Transfiguracions

Viatge d'hivern

Antoni Llena

Galeria Toni Tàpies

Consell de Cent, 282, Barcelona. Fins al 31 de març

Obra recent

Xavier Escribà

Galeria Fidel Balaguer

Consell de Cent, 315, Barcelona. Fins al 4 de març

Javier Velasco

Galeria Trama

Petritxol, 8, Barcelona.

Fins al 21 de febrer

La trajectòria d'Antoni Llena (Barcelona, 1942) és coherent i compacta. Des que va començar amb l'art pobre, a finals dels anys seixanta del segle passat, ha anat desplegant una línia fluida, sense canvis sobtats ni anades i vingudes tan pròpies de la postmodernitat, i s'ha mogut sempre en el terreny de l'efímer on el paper -tal qual-, plegat o rebregat hi juga un paper essencial. Llena no s'ha deixat seduir pel retorn a la pintura/pintura -a l'oli o l'acrílic sobre tela- que va proliferar als anys vuitanta gràcies a una bonança de l'economia que afavoria el mercat de l'art, que va treure faves d'olla a l'espera d'una nova crisi, tal com sempre acaba passant també amb la borsa. Llavors, Llena va restar impassible a l'eufòria i se'n va quedar volgudament al marge, i després de les primeres obres conceptuals, parques com elles soles, es va submergir en construccions retallades i plegades, complexes i gairebé geomètriques, fetes amb paper d'embalar. Més tard recuperaria l'estètica pobra utilitzant, però, el paper estripat, trocets de fusta, drapots i altres elements propis de les deixalles, per fer pintura, en un interessantíssim procés de transfiguració que culmina amb l'obra recent. La Galeria Toni Tàpies presenta ara un fragment del fascinant Viatge d'hivern (2003), format per 38 diorames que van ser inclosos a la retrospectiva que l'any passat el Museo Patio Herreriano de Valladolid va dedicar a l'artista. Viatge d'hivern és un teatre màgic, delicat, hipersensible i estetitzat gairebé fins a l'afectació; per copsar-lo l'espectador ha d'assolir un cert estat de gràcia, semblant al de l'artista al moment de la seva creació; tot sembla aguantar-s'hi per la quietud: paperets arrugats, volàtil pa d'or sense aplicar enlloc, fil ferro, retalls de roba i de moqueta, pedres, vidres i miralls trencats, grapilles, celofans, cinta adhesiva d'embalatge o cintes usades de màquina d'escriure amb paraules imperceptibles, i fins i tot aranyes seques com una metàfora de la construcció de l'obra pròpia. Un univers territori de la desfeta, idoni per provocar la malenconia més insondable, però que l'autor sap retornar al món de l'ordre i la claretat. A més del Viatge d'hivern es poden veure també quatre enormes i eficaços quadres/vitrina/aparador titulats La blancor persistent de la balena on el diàleg amb l'admirat Antoni Tàpies és fa evident, igual que en el romàntic viatge schubertià de Llena. En aquest darrer, però, l'homenatge és compartit amb Joan Miró, amb els desapareguts collages /escultura d'Àngel Ferrant i potser també amb el juganer Circ més petit del món d'Alexander Calder.

Xavier Escribà (París, 1969) també transforma les coses però, just a l'inrevés de Llena, que dels objectes en fa pintura, ell de la pintura irònicament en fa objectes, tal com es pot comprovar a la Galeria Fidel Balaguer. Les teles pintades d'Escribà, un català jove que promociona Marcel Fleiss a la Galerie 1900 -2000 de París, passen a ser escultures toves mitjançant una manipulació radical que en desfigura totalment l'origen i el material. Potser les peces més atractives són les que responen a cites d'autors concrets, com ara Les bouches manraynianes o l'Estrella verda matissiana, junt amb el petit quadrat irregular de Flac vermell.

La Galeria Trama ha reunit una selecció del treball multidisciplinar de Javier Velasco (La Línea de la Concepción, 1963) coincidint amb l'estand que li ha dedicat a Arco aquest any. Velasco va participar al Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia del 2001, i ha estat inclòs en dues exposicions del malaguanyat Harald Szeemann: The Real Royal Trip, al MOMA de Nova York, i La Alegría de mis sueños, a Sevilla. El conjunt de Trama és molt bigarrat i abraça diversos períodes de l'artista, potser amb menys obra reeixiria més. Però hi ha una sèrie de peces clau, la majoria inspirades per la iconografia catòlica, que justifiquen la visita. Jirones és un morbós penja-robes amb parracs de làtex resultants de motlles directes a persones, a mig camí entre l'impúdic aparador d'una botiga de llenceria i una secció d'ex-vots d'un santuari cristià. Corazón espinado és un superb objecte lluminós fruit de la superposició de la corona d'espines de Crist amb el cor apunyalat de la Dolorosa. Sebastián és una barreja del cèlebre màrtir convertit en gladiador, mitjançant l'additament dels silicis dels místics, i transformat en un llampant anunci de calçotets tipus Calvin Klein. I, finalment, Custodia és un altre divertit objecte on l'Hòstia s'ha transfigurat en una pantalleta de mòbil que ens mostra un Jesús totalment nu que lluita desesperadament per fugir de la pomposa i claustrofòbica baluerna daurada.