Nosaltres i el Noucentisme

Si un foraster entra a la ciutat de Barcelona per la Meridiana trobarà, en arribar a la cruïlla d'Aragó i la Diagonal, a mà esquerra, dos edificis d'un neoclassicisme de difícil catalogació, obra de l'arquitecte Josep Goday, seu del grup escolar dit Ramon Llull. Els edificis han estat repintats amb els colors originals, colors terrosos que oscil·len entre l'ocre i el verdós. Els envolta un jardí ben endreçat, i, això sí, queden ara lamentablement ofegats pel tràfic de les vies ràpides que hem dit. Si el foraster té curiositat, voldrà saber si aquells edificis són del segle XVIII o una rèmora del classicisme practicat encara al dinovè; en tots dos casos errarà: són dels anys 1917 - 1923. De fet, l'estil que exhibeixen -com els d'Adolf Florensa a Lleida o els de Rafael Masó a Girona- ja no era propi d'aquells temps; és un estil que d'una banda sembla arcaïtzant i eclèctic si es compara amb les mostres de l'arquitectura neoclàssica de debò de Catalunya, i d'altra banda sembla avançar-se al temps si es compara amb el retorn de les formes clàssiques de la postmodernitat, com passa amb l'actual Teatre Nacional de Catalunya. I, malgrat tot, aquells edificis són esplèndids: mostra arquitectònica d'una civilització amant de les formes ordenades, plasmació en la pedra d'un ideal neoclàssic que s'avé perfectament amb la funció que té assignada, i, tot plegat, exemple paradigmàtic d'articulació entre les arts plàstiques, l'arquitectura, l'interiorisme, la jardineria... i, per damunt de tot, l'educació. Això no és tot el Noucentisme, naturalment, però en dóna la idea més exacta i més arrodonida: el Noucentisme va ser un moviment estètic, però també urbanístic, polític, pedagògic i moral. Ras i curt: el Noucentisme és l'últim gran episodi d'harmonització entre uns mitjans polítics i econòmics, un ideal de civilització i unes formes estètiques que hagi donat fins al dia d'avui la història cultural i política de Catalunya. El recordem enguany pel sol fet que 1906 va ser l'any en què, entre altres coses, Miquel Costa i Llobera va publicar les Horacianes, Josep Carner va donar el més "clàssic" i refistolat dels seus llibres, Els fruits saborosos... i Joan Maragall, per entendre que els moviments estètics no es permuten de la nit al dematí, el poemari Enllà.

Al darrere d'aquesta eclosió va haver-hi una societat burgesa optimista i puixant

La Guerra Civil va acabar amb la tasca feta entre principis de segle i l'any 1939

A les darreries del segle XX i als nostres dies la classe burgesa catalana no era, ni és, el que havia estat

L'afirmació que acabem de fer, que pot semblar exagerada, resisteix totes les refutacions històriques i estètiques que es vulguin plantejar: no cal ser un melancòlic d'aquell moment gloriós en la història de la civilització catalana per acceptar que, havent la Guerra Civil estroncat el projecte i els ideals que plantejava el moviment noucentista, tot el que va venir després -llevat d'allò que encara van donar els supervivents o deixebles directes d'aquella generació, fins i tot el bo i millor que poguéssim trobar en la producció cultural dels últims trenta anys democràtics, no s'assembla pràcticament gens al que va significar aquell esplet. D'una banda, és un fet que la suma de Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba o J.V. Foix, entre els poetes; Francesc d'Assís Galí, Joaquim Torres-Garcia, Joaquim Sunyer, Josep Obiols, Xavier Nogués, Enric Casanovas o Josep Clarà entre els artistes plàstics; Pompeu Fabra, Joaquim Folguera, el mateix Riba i Marià Manent entre els lingüistes i crítics literaris; o Eugeni d'Ors, Joaquim Xirau, Bosch i Gimpera, Nicolau d'Olwer o Joan Crexells, entre els humanistes i filòsofs, és un estol que no ha estat, per pura estadística, superat fins ara en els annals de la nostra història recent de la cultura. Però, d'altra banda, i això és possiblement el que més importa, el Noucentisme portava implícita, al darrere d'aquesta magnífica florida d'aportacions particulars en els més diversos camps de la cultura, la idea que Catalunya havia de convertir-se en una gran civilització d'altura europea, desvetllada i feliç, un aplec de ciutadans honestos, educats i lliures, sempre acompanyats per l'assenyada ordenació de tots els nivells de la vida pública i privada, la urbana i la rural.

És cert que, al darrere d'aquesta eclosió va haver-hi una societat burgesa optimista i puixant en el moment culminant de la seva ascensió com a classe financera, comercial i industrial; un home clau, Enric Prat de la Riba, que va assolir la presidència de la Diputació de Barcelona, i, després, de la Mancomunitat de Catalunya; i que va produir-se, de bracet amb ell, l'ascensió dels programes polítics de la dreta que desembocarien en el partit més pragmàtic i més realitzador que mai ha tingut Catalunya als segles contemporanis: la Lliga. Però d'aquesta suma de factors favorables n'hauria pogut sortir només una arquitectura menys florida i més funcional que la dels modernistes, un parament de les cases més aburgesat i diàfan, o pròspers comptes corrents en les sucursals bancàries de Barcelona i de les grans ciutats industrials de les capitals més dinàmiques de les comarques. La cosa, tanmateix, va anar molt més enllà.

L'enigma que es presenta, llavors, resulta d'allò més incòmode per a un historiador de les idees estètiques i de totes les altres al costat. ¿D'on va sortir aquesta embranzida? ¿Què explica que, d'un any per l'altre, o d'un lustre pel següent, la producció literària, pictòrica, arquitectònica, i totes les altres facetes de la vida pública que hem esmentat més amunt, explotessin amb la vigoria que ho van fer? Una part de les causes, les d'ordre social, polític i econòmic, ja les hem esmentat. Només cal afegir-hi la importància que va tenir la campanya propagandística duta a terme per Eugeni d'Ors a les pàgines de La Veu de Catalunya, marcada sobre i contra el relleu de la tradició modernista encara perfectament visible -també la romàntica i tenebrosa Josafat , de Prudenci Bertrana, va publicar-se l'any 1906-. D'una manera que ell mateix va batejar d'arbitrària, Ors va començar a propugnar, amb un èmfasi que es troba pròpiament fora de lloc i fora de tota mesura, que Catalunya havia de convertir-se en una mena de nova Atenes del temps de Pèricles, o una nova Florència del temps dels Mèdici (deixant a banda, és clar, que antigament Atenes era plena d'esclaus i que a la Florència del Renaixement no hi havia aigua corrent ni electricitat a les cases): urbanitat, civilitat, ordre, bon gust, seny, decòrum i bell endreçament van ser divises iteratives en aquest Glossari que arrenca també l'any 1906: la ciutat -per no dir Barcelona- es convertia en la mesura de tota organització mental, moral, educativa, artística i de l'ordre que sigui, i el món rural -rerefons de tota la producció literària de la Renaixença i de bona part del Modernisme- només havia d'aspirar a grandesa si es civilitzava i s'ordenava seguint l'exemple de la gran urbs: "Au!, de pressa, de pressa!, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguin Exposicions, vinga Cultura, vinga Educació, vinga Vida Civil...", va escriure en una glossa. Com és sabut, Ors -i després tots els noucentistes- no solament menystenia la barroca i deforme mole de Montserrat en favor de la més clàssica i harmònica muntanya del Montseny, la "muntanya d'amatistes", sinó que, portant les coses fins al deliri, va proposar que amb una maquinària molt potent el massís fos retallat fins assolir la forma d'un poliedre perfecte, per a exemple, estratègicament central a Catalunya, de tota la ciutadania. Fos o no fos tot el que deia Eugeni d'Ors pura arbitrarietat atesa la realitat tan diversa del país en aquell temps, la idea va agafar; i, per la idea mestra, que és el retorn de quatre tòpics tan elitistes com classicistes, es va escampar el pensament que amb l'esforç ben avingut de polítics, poetes, arquitectes, pintors, museòlegs, bibliotecaris i educadors, Catalunya podia convertir-se en el país més extraordinari de la terra.

Després les coses, com és sabut, no van anar ben bé d'aquesta manera: l'any 1917 la Lliga es va tornar un partit col·laboracionista (diu Joan Fuster); la Dictadura de Primo va acabar amb la Mancomunitat; el fundador de la prestigiosa Bernat Metge i de la Fundació Bíblica, Francesc Cambó -l'altre gran polític i "seny endreçador de Catalunya" de la primera meitat del segle XX, al costat de Prat-, va ser popularment condemnat per lesa traïció; i, finalment, la Guerra Civil va acabar amb tota la tasca, importantíssima sens dubte, que s'havia dut a terme entre començaments de segle i, pròpiament, l'any 1939. Maurici Serrahima va escriure que el Noucentisme havia estat "la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura". De fet, després d'aquesta intervenció, i als anys posteriors a la Guerra Civil, només hi va haver, que s'hi assembli una mica, l'anomenat "pacte cultural" promogut per l'ex-conseller Joan Rigol. Que aquesta iniciativa no prosperés com va prosperar la de Prat de la Riba i Eugeni d'Ors s'explica, possiblement, per aquestes raons: a les darreries del segle XX i als nostres dies la classe burgesa catalana ja no era, ni és, el que havia estat (vegeu el cas dels camps de golf, les urbanitzacions a ran de mar, la defecció de la burgesia artística barcelonina en la qüestió del Macba, els espectacles del nou Liceu i el públic que se'ls empassa, etcètera); el retorn a la cultura popular -que sol ser la de pagès, antagònica de la cultura urbana- propiciat pel llarg període pujolista va significar un enorme pas enrere respecte a tot el que quedava amb aire noucentista i senyorívol a la cultura catalana; i, potser per sobre de tot, ha quedat històricament deslegitimada, tal vegada ja per sempre, la importància i el crèdit atorgats per la societat d'altres temps a tota forma d'elit aristocràtica. Desproveïda la cultura catalana actual d'aquest punt àlgid de la piràmide que significava l'aristocràcia espiritual dels noucentistes -començant per l'inexplicable descrèdit de les universitats- i situades ara les nostres formes de cultura, curiosament i paradoxalment, entre els extrems, populistes tots dos, de l'americanització i el pairalisme, és més que possible que el Noucentisme resulti, ara i en el futur, una cosa semblant al que va ser i encara significa, en la nostra història cultural, la florida del segle XV sota l'empenta del Magnànim.

Hi va haver un temps que vam tenir Joanot Martorell, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi; i n'hi hagué un altre que vam tenir Ors, Carner, Riba, Toldrà i Pompeu Fabra. Totes dues fites constitueixen, per sempre més, un llegat que ja mai més no serà del comú, però que es troba a l'abast i poden aprofitar aquells que creguin, com van creure justament els noucentistes, que la cultura també es fa sobre la base d'una tradició, que la densitat de la història és la primera de les lliçons que ens porta el seu desplegament a batzegades, i que tot desenvolupament espiritual i cívic d'una societat demana, poc o molt, un acte de ferma i decidida voluntat. Així ho havia vist Eugeni d'Ors i així caldria fer-ho si mai volem tenir res de semblant, altra vegada, a allò que vam tenir: "La lluita per la cultura és una lluita d'imposició".