Això, també es pot fer

La recent mort de Joaquín Jordá m'obliga a fer dissabte de mi mateix com a cineasta; m'obliga a plantejar-me algunes qüestions de caire, potser, generacionals. Pels cineastes catalans -o fets professionalment a Catalunya- que vam néixer en la segona meitat dels anys cinquanta la figura de Jordá no representa, en el sentit més acadèmic del terme, un mestre. La nostra generació a diferència d'ara, és més aviat minsa en cineastes: Pueyo, Chavarrías, Vergés, Benlloch, Gormezano, Gomà, Alberich, Verdaguer... La nostra va ser una mena de generació sense massa referents autòctons on emmirallar-nos i en un context industrial molt escàs, en un context intel·lectual aplicat al cinema més aviat precari i, per acabar-ho d'adobar, en un context polític on interessava més la potencial comercialitat que la mirada. I així vam anar tirant. Uns van morir massa d'hora, uns altres van deixar el cinema i la resta hem fet el què hem pogut. L'únic positiu del nostre context inicial va ser que molt aviat vam poder dirigir i aprendre l'ofici.

Joaquín Jordá en aquells anys era solament per a nosaltres un dels elements decisius de l'Escola de Barcelona; una escola, però, llunyana pels que acabàvem d'arribar al gremi. Personalment, potser de forma equivocada, el considerava sobretot un home de lletres que s'havia acostat al cinema. De fet, la seva llarga tasca de traductor i guionista ho avalaria. Recordo bé que en alguns dels escassos col·loquis en què ell participava -sovint relacionats amb l'Escola de Barcelona- hi havia dos personatges que sobresortien per la seva lucidesa: Gustau Hernández i el propi Jordá. Tenien un vincle especial amb la literatura. Un nexe d'unió que els marcava el seu discurs.

El 1991, quant tothom el donava per retirat del cinema i abocat a la literatura, Jordá rodà una pel·lícula, per a mi, excepcional: El encargo del cazador, on llavors era ell qui feia dissabte de la seva generació i que, ho he de reconèixer, em va marcar tant com anys enrere ho havien fet El desencanto o Lighting over water, que condicionaren la meva mirada per sempre més. El encargo del cazador és, doncs, el primer cop on Jordá m'obre els ulls com abans me'ls havien obert Chávarri o Wenders, tot dient: això, també es pot fer.

Gairebé deu anys després Jordá va tornar a colpir-nos amb Mones com la Becky (1999), pel·lícula que vaig veure al Festival de Sitges d'aquell mateix any on jo també hi tenia seleccionat un documental sobre Pasolini, un cineasta, en alguns aspectes, pròxim a Jordá. Jo em trobava preparant un llargmetratge titulat Le Temps et la Distance (2001), dissortadament inèdit aquí i solament estrenat a París el 2003, on Jordá em tornà a llençar un cable: això, també es pot fer. ¿En què i per què m'ajudà Jordà? Perquè ell s'introduïa en la seva pròpia pel·lícula com un element més narratiu, el mateix que jo volia fer en Le Temps et la Distance, una mena d'autobiografia familiar en forma de trilogia que havia començat amb L'Àvia (1981) i amb la celebrada Ma Germana (1987). Quan em trobava ultimant el guió de Le Temps et la Distance veure Mones com la Becky em va animar a tirar endavant aquesta aposta tan personal i arriscada. Jordá, doncs, malgrat que havíem parlat solament en tres ocasions i ell pràcticament no em coneixia, actuà per a mi, lluny de Barcelona, com una mena d'aval conceptual. I li ho agraeixo.

Els últims quinze anys de vida de Jordá han estat una autèntica tramuntanada per al conservador cinema català. Dedicat en cos i ànima a mil i un projectes, el ganivet audiovisual de Jordà es clavava sobre la pell de la nostra escarransida societat per a recordar-nos, un cop més, on era el nord. Per tant, Jordá no solament actuà en aquest darrer i fèrtil període de la seva vida com a navegador per a les noves generacions que ell coneixia bé des de les seves classes de la Universitat Pompeu Fabra, sinó que actuà -i aquí tornaria el símil amb Pasolini- com un referent ètic: em refereixo a la seva impressionant De nens, una mena de còctel molòtov dirigit a la línia de flotació dels sistemes polític i judicial barceloní. Dissortadament, el seu projecte fílmic sobre l'arribada de l'heroïna a Barcelona, que prometia i molt, mai no el veurem.

Jordá, doncs, influí decisivament en tot un seguit de cineastes catalans, obrí portes, és cert, però a mi també m'agradaria fer esment del corrent ètic que hi havia en la seva darrera obra. Altra cosa, però, és la utilització que s'hagi pogut fer del seu nom -com també de Guerín o de Lacuesta- per validar una mena de segell il·lustrat barceloní en un territori tan fèrtil, però al mateix temps tan fràgil, com el documental de creació i, en especial, la frontera entre dos espais interessadament antagònics com ho són la ficció i el documental. Però, com va fer dir Billy Wilder a un dels seus àcids personatges, aquesta és una altra història.

Xavier Juncosa és realitzador de documentals.