La tradició catalana

A quest article no parla del llibre amb títol idèntic del bisbe Torras i Bages, sinó d'un llibre que encara no ha llegit ningú, Un home vulgar, de Miquel de Palol, que va rebre, el proppassat dissabte, el premi Joanot Martorell de narrativa a la ciutat de Gandia, lloc que els convoca en honor del novel·lista català del segle XV. Si filem prim, diguem que hem d'estar segurs que és un llibre que només ha llegit l'autor premiat, potser algun familiar o amic seu de confiança (tothom ho fes, això de deixar llegir els manuscrits a un altre, abans de fer-los públics), i els membres del jurat que el va premiar.

El cas és que la notícia sobre aquest fet que publicava aquest mateix diari diumenge passat deia (traduïm al català), que "Un home vulgar és una obra amb doble lectura que, mitjançant la història d'un restaurador al qual li ha estat proposada la restauració d'un orgue barroc atrotinat, planteja la qüestió si val la pena retornar a la literatura connectada amb els clàssics", la qual cosa es pot simplificar amb la frase: "Si val la pena retornar als clàssics, o no". Com ja he dit, no tinc ni la més remota idea de la manera com Palol presenta aquest dilema o aquesta proposició; el fet que parteixi d'un canemàs argumental que s'assembla al de Doktor Faustus, de Thomas Mann -en què les idees sobre la música dodecatònica valen com a metàfora de tot un estat de civilització alemanya-, ens hauria de fer creure que Palol és dels defensors de la vigència i del pes de la tradició lletrada d'un país en l'acte de constitució de qualsevol peça nova que s'hi instal·li. Això només és una hipòtesi (més revessa que la de Poincaré en matemàtiques) i, doncs, deixo en aquest mateix instant el llibre de Palol -perquè no sóc ni visionari ni profeta- i vaig de dret al nus de la qüestió, que és, com s'anunciava en la notícia d'EL PAÍS, si paga la pena, o no, que un modern tingui presents els clàssics quan escriu.

Podem considerar la data de la mort de Thomas Mann, 1955, com el moment en què els escriptors d'arreu començaren de pensar que l'acte d'escriure no tenia que pressuposar tot el que s'havia escrit abans

Mirada la qüestió a la manera internacional, diacrònica i comparatista -no res més que una deformació professional de qui signa l'article present- és un fet d'una evidència palmària que la major part de la literatura que s'ha escrit a les terres d'Occident, en la majoria de les llengües de cultura, fins i tot les més perjudicades pels avatars de la història, ha partit d'un cert coneixement de les literatures que li posava a l'abast la tradició, la pròpia en el pitjor dels casos, també l'aliena en el millor. Homer és present a Virgili; Virgili és present a Dante; Dante és un pare per a Petrarca (que en tingué molts, això ja gairebé escau a tota la tradició literària des de l'Humanisme ençà); Petrarca és present en tots els Segles d'Or de la poesia catalana i castellana, i més; i així successivament fins arribar pràcticament als nostres dies. Mirat això mateix de cap a cap de la història literària -des dels antics fins avui-, la llegenda d'Odisseu és tan present en aquesta magnífica glosa d'Homer que és l'Ulisses, de Joyce, com al poema de Joseph Brodsky 'Ulisses a Telèmac'.

Per posar exemples bíblics: el tema del Paradís i el drama humà que s'hi juga -que és l'accés al coneixement i al discerniment moral- es troba, reelaborat, tant en el poema anglosaxó Jeu d'Adam, del segle XII, com a la Comèdia del Dante; tant en un llibre de 1613 d'Isabella Andreini com en el Paradise Lost, de John Milton, que s'hi va inspirar; tant en un poema de Klopstock de 1757 com, ja al segle XX, en el setè dels 'Choruses from The Rock', de T. S. Eliot, o en la novel·la de Pío Baroja El árbol de la ciencia. El mite de Caín i Abel, segon en l'ordre mític del Pentateuc, es troba en la Mactatio Abel, potser del segle XII; en els pageants dels cicles medievals anomenats Ludus Coventriae; molt més tard en una munió de textos romàntics, començant pel Caín, de lord Byron; en la novel·la del segle XX Abel Sánchez, d'Unamuno, i, ben recentment, en el llibre de Manuel Vicent, Balada de Caín, de 1986. Tots aquests fets encara demostren allò que llegim al poema 'A les fonts del Danubi', de Hölderlin: "... així la paraula ens va arribar d'Orient | i a les roques del Parnàs i al Citeró | sento, oh Àsia, el teu eco, i es trenca | al Capitoli, i de sobte, dels Alps | davalla una estrangera | vers nosaltres, la desveladora, | la Veu que forma els homes". (Quedi clar: potser aquesta idea tradicional de la literatura ja era llavors enyorança pura).

Per ara cenyir-nos, sempre a tall d'exemple, en la literatura catalana, no s'ha d'oblidar que Josep Maria de Sagarra és autor d'una Judit, que Joan Maragall va reescriure la trobada entre Odisseus i Nausica, que Espriu va reelaborar els mites o les figures d'Esther, de Rut i d'Ariadna, que Agustí Bartra va escriure un llibre amb el rerefons de la història de Màrsias i Apolo, i que Josep Carner va jugar, com Melville ja ho havia fet abans, amb la figura de Jonàs. La llista de precedents i d'influències de les literatures clàssiques en les modernes és de debò interminable i, quan es llegeix literatura tenint en la memòria els textos cabdals de la tradició, no es troben massa indicis que els escriptors de qualssevol segles restessin indiferents a aquesta tradició, la qual cosa, lluny d'oprimir-los a ells o afeixugar-nos a nosaltres, posseeix la virtut de permetre'ns, als lectors d'avui, establir un enfilall bellíssim de causes i efectes en les literatures de ponent: en suma, donar-li un gruix que es desgrana en forma de fites històriques enllaçades.

Tot això que hem comentat, que resulta certament massa bonic de dir, és una cosa que potser ja no pot atribuir-se a la major part de les literatures també de l'Occident escrites als darrers 30 o 40 anys, llevat de les excepcions que ja hem assenyalat, i moltes més. Potser podem considerar la data de la mort de Thomas Mann -que va tornar a la història bíblica de Josep i els seus germans, a Plató i a Goethe, entre moltes altres fonts clàssiques-, és a dir, l'any 1955, com aquell moment en què els escriptors d'arreu van començar de pensar, ja sigui per ignorància, per cansament o desmemòria, que l'acte de posar-se a escriure no tenia perquè pressuposar tot el que s'ha escrit abans, ni tan sols les fites més importants d'aquest llegat magnífic. Em fa, diria, que va arribar un moment, en la història de les lletres europees -n'és un indici el clam d'alarma del mateix Eliot a l'article 'La tradició i el talent individual'- que als escriptors va començar d'engavanyar-los enormement el pes de la tradició que tots hem heretat (una altra cosa és que la interpretem i ens la vulguem re-presentar), i que els llibres van començar de fer-se lliures del pes de la tradició, tant la pròpia com l'aliena (si és que la Bíblia i el llegat greco-llatí ens poden semblar aliens als nostres dies, quan encara hi ha un club de futbol que es diu Àiax i un detergent que es diu Helena, i quan l'empresa de salut Sànitas -no Sanitas!- fa servir, en un anunci publicitari que corre aquests dies per la televisió, un passatge d'El mercader de Venècia, de Shakespeare).

La pregunta que ens hem de fer des de l'òptica de la literatura catalana -desigual, intermitent, perseguida, menystinguda, plena de llacunes, et caetera-, és si ens podem permetre el luxe d'ignorar la tradició clàssica, en especial la nostra justament, els nostres clàssics, que ara ja van de la poesia trobadoresca del segle XII fins als grans poetes de la generació del Noucents. Carles Riba hauria dit que aquest és un luxe que no podem permetre'ns de cap de les maneres -d'aquí la seva lloança justa de Verdaguer i de Maragall-, i que solament una mirada atenta als annals de la matèria escrita al país i a tot el continent permetrà oferir a la literatura catalana, no solament omplir el buit que hi han deixat els peculiars avatars d'aquesta nostra literatura, sinó també proveir-la d'una densitat i una correlació d'ordre històric que, altrament, no posseiria. Més encara: l'operació hermenèutica que significa interpretar i, doncs, fer-se pròpia la pròpia història, no seria factible sense aquesta recuperació del nostre i el vostre llegat. Perquè la història d'una tradició nacional, posem per cas, pot inventar-se, i es basa quasi sempre en dades mal interpretades, o gens interpretades, moltes de les quals parteixen de coses tan banals i esmunyedisses com ara la gastronomia, el folklore, el clima o el paisatge; mentre que la història literària, gràcies a la seva constitució com a matèria verbal, i, per tant, matèria de coneixement, ofereix totes les garanties i les eines necessàries, i més i tot (massa i tot?), perquè puguem fer-nos una idea com cal de quin ha estat el nostre passat i quin és exactament el present nostre quotidià.

Repeteixo, doncs, que no sé a quina conclusió arribarà la novel·la de l'admirat Miquel de Palol, però que, de la mateixa manera que ell deu aventurar una hipòtesi, aquí n'aventurem una altra, o potser la mateixa: els historiadors poden inventar-se el sentit d'una tradició, i això és cosa que aprofiten massa a lleure tots els homes dedicats a la política; la literatura, per contra, més com més vinculada es trobi en un decurs secular, és l'única cosa que ens pot donar una idea, per vaga que sigui -perquè posseeix una llei hermenèutica molt complexa-, de la veritat històrica que ens ha fet arribar, des del passat, a allò que som, i potser fins i tot al que serem (mireu, si no, el caràcter no solament documental sinó també profètic de la literatura kafkiana). El gest postmodern, això és ben clar, tira cap a la ignorància de les lleis de causa i efecte, generalment per a bé d'un present fantasmagòric i espectacular. La modernitat, si és que en queda alguna cosa, sempre va optar, per contra, per la necessitat d'implicar cada present en el llegat dispers i universal de tot allò esdevingut.

Fa pocs anys van fer una enquesta entre la població jove dels Estats Units preguntant, per exemple, qui era Roosevelt. "Jo què sé", van respondre la majoria dels enquestats. Llavors se'ls feia veure que era convenient conèixer les grans fites de la història del seu país. I els enquestats solien respondre: "A mi què m'importa, si jo encara no havia nascut!". Queden per veure, doncs, dues coses: si un país pot viure en la ignorància del seu passat -en una infantesa permanent-, i si la millor manera de reconquerir i assimilar aquest pretèrit no passa justament, millor que per cap altre domini, per la literatura.