda de la classe burgesa; l'evolució de l'humanisme -el laic, en el seu cas, més que el cristià- entre la figura de Montaigne i la d'un Huxley, al segle XX; i la rara unitat espiritual del continent -avui possiblement desapareguda per sempre més, en ares d'una unitat maleducant, americanitzada, comercial i informàtica-, persistent i resistent per damunt del cisme de Luter o de les guerres de religió entre catòlics i protestants. El fet és que si un hom es planteja un llibre d'aproximació crítico-literària amb unes premisses com aquestes llavors podem estar segurs que ens trobem davant un veritable pioner del comparatisme literari a Catalunya. L'admiració per Montaigne i per Stendhal; l'opinó que el Viatge sentimental, de Sterne, és "detestable"; la idea que la poesia de Wilde és il·legible en general; l'admiració pel Passatge a l'Índia, d'E.M. Forster, i per tota l'obra de Virginia Woolf, malgrat la seva dificultat; la comprensió de l'obra experimental de Faulkner i la citació elogiosa d'un llibre que relliga bona part de la història de la novel·la europea, La crisi de la consciència europea, de Paul Hazard, fan d'aquest llibre una petita obra mestra. Felicitem altra vegada l'editor de L'Albí -aquí sembla que s'inaugura un altre cisme religioso-literari, eco del dels albigesos!- i felicitem Teresa Iribarren, que ha posat al dia l'ortografia lleugerament heterodoxa d'Esquerra i ha precedit el llibre amb un estudi fonamental, que queda per sempre, sobre la figura d'aquest gran desconegut home de lletres català.