Uns documents tacats de sang
La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD) creada per Serrano Suñer, ministre de la Governació del primer govern de Franco, es va plantejar d'obtenir el màxim d'informació possible de la manera de pensar dels ciutadans per tal de poder dur a terme una repressió a fons. Aquesta base de dades creada per tres milions de fitxes d' "antecedents polítics" era una eina necessària per a la comesa repressiva basada en la persecució i condemna a través de consells de guerra sumaríssims duts a terme per l'anomenada Auditoría de Guerra del Ejercito de Ocupación, tal com s'anomenaven els tribunals militars a Catalunya el 1939. L'empresonament directe, les represàlies a través de depuracions de funcionaris o d'acomiadament de treballadors d'empreses i les multes i confiscacions dels tribunals de responsabilitats polítiques i la guinda del Tribunal especial contra la maçoneria i el comunisme. Tot en un ambient general de terror que arribava a represàlies i empresonaments preventius constants, sense cap aparent raó, que proscrivia als que es consideraven "desafectos o indiferentes" que durant el franquisme va acompanyar moltes famílies.
Tot aquest aparell no hauria estat possible sense la informació treta per aquell organisme i la posterior actuació de la brigada político-social que va ser el gran executor de la repressió política.
És interessant però de veure a quina mena de documentació es dirigia la requisa i quina utilització se li donava. La requisa es va fer d'una manera general i l'ordre donada el 27 de gener de 1939 als equips de registre era d'arreplegar "toda la documentación del enemigo existente en Cataluña" i això volia dir des de documentació del govern de la Generalitat, de partits i sindicats, fins a tota mena d'associacions que consideraven "encubiertas", com ara els naturistes, espiritistes, associacions de dones i qualsevol mena de persona més o menys significativa sortida de les dades recollides en aquestes entitats.
S'arreplegà tota mena de documents que moltes vegades, com en el cas de determinats ateneus republicans d'Igualada, es remuntaven a la fundació de l'entitat a finals del segle XIX. Simples cartes com les preses a l'oficina comercial de la Unió Soviètica on vivia Josep Pàmies o les biblioteques senceres preses a casa d'Antoni Rovira i Virgili, Joaquim Maurin, o Antoni Xirau Palau, als que es requisà tots els escrits, o correspondència que hi tenien. Tot era suspecte de ser útil. Mirant el dipòsit de llibres requisats veiem com s'amuntega una munió de llibres de literatura com ara de Verdaguer, Carles Riba, Carles Soldevila o Santiago Rusiñol. ¿Quina utilitat repressiva podien tenir aquells llibres si no és que eren requisats per ser escrits en llengua catalana?
Un cop eren a la seu d'aquell sinistre organisme a Salamanca, els documents eren passats per un sedàs que triava els que eren considerats com a prova de la ideologia dels "Desafectos" o "indiferentes". Cada document triat era convenientment arxivat en lligalls, tal com venien, sense ordre, ja que l'únic que interessava era trobar-lo per fer els informes d'antecedents polítics i per això constava la referència a la fitxa. Els requisadors tenien especial cura en guardar llistats de tota mena, tant de refugiats bascos, socis d'un ateneu, oficials de l'escola de guerra, com ara els assistents a un menjador popular. Josep Pàmies i Pla, destacat dirigent polític de Balaguer, té una fitxa per haver sortit el seu nom en el llistat de persones que van fer donatius per als afectats pel bombardeig que va patir Lleida el dos de novembre de 1937. Antoni Rovira i Virgili tenia antecedents a les fitxes per haver escrit llibres d'història i publicat a les revistes Catalans, Moments o Revista de Catalunya. El naturista Nicolás Capo consta en una fitxa per ser autor del fulletó El naturo-desnudismo y revolución social. El poeta Joan Oliver, membre de la Institució de les lletres Catalanes, té a la seva fitxa haver parlat en l'emissora Ràdio Associació de Catalunya de la Generalitat. Angelina Sanz, de la Ràpita, va ser fitxada per aparèixer en una portada de la revista Companya.
Una mostra de com s'actuava n'és l'expedient de Lluís Mas i Pons de l'oficina de Barcelona en plena requisa. Van localitzar un currículum que ell havia presentat a l'exercit republicà per formar part del cos jurídic on es deia que era secretari de l'Ajuntament de Manresa, advocat i bon republicà, això motiva que el 14 d'abril del 1939 la DERD trametés còpia del document a la Jefatura de Policía de Barcelona on es deia d'ell: "se deduce la ideología y tendencias políticas del mismo contrarias a nuestra gloriosa cruzada". La resposta del dia 16, signada per Eduardo Quintela, cap de la Brigada político-social, condidera el document "prueba... suficientemente acusatoria de su desafección a España y al poder social que informa los principios del Movimiento Nacional". En seguiren empresonaments, consells de guerra i condemnes. Una mostra de la finalitat d'aquella requisa de papers. Uns papers tacats de sang.
Josep Cruanyes i Tor és advocat, historiador i membre de la Comissió de la Dignitat.
