Maquiavèlic?

El príncep, seguit

de La mandràgora

Maquiavel.

Traducció de Carme Arenas

Destino-Pompeu Fabra

Barcelona, 2006, 285 pàgines

Quan el president Rodríguez Zapatero va encaixar mans amb Artur Mas, en aquell dia famós, a les portes del palau madrileny de La Moncloa, tant l'un com l'altre procedien -sabent-ho o no- a la més pura manera maquiavèlica: sabien que el gest indignaria a molta gent, molestaria al President de la Generalitat, deixaria perplexos tots els representants del tripartit català i significaria poca cosa per a l'enorme massa de gent políticament desinformada del país; però que, amb independència de totes aquestes reaccions (que, virulentes, només ho són dos o tres dies), desencallaria i resoldria un procés de negociació que hauria pogut perfectament quedar aturat dies i mesos, anys i panys.

D'això no se n'ha de treure conclusions precipitades quant a la teoria política del ciutadà Niccolò Machiavelli (1469-1527) -la primera teoria política de debò que va donar el Renaixement tardà, i, doncs, la primera de l'època moderna-, com ara aquella que diu, senz'altro, que, en matèria política, el fi justifica sempre els mitjans. Això, que en certa manera és part del contingut del llibre que ressenyem avui, no deixaria Maquiavel en el lloc d'honor que mereix en la història del pensament polític; i és més aviat una deriva de les idees del florentí generada per la manera com van llegir-lo certs estadistes i polítics dels temps moderns i contemporanis, Napoleó i Carl Schmitt entre altres: no és el mateix pensar, com Maquiavel, que el príncep renaixentista ha de governar en favor del benestar del seu poble -i més a la manera republicana que a la manera dels tirans, cosa que Maquiavel afirmava havent estudiat als clàssics les diverses formacions polítiques de Grècia i Roma, fins al punt de preferir la figura de Brutus a la de Cèsar- que pensar que un poble només pot ser governat per un cabdill (Führer, en alemany).

Vet aquí un malentès que, per sort, dissipen les pàgines liminars de Bertrand Russell a aquesta edició de la "Biblioteca Pompeu Fabra", i, per si no n'hi hagués prou, fan que escampi tal malentès les mateixes paraules de l'autor en més d'un context del llibre: "Amb un poble enemic, un príncep mai no pot estar segur, perquè són molts; amb els grans sí que en pot estar, perquè són pocs ... El pitjor que un príncep pot esperar del poble enemic és que aquest l'abandoni" (pàg. 82): va ser el cas de la caiguda d'Alfons XIII, tan recent en la memòria nostra. Per dir-ho clar: Maquiavel no va ser maquiavèlic, per molt que es volgués guanyar el favor dels prínceps seglars, com Llorenç el Magnífic, i dels prínceps de l'Església (als quals acusa amb la mateixa violència que Luter), com Alexandre VI, el valencià. Els qui van ser maquiavèlics són els qui el van llegir a la seva manera, i pensant en un marc històric molt allunyat d'aquella època en què, mutatis mutandis, un llibre sobre el govern del príncep havia d'assemblar-se per força als moralitzants "rellotges de prínceps" renaixentistes, i fins i tot al Cortegiano de Castiglione.

En aquest deixant de "lectors interessats" n'hi ha un que causa gran estupefacció: Napoleó Bonaparte, que va anotar acuradament, en marginalia, l'edició que va llegir d'aquest fonamental tractat polític. Hi ha edicions, com la d'Espasa-Calpe, 1939, proveïdes d'aquestes notes que són tota una lliçó d'història i d'hermenèutica; però la nostra edició d'avui, com ara se sol fer, ja no les porta: res a dir: tampoc no les portava l'anterior edició catalana d'aquest llibre, a cura de Jordi Moners i Sinyol, admirable, editada a la col·lecció "Textos filosòfics" l'any 1982, segona versió en català després de l'arcaica de Pin i Soler, de 1920. Així, quan Maquiavel comenta, al capítol 3, que no sempre l'ascensió d'un nou príncep fa feliços els seus súbdits, contra els quals és necessari de vegades fer servir les armes fins i tot, Napoleó apunta: "Això no importa. L'èxit ho justifica tot". Quan, al mateix capítol, Maquiavel parla de les dificultats per ser obeït per súbdits d'Estats aliens o noliejats, Napoleó no es talla: "Això a mi no em passarà. El terror del meu nom s'imposarà per sobre de la meva presència física". Quan, al capítol 6, l'italià justifica l'omnipotència de Moisès per la seva vinculació directa amb Déu, el cors exclama: "No aspiro a una altura tan gran; me'n puc passar perfectament". Quan Maquiavel lamenta que la malaltia frustrés els propòsits polítics del papa Alexandre, Bonaparte, com si no pogués estar malalt per cap atzar, hi diu: "Pitjor per a ell. Cal saber no posar-se mai malalt, i fer-se invulnerable en totes les coses": pur optimisme, i una gran dosi d'allò que mal llegint Nietzsche anomenem "voluntat de poder". Maquiavel, com ja s'ha dit, era un home pràctic però de cap manera un immoral; i això queda palès al capítol 7, quan critica que un príncep arribi a ser-ho per una via malvada i detestable per al principat. Napoleó, per contra, hi puntualitza: "¿Què importa la manera com s'arriba al poder, mentre s'hi arribi? Maquiavel comet una falta molt gran quan es posa a fer de moralista sobre una matèria com aquesta". I quan Niccolò, presentant uns fets històrics del passat, alaba que els enemics vençuts no fossin passats a mata-degolla, Bonaparte escriu: "Covards! Ximpleria! El que cal fer és fer passar la gent pel ganivet, esmicolar-los, aniquilar-los, aterroritzar-los, etcètera". I perquè veieu, per fi, la diferència que hi ha entre un estadista tirant a dictador i el pensament de Maquiavel, vegeu què diu aquest al capítol 18: "Tothom sap com n'és de lloable en un príncep que mantingui la paraula i visqui amb integritat i no amb astúcia", i què hi apunta el fundador de l'Imperi de França: "En admirar Maquiavel fins a aquest punt la bona fe, la franquesa i l'honradesa, ja no s'assembla per a res a un estadista".

Compte, doncs, amics lectors, a fer servir a la babalà l'expressió "maquiavèlic", que no ha tingut la fortuna i la justícia que sí que han tingut, per exemple, els termes popularitzats de "kafkià" o "surrealista".