París vist per una socialista

Le Diable à Paris

George Sand

Mille et une Nuits

París, 2004. 104 pàgines

No està clar si l'escriptora francesa que coneixem com George Sand es va posar aquest nom per emular els escriptors mascles del seu temps, o per dissimular el nom de fonts que els seus pares van tenir el gust de posar-li allà a la pila, barreja de llet d'ametlles i lluïssor crepuscular: Amandine-Lucie-Aurore. Com que era nascuda l'any 1804 a la regió de Berry, a Nohant, i traspassada allà mateix l'any 1876, ara fa dos anys va celebrar-se el bicentenari del seu naixement, i enguany es celebra el 130 aniversari de la seva mort: astuts i comercials com s'ha de ser als temps que corren, els nostres amics francesos -"Tenen els rostres encesos, els nassos color de vi, els nostres germans francesos, la mare que els va parir!"- van publicar, el 2004, aquest llibret minúscul, veritable joia, en què es recullen dos textos cabdals de l'escriptora socialista sobre la ciutat de París: "Le Diable à Paris" i la "Relation d'un voyage chez les sauvages de Paris". El segon d'aquests textos, com el lector haurà endevinat, es troba en el deixant de les Lettres persanes de Montesquieu, i, encara més, del famós capítol sobre els caníbals contingut als Essais de Michel de Montaigne.

No parlarem del segon, que ja està tot dit amb aquestes dues referències, sinó del primer, escrit per la Sand l'any 1845, molt en l'estil de les publicacions coetànies angleses sobre els costums dels ciutadans i dels indígenes de qualsevol país d'Europa, voga que havia de donar a França, uns quants anys abans d'aquesta publicació de George Sand, un Les Anglais peints par eux-mêmes (1839) i un Les Français peints par eux-mêmes (1940), llibres que es troben, també, a l'origen de les sèries diazplajanas dels espanyols, francesos, italians i altres pobles, i llurs pecats capitals. Allò important d'aquest opuscle de poc menys de 30 pàgines es troba en tot el que s'hi avança de la doctrina de la metròpolis baudelairiana. Tendim a creure que Baudeaire és l'inventor de la gran ciutat en la literatura contemporània, quan, de fet, sense que hàgim d'anar a parar al Thompson de The Seasons (mai publicat en llengua hispànica, quan, per contra, ara tenim dues versions castellanes de l'ensopit Paradís perdut, de Milton), n'hi ha prou en llegir ja textos d'Edgar Allan Poe, ja novel·les de Balzac o d'Hugo, ja opuscles com aquest que ens ocupa, per trobar-hi el senyal inequívoc que, almenys després de la revolució de 1830 -ja no parlem de les revolucions de 1848-, el tema de la gran ciutat havia agafat molt fort en la mentalitat dels escriptors d'arreu del continent... almenys allà on hi havia una gran ciutat, cosa que, per desgràcia, encara no podia dir-se de Barcelona per aquelles dates.

En realitat, la figura que desencadena totes les reflexions de la Sand sobre la París bulliciosa, bruta, contradictòria, amb massa diferències entre rics, pobrissons i miserables, sense clavegueram, amb cotxes massa ràpids pel seu temps, és la figura del passejant, el flâneur per dir-ho ja amb la paraula que faria fortuna en la poesia i la teoria estètica de Baudelaire. Sembla com si al segle XVIII la gent hagués viscut només tancada dins els grans hôtels de Saint-Germain o de províncies, o entre els jardins i dins els castells de Versalles o del Loira, i que, tot d'un plegat, s'haguessin posat d'acord per sortir al carrer de la ciutat grandiosa i començar de fer literatura de tot allò brutal que hi passa. Havent passat, desenganyada del marit, la tira d'anys dins d'una alcova aliena, ara amb Alfred de Musset ara amb l'escardalenc Chopin, a Mallorca i tot, George Sand va passar temporada a la metròpolis i va començar a covar-hi aquesta passió per la causa socialista que esclataria l'any 1848 i donaria algunes quantes de les seves novel·les de més pes: La Mare au diable o François le champi (François, fill de mare desconeguda, diguem-ne), novel·la, aquesta, que va causar delícia -sense que s'acabi d'entendre- en l'aristocratitzant Marcel Proust. I diem que no s'entén pel sol fet que la Sand deixa anar una invectiva remarcable contra aquesta genteta que es fa "le grand seigneur" quan no són altra cosa -per sort, segons com es miri, Barcelona n'és ple- que burgesos: "Eh bien! dans les imperceptibles détails de cet atome, il existe une petite caste qui a donné à ses frivoles réunions, à ses fêtes sans grandeur et sans symbole, le nom d e monde, et dont chaque individu dit, en montant dans sa voiture pour aller parader parmi quelques groupes d'oisifs pressés dans certains salons de la grande ville de travail et de misère: `Je vais dans le monde; je vois le monde; je suis homme de monde´". Sembla adreçat a Proust i els de la seva colla, abans de temps.

La Sand podia tenir defectes, però posseïa aquesta gran virtut que Flaubert sempre va apreciar: era de poble, com ell mateix; i, com a dona de poble -encara que portés vestits a la masculina i fumés cigars habans, com la Capmany de Barcelona- tenia molt clar que París era "la ville du luxe et la misère", les dues coses. Bona lliçó per a tot socialista de qualsevol temps: no caiguéssim en el parany de creure que el disseny pot arribar a tapar les vergonyes de les grans ciutats d'arreu d'avui.