Una doble nostàlgia

El pes fals

Joseph Roth.

Traducció de Jaume Creus

Edicions La Guineu

Barcelona, 2005. 145 pàgines

Aquesta que ressenyem avui, El pes fals, no és la més gran novel·la de Joseph Roth (1894-1939), però presenta unes característiques d'allò més interessants. No pot comparar-se, jo diria, amb cap de les grans novel·les de l'autor jueu-austríac, com ara Fugida sense fi (1927), Job: Història d'un home senzill (1930), La marxa Radetzky (aquesta sobretot, 1932) o La llegenda del sant bevedor (1939). Totes aquestes novel·les citades, moltes traduïdes al català, presenten un Joseph Roth vacil·lant, com sempre, entre les seves arrels jueves -amb tot el que això comporta pel que fa a la tradició literària autòctona dels jueus orientals, la mateixa que va deixar una empremta ben clara en l'obra del contemporani de Roth, Franz Kafka- i la seva pertinença a un dels Imperis més resistents i tossuts de tots els temps, el d'Àustria-Hongria. Situat a mig camí entre una educació sentimental profundament jueva i una formació intel·lectual pròpia dels jueus assimilats de Centreuropa -amb estudis de Filosofia i Lletres a les universitats de Lemberg i de Viena-, Roth, com es llegeix tan bé a l'esmentada La marxa Radetzky, va sentir tota la vida una doble nostàlgia, que sembla del tot paradoxal i gairebé incomprensible, tant per l'enteresa a poc a poc difuminada de l'Imperi, com pel vincle de la cultura del shtetl (l'assentament urbanístic i cultural dels jueus orientals europeus) amb aquest mare magnum que va significar l'Imperi: refosa de les tres religions monoteistes més importants, síntesi de cultures enormement diverses, aglevament inversemblant de més de 15 llengües dominades totes elles per la presència oficial i estatalista de l'alemany austríac.

Moltes d'aquestes coses també són presents en aquesta novel·la no gaire llarga de Roth, de la qual diríeu, en aparença, que no és altra cosa que la narració de la feina d'un inspector de pesos i mesures de l'Imperi en un llogarret situat a tocar de la frontera amb Rússia, un personatge lleugerament desdibuixat per la força mateixa del càrrec que ostenta, casat amb una dona que li fa el salt justament amb el seu ajudant a l'oficina -del qual té una criatura borda-, després enamoriscat d'una manera igualment vaporosa d'una gitana, esposa de l'encarregat del lloc més carregat simbòlicament de tot el llibre, la Taverna de la Frontera (entre Àustria i Rússia, s'entén), lloc en el qual passen cap a l'Imperi els desertors de la Rússia tsarista, i escenari, per fi, de l'assassinat de l'inspector Eibenschütz a mans de l'encarregat de la taverna, el pèrfid Jadlowker, històric assassí pel que ens explica la novel·la.

El llibre, com ja hem dit, presenta, doncs, d'una banda l'enfrontament entre aquest funcionari imperial i la vida miserable i anònima, sense pes ni mesura en l'òrbita de l'Estat, dels ciutadans d'un poblet insignificant, alguns dels quals -com el venedor de castanyes que visita la taverna al temps fred, i, de passada, se'l fa passar allitant-se amb la tavernera amb la complicitat consuetudinària del seu home; o com la família Mendel, amb un pare estudiós, venedora per escreix de panses amb verdet, figues podrides i arròs amb arnes- són figures típicament extretes ja no de l'imaginari sinó de la realitat dels confins d'Àustria de les primeres tres dècades del segle XX.

D'altra banda, vist des del punt de vista de la història de la literatura de Centreuropa, el llibre posseeix l'enorme interès de situar-se entre les tendències més espirituals i més intel·lectuals de la literatura austríaca d'abans i després de l'ensulsiada (Kafka, Musil) i una tradició entre jueva i eslava d'allò més apassionant quan un llegeix amb la mirada fixa, però entelada, en les literatures del mig d'Europa (i de totes les seves vicissituds) i en les literatures en certa manera molt més sòlides de la tradició eslava, la russa per començar. Si el lector es situa davant aquesta novel·la amb un ull fixat en la gran tradició alemanya (a la qual jo no diria mai que Roth hi pertangués del tot) i un altre en la tradició eslava -potser amb l'ull atent a les narracions de Tolstoi, més que Dostoievski en aquest cas d'avui-, llavors llegirà aquest llibre magistralment traduït per Jaume Creus -que no abandona les formes de pretèrit simple, ni els puix ni els car ni els llur, perquè no deu voler- amb l'alegria que desperten, sense més ni més, les obres de ficció senzillament ben construïdes. De fet, a un llibre escrit cap als anys que Roth va escriure El pes fals (1937) se li solen demanar més coses; però mai no es podrà retreure de cap llibre el fet que hagi aconseguit exhibir un estil molt pulcre i haver narrat una història que desperta en tot moment l'interès del lector.