Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

La Caputxinada, 40 anys

El 9 de març de 1966, mig miler d'estudiants va desafiar el règim franquista amb una tancada al convent dels Caputxins de Sarrià

Era dimecres. 9 de març de 1966. La policia estava nerviosa. Sabia que els estudiants universitaris preparaven una reunió per tal de fundar el Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona (SDEUB), però ignorava on es faria l'assemblea. La setmana s'havia obert amb una vaga estudiantil, preludi de les que seguirien durant els anys següents ininterrompudament. A primeres hores de la tarda els estudiants, burlant els controls policials, començaven a fer cap al convent dels Caputxins a Sarrià, a la zona alta de Barcelona. L'edifici es manté força igual, però ara hi ha tot de blocs de pisos als voltants. Llavors era un àrea menys densa tot i que no fos un desert.

Aquell dia el pare Joan Botam, llavors Salvador de les Borges, era al convent. Era el provincial i feia una visita canònica. Això comportava que fos, en cert sentit, el responsable de l'edifici. 40 anys més tard recorda els fets de forma minuciosa. I no és estrany, en cert sentit, la decisió d'acollir els estudiants i, sobretot, de no fer-los fora quan ho va demanar la policia, ha marcat la resta de la seva vida i, en no poca mesura, la imatge de l'ordre.

"Un policia li va dir que el que volia era que cremés tota la casa amb nosaltres dins"

"El pare Ferran va poder treure les notes de premsa amagades a la caputxa"

La reunió va començar a la sala d'actes, adossada al convent. Eren, recorda el pare Joan Botam, "412 nois, 100 noies, 33 intel·lectuals, dos capellans, un delegat estranger, set periodistes i un estudiant estranger". La xifra coincideix amb la llista que figura als arxius policials. Unes llistes que, per cert, distingeixen els nois de les noies.

Entre els intel·lectuals hi havia Manuel Sacristán, Rubió, Antoni Tàpies i Salvador Espriu, amb uns llavors molt joves Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, entre d'altres.

"Espriu", explica Botam, "tenia molta por i a més estava malalt. En Tàpies el va anar a buscar i es va esperar a can Serrahima fins a l'hora d'entrar. Va patir molt i no ho veia gens clar. Però després ens va fer unes cartes molt maques".

"El moment definitori", segueix dient Botam, "va ser cap a las vuit del vespre. O tal vegada les set del 9 de març. Fins aleshores tot va passar a la sala d'actes que és al davant del convent". El lloc de reunió era la conseqüència de l'activitat del pare Basili, "que era un home molt obert i portava tot tipus de persones: artistes, intel·lectuals, proscrits. Feien una mena de tertúlies els diumenges que van derivar en Franciscalia, una mena de resistència cultural, obrera, etcètera". Els organitzadors van contactar amb ell, i també amb el pare Jordi Llimona.

"Aquella setmana els estudiants estaven en vaga i havien anunciat que farien l'assemblea d'universitaris de Barcelona. La policia anava boja per saber on. Els contactes amb l'ordre varen ser amb el pare Basili i en Jordi Llimona. I ho portaven tan en secret que no es comunicaven ni entre ells".

"A primera hora de la tarda ja eren tots aquí i la policia no ho sabia. Varen poder fer tota l'assemblea i quan estaven llegint adhesions va arriba la policia".

El convent va quedar encerclat, mentre alguns agents tafanejaven un cotxe aparcat a la porta: era el Mercedes d'Antoni Tàpies.

"Se l'havia posat en alerta el dia abans. Era un acte protocol·lari. Però, clar, més gran, i m'ho varen dir. Jo feia la visita canònica. Em varen avisar cap allà les cinc que hi havia la policia amb cavalls. Vaig enviar un frare per parlar amb el seu cap. Era el pare Lluís de Reus. El varen insultar. Un policia li va dir que el que volia es que cremés tota la casa amb nosaltres dins. En Lluís, un home molt delicat, va tornar abatut. Al cap de mitja hora varen tornar a avisar que la policia volia parlar amb nosaltres. Volien que sortissin tots els estudiants de la sala".

Botam escolta el missatge i decideix parlar amb els estudiants i els diu: "La policia vol que sortiu. Jo no us trec. Vosaltres heu de decidir". Ells varen voler saber què passaria si sortien. Una noia va abandonar el convent. Va ser detinguda, escorcollada i varen veure que se li retirava la documentació. Així no sortirien.

"Vaig proposar en Creix [inspector de la policia franquista] que parlés amb els estudiants. Va parlar amb uns delegats i amb [Antoni de] Moragas Gallisà que era degà dels arquitectes. Però va marxar fent un cop de porta i en Moragas em va dir que en aquelles condicions sortir no era digne. Jo els vaig donar acollida i aquí comença la Caputxinada. Fins aquell moment hi havia hagut una reunió d'estudiants. I com aquella n'hi havia hagut moltes". Botam interpreta: "Varen manar les circumstàncies. La consciència cívica solidària. Era una primera manifestació dels fruits del Vaticà II i del sentiment de resistència". I ho explica: "Quan parlo de la Caputxinada distingeixo tres dimensions: consciència cívica, solidària; consciència eclesial, que és acolliment, des de sempre, i consciència profètica. Quan jo li dic a Moragas 'Això és casa seva' dic una cosa que no havia après. No és una opció que vaig prendre. Va ser l'opció que em va prendre a mi".

Decidits a resistir, calia organitzar-se. Hi havia al convent uns 50 frares. La meitat eren estudiants sense ordres.

"Vàrem tancar les portes i es va produir una gran complicitat entre tots: frares, estudiants, noies. Ens vàrem organitzar i vàrem aprofitar que teníem un cuiner eixerit que va treure profit de les mongetes, les patates, els bidons de llet, d'aquella americana, i el formatge. Vàrem muntar el sopar en tres tandes. Jo vaig sopar a la primera amb en Rubió a una banda i la Maria Aurèlia Capmany a l'altra".

Per passar la nit es varen aprofitar les mantes i també "uns diaris que eren per revendre i vàrem fer-los servir per tapar-nos com podíem la primera nit. Tota la casa era un dormitori".

El dijous es va llevar amb la policia al mateix lloc. En Botam va abandonar el convent per anar a parlar amb el bisbe, Gregorio Modrego. "Em va rebre afablement i em va dir: 'Esto no es asunto mío. Es asunto suyo'. Perquè les ordres són extraterritorials. També em va dir que m'ajudaria i vaig anar al Govern Civil. El governador era Antonio Ibáñez Freire, que va resultat un energumen. Li vaig fer la pel·lícula. Es va posar de dret i va dir: 'Acepto que hasta este momento, en este enojoso asunto, ustedes no tienen responsabilidad alguna. Pero desde ahora, si usted no echa a la calle a toda esa gentuza, usted es responsable'. Li vaig dir que ell era funcionari i complia ordres, però jo no. Jo era una autoritat moral. Em vaig comprometre a fer de mitjancer. Però estava molt enfadat i després em va voler posar a la frontera. Em va arribar que, conversant amb gent seva els va dir: 'Yo a este provincialito me lo cargo".

Botam torna al convent i es reuneix amb els organitzadors de l'acte. "Ells havien arribat a la conclusió que allò anava molt bé, que havien fet diana. Em van preguntar que si els feia fora i els vaig dir que no, i varen decidir seguir aquí. Era el dematí de dijous. Aquella tarda no va passar res especial".

Així, estaven encerclats, dia i nit, i no es podia entrar menjar. "Inclús em van regalar uns danones, un centenar, i la policia no els va deixar passar. Però des del Liceu Francés llençaven entrepans i missatges i plànols sobre on hi havia la policia. El Liceu, que llinda amb nosaltres, també es extraterritorial i no hi havia policia".

Divendres la tancada seguia i Botam decideix fer noves gestions. "Jo tenia molta amistat amb en Jordi Maragall, i a través d' El Ciervo, de Lanza del Vasto i uns pacifistes que tenien relació amb nosaltres. Vaig anar a trobar-lo. Abans, els estudiants em varen fer la proposta de fer el llistat dels que eren i sortir d'un en un i ser identificats, però sense entregar la documentació".

Decidit, surt del convent, però primer s'adreça novament al bisbat. Explica a Gregorio Modrego els plans dels estudiants i a ell li semblen bé. I per arrodonir les coses s'ofereix a trucar el governador. "Jo no vaig sentir el que deia Ibañez Freire, però el bisbe anava dient: 'Bueno, bueno, no se enfade'. A Ibáñez Freire no li semblava bé". Probablement perquè, malgrat el cercle policial, la notícia havia estat distribuïda a tot el món per agències de premsa.

La notificació va arribar a les agències a través de textos redactats pels mateixos estudiants. Els va treure un frare que, tot i que va ser registrat per la policia, va aconseguir fer passar els escrits sense que els trobessin.

"El mateix dia de la tancada el pare Ferran havia de sortir per una reunió de matrimonis. Vàrem fer unes primeres notes de premsa i les va portar al consolat americà i al francès. Les va treure a la caputxa. Llavors encara vestíem hàbit", recorda amb un somrís entremaliat en Joan Botam.

Vist que amb el governador no es podia seguir parlant, Botam no va anar al Govern civil en sortir del Bisbat. Es va dirigir a la casa d'en Jordi Maragall, "que tenia grip i estava al llit", evoca.

"Li vaig explicar com estaven les coses i li vaig dir que el governador no acceptava la proposta dels estudiants. Ell coneixia un oficial del ministeri de Governació i va dir que el trucaria per a que parlés amb el ministre, que era Camilo Alonso Vega. Però era divendres i el ministre havia sortit cap el Consell de Ministres i no hi va poder parlar".

Els camins del senyor son inescrutables i Joan Botam que, evidentment no va ser al Consell de Ministres, sap què va passar i ho sap per un fill de l'almirall Luis Carrero Blanco, que ho va explicar a un amic del caputxí. "El general li va demanar: '¿Qué pasa con los Capuchinos de Barcelona? Quiero que esto acabe cuanto antes'. El ministre només va respondre 'Sí, señor'. I va sortir per donar les ordres". De manera que la gestió d'en Jordi Maragall va quedar en no rés.

"Quan jo vaig arribar al Convent els policies ja havien entrat, tustant la porta i amb males maneres", explica amb un deix de tristesa. Inclús recorda que un frare, "que era molt conservador", quan va veure la policia va tractar d'aturar-los recordant que vulneraven el concordat.

"Quan vaig arribar a casa en Creix encara hi era. També hi havia gent dins. L'Espriu era a l'infermeria perquè tenia febre".

L'origen de "Caputxinada"

La Caputxinada és una fita de la història de la resistència antifranquista. Joan Botam no dubta que és, alhora, un dels orígens de l'Assemblea de Catalunya. Un fet que marca un punt d'inflexió en el moviment contra la dictadura i, també, dins la història de l'Església. "Era una Església que no acabava de trobar-se a sí mateixa en funció de la societat", diu Joan Botam, per a qui "l'Església té una missió al món". En aquell moment, però, la urgència només permetia albirar el futur, sense que ningú fos plenament capaç de copsar tot el que passava.

"Els joves", recorda qui era provincial dels Caputxins en aquella data, referint-se als estudiants del seminari, "ho van viure com un terrabastall". Ho van viure amb emoció. En alguns casos, aquella tancada va marcar el futur dels seminaristes. Un va comença a treballar amb Tàpies i va acabar com artista. Un altre va fer una forta amistat amb Salvador Espriu. Part de l'enrenou el provocava, concedeix, que hi havia "un centenar de noies", a un lloc on normalment no n'hi havia. Un fet que "la premsa del règim" va utilitzar per "dir que això era gairebé un prostíbul", evoca Botam.

També recorda que el "delegat estranger que estava amb els estudiants tancats", de qui no recorda el nom, "treballava per a la CIA", segons varen saber més tard, tot i que en aquell moment va ser de gran utilitat perquè els va obrir les portes del consolat d'Estats Units.

Entre les anècdotes, Joan Botam recorda que l'origen de la paraula "Caputxinada" és en Frederic Roda, que quan va saber el que passava va replicar a qui li explicava: "Això és una caputxinada". Més tard, afegeix Botam, "en Joaquim Molas va dir que la expresió estava ben trobada: 'Caputxinada és d'epopeia. Diada, fillada quan un té molts fills...".

Botam va patir la pressió policial. Via Roma, el règim va intentar que sortís fora d'Espanya, però també va ser vigilat de manera constant. Li va confirmar un noia que treballava a Iberia. Botam havia d'anar a Eivissa per veure un frare que hi feia el servei militar. A darrera hora va canviar el vol i la policia va interessar-se directament pels motius. La noia no va dubtar a avisar-lo.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 9 de marzo de 2006

Más información