"Al jorn del judici parrà qui ha fet servici"
Impregnada de mil·lenarisme, la sibil·la ha travessat segles i cultures
El Cant de la sibil·la constitueix un cas únic de supervivència cultural. La gràcil, espectral adivinatriu anunciant la nit de Nadal la fi dels temps constitueix un tòpic literari fort que convoca una gran riquesa d'imaginaris en èpoques diverses. La musicòloga i catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona Maricarmen Gómez, en un estudi penjat a Internet (www.goldbergweb.com) que és una apassionada recerca detectivesca sobre els orígens i els empelts d'aquesta tradició, situa en primer lloc d'aquests imaginaris el mil·lenarisme, aquell corrent a cavall dels segles X i XI que, seguint l'Apocalipsi de sant Joan, situava pels volts de l'any 1000 l'apertura del setè segell i l'arribada de l'Anticrist, finalment derrotat pel Crist de nou devallat a la Terra abans de la segona resurrecció de la carn i del Judici Últim. L'enigmàtica frase "mil i no més mil", tan influïda pels oracles pagans i les profecies judaiques, va fer brollar rius de tinta, abans que sant Agustí no hi posés seny, advertint-nos que no calia agafar el "mil" al peu de la lletra, sinó com a equivalent d'un període de temps indefinit. Menys mal, perquè, contràriament, l'angoixa hagués pogut traslladar-se a l'any 2000, on de ben segur hauria trobat terreny abonat entre les funestes prediccions dels científics sobre el canvi climàtic, l'esgotament dels recursos naturals i les catàstrofes associades.
La Sibil.la pagana passa a la litúrgia cristiana com un profeta més
La sibil.la és un cas exemplar d'adaptació d'un mite pagà al cristianisme. Des de l'Edat Mitjana tardana fins al Romanticisme hi ha una preocupació sostinguda pel destí de les antigues divinitats i les grans figures del passat. No debades Dant recuperà Virgili, nascut al temps "dels déus falsos i mentiders", com a guia savi per l'Infern i el Purgatori, fins a ser rellevat per Beatrice al Paradís; i segles més tard, Heinrich Heine (1797-1856) dedicà a la qüestió el llibre Els déus a l'exili, que marcà molt el Tannhäuser wagnerià, el bard fugit al Venusberg, la muntanya on la deessa de l'amor havia trobat aixopluc a l'era cristiana.
A la sibil·la eritrea no li va caldre massa artificis literaris per sintonitzar amb els nous temps si en tenim un testimoni musical en versos llatins tan primerenc com de finals del segle IX o començament del X, procedent del monestir de Sant Marcial de Limoges. El responsable d'aquesta pervivència pagana havia estat sant Agustí, el qual, a la seva Ciutat de Déu, havia traduït del grec l'oracle sibil·lí i a qui durant molt de temps es va atribuir un sermó, dit Sermo de symbolo -escrit en realitat per un bisbe de Cartago-, on es recullen profecies de l'Antic i el Nou Testament i els testimonis de Virgili, Nabucodonosor i la sibil·la eritrea. Aquesta darrera pronuncia a cada estrofa la cèlebre tornada "Iudicii signum: tellus sudore madescet" ("El senyal del judici: la terra s'empaparà de suor"). Des del segle XII hi ha constància que aquest text esdevingué litúrgic, com a part de l'ofici de matines del dia de Nadal, encara que més tard va ser suprimit pel Concili de Trento i va quedar com a representació paralitúrgica del dia de Nadal, en algun cas associada també a la Setmana Santa. Del poder pedagògic que se li atribuïa n'és testimoni el fet que, a partir del segle XV, el Cant de la sibil·la conegui traduccions -o versions per efecte de la traducció- a distintes llengües romàniques. Molt principalment al català: a partir del segle XV hi ha constància de representacions a Vic, Girona, Barcelona, València i també a l'Alguer, on, com a Mallorca, la tradició s'ha mantingut fins als nostres dies. Del segle XIII ens ha arribat també una versió en llengua occitana -que va ser llengua poètica a Catalunya durant la Baixa Edat Mitjana- i a partir del XV se'n troben també de castellanes. Alfons X el Savi havia fet també una adaptació al gallec del Iudicii signum en una de les seves Cantigas a santa Maria (segle XIII). És obvi que l'Església va trobar en aquest text unes virtuts pedagògiques que la van dur a impulsar les traduccions a les llengües parlades pels fidels. Reproduïm aquí, per acabar, 4 estrofes de les 12 de la versió catalana més difosa. Avui sorprèn el caràcter amenaçador del text, recitat per una veu innocent (blanca) en una nit de pau i d'amor com sempre se'ns ha presentat la de Nadal. Però calia que el cristià no perdés de vista el recte camí i les conseqüències de no seguir-lo.
"Al jorn del judici / parrà qui ha fet servici" [tornada]
"Ans quel Judici no serà
un gran señal sa mostrarà
lo sol perdrà la resplandor
la terra tremirà de por".
"Del Cel gran foc devallarà
com a soffre molt podirà
la terra cremarà ab furor
la gent avrà molt gran terror".
"Aprés vindrà terriblement
lo fill de Déu amnipotent
qui morts y vius judicarà
qui bé avrà fet allís parrà".
"Los infants qui nats no seran
dintre ses mares cridaran
diran tots plorosament
ajudans Déu omnipotent".
Un últim antic ritual
Per ventura és un últim antic ritual, com un esdeveniment de tribu, una veu mil·lenària que ressona des del passat davall les voltes de les esglésies, en temps de fred i de festa. Era comuna a tota Europa, emperò aquesta notícia sonora de l'ahir sols resta vigent i viva arreu de Mallorca. Un pic, Joan Parets, cantà la sibil·la dins la cova de Betlem, a Palestina, història endins. La relíquia encara és viva.
Un dia de xeremies, en Parets, mossèn, musicòleg i historiador mallorquí, feia uns cursos bíblics als escenaris dels fets i tingué el privilegi de donar vida al melic de tots els llibres antics dels cristians, al cant profètic de la nit de Nadal, matines en diuen encara. A Mallorca canten sibil·les en més de 70 temples. També la diuen a l'Alguer, en alguns pobles valencians, simbòlicament a Santa Maria del Mar de Barcelona, i en una església de Porto, Portugal. És la última pervivència d'un costum que pervisqué als àmbits del català i de l'Antiga Corona d'Aragó.
El cant, recorda Parets, era cosa dita per homes i dones grans, més aviat de capellans. "El canonge dalmàtic de Santa Maria del Mar, l'he sentit i vist per TV-3, canta la Sibil·la amb veu de baritonet . Recordau que a Europa hi hagué els castrati. No tenim constància que a Mallorca n'hi hagués. Les versions musicals actuals no s'assemblen a les velles i perdudes, que eren molt llargues. Ara s'ha escurçat i musicalitzat", esmenta.
Per a un nin cantar des de la trona de l'església del seu poble el vespre de Nadal era i és un premi de compromís, una penyora de per vida. Una apoteosi. Disfressat i espassa en mà és el protagonista estelar. Les veus blanques i sense trencar de nins o nines escolanets de Lluc, Felanitx, Sant Llorenç i Campos, a Mallorca, fan els quatre models distints, les adaptacions actuals consolidades els darrers 100 o 150 anys. N'hi ha de rotundes, dramàtiques, tristes i grandiloqüents.
"Hi havia moltes sibil·les, arreu de l'any i d'Europa, més llargues, en el si dels teatres hagiogràfics; per exemple, a la Seu de Mallorca, les processons dels profetes, amb referències, entre lectures de salms, judicis, el bé enfrontat al mal, anuncis de l'aparició d'un personatge citat per profetes antics...", explica el capellà investigador Parets. "Hi ha un document del segle X a la mesquita de Còrdoba, i ens crèiem que era una referència que venia d'Al-Andalus, però no, l'exemplar és fet a Castella", diu. N'Anselm Turmeda (ex frare mallorquí que es feu musulmà i emigrà al Magrib), en l'edició de 1527 del Llibre dels bons amonestaments, en fa una versió. Abans el texte era en llatí.
El fil no s'ha trencat, tot i que la bulla i les referències espectaculars de les antigues representacions feren que alguns bisbes del segle XVII prohibissin les representacions teatrals als temples i cantar la sibil·la sense permís, sota amenaça de presó o excomunió.
Na Maria del Mar Bonet, al segle XXI, és vetada de cantar a la Seu, d'ençà que signà ja fa molts d'anys un manifest feminista assumint el dret a l'avortament. Ho recorden alguns capellans. Na Bonet n'ha fet distintes versions i enregistraments. La cantautora sol cantar-la com un ofici privat a convents de monges tancades de Ciutat, a Palma.
La sibil·la és una joia de la vella cultura mediterrània europea que sona viva com un foc misteriós i apocalíptic per aquestes festes. Sol fer fred i fosca als carrers -més abans que ara- i els cristians peregrinen a prop de llurs cases. D'altra temps "el fet, l'ofici i el cant, era a mitjanit", recorda Joan Parets. "Al meu poble, Santa Maria, de Mallorca, després de matines i en haver sentit la sibil·la, a casa menjàvem llet d'ametlla, mullant-hi coca. Res d'ensaïmades i xocolata, cosa moderna que s'usà després. La llet de metla com més la bullen i es concentra. Mu mare m'enviava a moldre les ametlles i ma deia. Di que l'aigua ja la posaré jo".
Quan s'ha escurçat del tot el dia i mor l'any, està escrit que neix el nin Jesús. La història obri una finestra potser màgica i la tradició atàvica alena. Una de les versions canòniques a les esglésies de Mallorca del cant -vista i oïda molts de cops per la televisió- és de Mercè Riera, intèrpret que era la columna central de la coral Capella Mallorquina durant molts d'anys, qui representà fins fa poc la sibil·la a la Seu de Mallorca.
La gent sentia Mercè Riera, discreta, amb veu enfiladissa i ferma damunt la trona de pedra fornida per Gaudí, mentre sonava entre estrofes l'orgue vell i gran de la catedral que duu mossèn Bartomeu Veny. Tothom s'emociona amb aquest himne cristià d'arrel pagana, estrany qui comença " El jorn del Judici... ".
L'àvia Riera tria i ensenya qui memoritzarà el document musical de grans esdeveniments, que cada any es publica en veu sols un cop, amb la veu més blanca i la personalitat més transparent que enllaça amb la tradició, i salvi la relíquia de l'extinció.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
