Democràcia i barbàrie

Le silence des livres

George Steiner

Arléa

París, 2006. 73 pàgines

En un ple de la setmana passada a l'Ajuntament de Barcelona, el senyor alcalde va respondre a no sé quina impertinència d'un o altre grup de l'oposició relativa als aldarulls del cap de setmana anterior -allò que hem convingut en anomenar "la botellada"-, que allò greu no va ser que les forces d'ordre públic arribessin tard, o escasses, als llocs dels fets, sinó el fet que existeixin, a Barcelona, tribus urbanes disposades a aprofitar qualsevol avinentesa per fer el brètol i deixar devastada una part més o menys gran de la ciutat.

L'alcalde tenia força raó, però en la cadena de les causes i efectes s'hi hauria pogut afegir (cosa que, curiosament, no va succeir) més grans al rosari i manifestar que allò penós és que les metròpolis no hagin sabut fer res per evitar que neixin les tribus urbanes al·ludides. Vull dir que, si ens remuntem analíticament en la cadena de causes i efectes que van portar, com a últim esgraó, a una càrrega policial, hem de topar i de començar, per força, amb el problema de l'educació i en una valoració social-antropològica, molt complexa, de tot plegat. És cert que la gran ciutat genera dinamismes de barbàrie amb una relativa independència de qualsevol altres factors indirectes -es tracta de destruir per destruir, o de destruir per fer evident l'existència de l'outsider-, però, poc o molt, el factor educatiu ha d'acabar fent acte de presència en aquesta analítica difícil: un país de gent molt ben educada -amb independència, deia, d'altres factors com els obvis del no-accés a llocs de treball dignes i, per ells, a una vivenda com cal- tindrà un percentatge més baix de probabilitats que hi aparegui la bretolada que no un país de gent mal educada o, senzillament, ineducada.

Els pedagogs dels nostres dies, especialment els que estudien els enormes problemes que presenta l'educació no universitària, saben molt bé que el panorama de l'educació privada i pública, aquí com a gairebé tot l'Occident -altra cosa és l'elevada educació que reben, per norma general, els fills de la civilització musulmana, per exemple- és desolador: un ex-alumne meu que ensenyava a la secundària, havent preguntat a una noia perquè no havia enllestit un treball que havia de lliurar, va rebre la resposta (i abreugem): "Porque no me ha salido del c...". A un altre ex-alumne que va caure, ingènuament, en una escola de nom carregat d'esperança de la part alta de la ciutat, un escolar se li va disparar, enmig de la classe -i no hi va haver manera d'aturar-lo- amb el crit furiós de "¡Soy Satanás! ¡Soy el diablo y te voy a mandar al infierno para que sufras eternamente el calor de las llamas!" -expressió que no deixa de posseir una rara, en aquests casos, articulació gramatical.

Se'ns acut que aquí resideix gairebé tot el problema: per una banda, s'ha perdut absolutament el concepte que hi ha persones amb més autoritat que d'altres (quan, a l'Edat Mitjana, com diu Llull, estava clar que "més és Papa que cardenal, més és cardenal que bisbe, més és bisbe que fidel"; vegeu, al respecte, el magnífic llibre d'Alain Renaut, La Fin de l'autorité, Flammarion, París, 2004); per altra banda, sembla que encara ningú no s'ha adonat que, de fet, els adolescents i joves d'avui, com els de sempre, necessiten unes pautes de conducta... i les treuen d'àmbits molt diversos, cap dels quals no passa ni per la família ni per les institucions pedagògiques: el carrer, la pandilla, els jocs d'ordinador, la navegació internauta, la gresca dansaire, el telèfon mòbil, l'art dels grafitti, la moda d'ensenyar el melic o el cul, el consum de bagatel·les i moltes coses més.

En aquest context adquireix tota la seva força un opuscle acabat d'editar a França, de George Steiner, amb el títol Le Silence des livres, en el qual l'autor ve a dir-nos que els llibres són un dels elements que han perdut tota l'eloqüència, i, doncs, tot el poder de formació en la llarga xarxa educativa, que els havia caracteritzat en altres èpoques. És evident: l'explosiva manifestació "semiótica" dels que es dediquen a fer pintades a les parets, situen els seus autors, paradoxalment, no del costat de l'escriptura, sinó de la seva absoluta negació: tot allò que pinten sembla més un acte d'impotència expressiva que una manifestació de sentit; són com el llenguatge mut del gran analfabet; no són la prova d'una memòria històrica que vol discutir-se de soca-rel, sinó l'expressió d'una amnèsia que espanta. En paraules de Steiner: "L'educació moderna s'assembla cada cop més a una amnèsia institucionalitzada. Deixa buit l'esperit de la criatura de tot el pes de la referència viscuda. El saber de memòria, el substitueix per un caleidoscopi transitori de sabers sempre efímers. Encongeix el temps a l'instant i instil·la aquest magma d'homogeneïtat i de peresa".

Per molt que l'afirmació sembli reaccionària o massa apocalítica, el fet és que la situació infame de l'educació als nostres dies és la pura conseqüència victoriosa de les normes mateixes de tot sistema democràtic: si tots valem el mateix i tots naixem amb els mateixos drets, si tots som ciutadans iguals, llavors vine aquí professoret de merda, que ja t'explicaré jo qui sóc i què penso de tu i del lloc que ocupes en aquesta aula. L'any 1864, en ple Segon Imperi, un escriptor francès que avui ja no llegeix ningú, Edmond About (amic de George Sand, per més senyals) va escriure un llibre, Le Progrès (Hachette, París), en què es lamentava que les grans conquestes urbanístiques i polítiques del temps de Napoleó III havien arruïnat l'esforç dut a terme per la generació anterior a les revolucions de 1848: "Si Lluís-Felip hagués regnat quinze anys més, la instrucció, el pensament, la santa moral del poble francès no haurien fet la davallada a què hem pogut assistir".

Aquest és el preu que s'ha pagat per l'adhesió cega al mite del progrés en les societats democràtiques contemporànies: l'autoritat s'ha fos, i els garants tradicionals de l'ordre pedagògic i polític s'han enfilat, ells primer que ningú, al carro d'una mena molt subtil de barbàrie: la que aprova les grandeses del disseny urbà, la puixança de la borsa o l'enriquiment d'una colla per damunt de la pausada, quasi invisible eficàcia de l'educació general. A aquests no els hauria d'estranyar que, contra la seva barbàrie disfressada de civilització, li responguin els col·lectius joves amb una forma de barbàrie neta i pulcra, sense cap dissimulació; doncs, gairebé més lloable, i molt més sincera, que la barbàrie dels amos.