El gran riure de Falstaff

Obres històriques I: Ricard II,

Enric IV (I i II), Enric V

William Shakespeare.

Traducció i pròlegs de Salvador Oliva

Destino - Universitat

Pompeu Fabra

Barcelona, 2005. 732 pàgines

Si cap lector català no havia tingut l'avinentesa de llegir la famosa tetralogia històrica de Shakespeare, que abraça els regnats de Ricard II, Enric IV i Enric V, en l'antiga edició que van promoure TV-3 i Editorial Teide al segle XX, la tindrà ara en l'edició magníficament revisada pel mateix Oliva, amb excel·lència, publicada a mitges per Destino i la Universitat Pompeu Fabra. Com que és de tot punt impossible abraçar aquestes quatre obres dramàtiques en un article de mig full de diari, permeti avui el lector que ens centrem en una de les més grans criatures del dramaturg anglès, i que parlem de Falstaff.

El personatge és l'encarnació mateixa de la broma universal i la distància irònica

La lectura més comuna que se sol fer del personatge (que trobarem en tres d'aquestes obres, des de la part primera d' Enric IV fins a l'escena tercera del segon acte d' Enric V , en què Falstaff passa a millor vida) és que Falstaff, tot i ser noble i posseir el títol de Sir, es comporta com un bufó, és un truà i un lladre de camins, un rufià i un bevedor, però proveït d'una noblesa d'ànim peculiar que és, fet i fet, l'única justificació de la seva amistat amb Hal, príncep de Gales i futur Enric V. Falstaff és, més o menys oficialment, l'home que ha desencaminat el jove príncep hereu de la corona, el qual en morir el seu pare es converteix en rei legítim d'Anglaterra. Arribat en aquest punt, com tothom sap, Enric V despatxa, molt inclement, un Falstaff que havia lluitat molt honorablement en defensa dels seus a la batalla de Shrewsbury, el condemna a l'exili i, ja passats al següent drama, i últim de la tetralogia, Falstaff mor discretament a la taverna El cap del senglar, on sembla que hi vagi passar la major part de la vida. Segons aquesta concepció, doncs, el príncep és un home que, per influència de Falstaff el borratxo, passa de la mala vida (una mala vida que mai no va exhibir en la realitat històrica; això a banda), a una vida també oficialment de santedat, molt patriòtica per cert, amb croada religiosa i tot, com l'altra cara de la moneda de si mateix.

Aquí és on entren totes les disquisicions possibles, i mira que se n'han fet, sobre la relació i la comparació viables entre el príncep Hal i Falstaff: perquè hi ha uns versos molt curiosos, només de començar Enric V, recitats justament per l'Arquebisbe de Canterbury -que és el veritable especialista en santedats-, que diuen: "Mai cap estudiós no s'ha fet tan de sobte; | mai cap reforma, com un al·luvió, | no ha rentat els pecats amb un corrent tan fort...". És cert: a gairebé tots els lectors i espectadors de la tetralogia històrica de Shakespeare els ha costat fer-se a la idea que aquell príncep de Gales jove, tan bevedor i rufià com l'amic Falstaff, vagi convertir-se, com qui diu de la nit en què va vetllar el seu pare al dia en què s'agafà al ceptre, en una persona justa i assenyada, en l'inrevés del caràcter que ja s'havia forjat a través de la pràctica totalitat de la primera part d' Enric IV . És una d'aquelles filigranes dramàtiques i transformacions estranyes, en el teatre de Shakespeare, que cal llegir amb moltíssima atenció, per veure si s'hi entén alguna cosa o si va ser, que també pot passar, una petita errada, com un descuit, en la presentació del personatge.

El meu parer, ara que m'hi he fixat més de la vora, no és solament, com pensa Harold Bloom, que Falstaff és un Sòcrates isabelí, sinó que és l'encarnació mateixa de la broma universal, la distància irònica i també la riallada contra tota seriositat que es vulgui afirmar amb massa solemnitat en aquest món. Aquí entra un altre factor d'un interès ben gran: Falstaff, com el príncep, no són personatges històrics del temps de la reina Elizabeth, sinó que ho són d'uns segles encara semifeudals, anteriors al Renaixement anglès en què, més o menys, pot situar-se la figura de William Shakespeare, si no és que la posem ja del costat de l'estètica barroca. És a dir: uns espectadors moderns assistien a la restauració d'un drama històric que s'havia esdevingut més de cent-cinquanta anys enrere; uns espectadors quasi de temps barrocs havien d'entendre una història quasi del tot medieval.

Si Falstaff, el príncep, Shakespeare i els espectadors haguessin estat tots fills del mateix temps, llavors no hi hauria hagut cap raó ni perquè Falstaff hagués d'anar a l'exili, ni perquè el príncep hagués de redreçar el seu mal comportament de jove: tots dos haurien fet per sempre perdurable l'amistat que es tenien, que és la que escau a la bipolaritat sintètica dels valors terrenals i celestials del crepuscle de l'Edat Mitjana, temps en què l'honor emfàtic convivia amb la golafreria, en què la gosadia era aliada del terror, i en què la mort feia gairebé tanta gràcia o tanta pena com la vida, especialment quan un passava a la taverna: " In taberna quando sumus | non curamus quid sit humus, | sed ad ludum properamus, | cui semper insudamus " ("Quan seiem a la taverna | no ens amoïna gens la tomba | i ens dediquem a la gresca | fins fer una bona suada").

Aquest és el món de Falstaff; i el seu personatge queda invariable fins al punt que l'espectador li atorga una més elevada grandesa, tot i els defectes evidents que posseeix, que la que arriba a assumir el príncep de Gales, que és, com ja s'ha dit, força inversemblant. Però no podia ser d'altra manera: la ironia socràtica, la sàtira menipea, la comèdia humana i amb ells tots els caràcters grotescos, desmesurats i d'enorme riallada que ha donat la literatura europea fins al Panurge de Rabelais (per posar una fita renaixentista), es converteixen en exiliats per dintre o de debò en un endreçament polític modern en què la facècia ja no pot continuar sent de cap manera un atribut del governant. El rei modern és seriós i greu de mena; el contrapunt irònic d'un falstaff qualsevol faria que es trenquessin tots els esquemes d'aquesta severitat inflada, pròpiament barroca, de pompa, d'espectacle i de grans gestos... que encara domina, per cert, la vida de la monarquia anglesa als nostres dies: hipocresia pura, com sap tothom, Falstaff el primer. Ell era una deixia medieval, i així el va tractar Shakespeare; el príncep de Gales, per contra, havia de ser obligadament "mirall de prínceps" per al seu moment històric i, doncs, encara que la cosa no quadrés del tot en la tetralogia del dramaturg, havia de fer desaparèixer de l'escena aquella antiautoritat que hauria minat la seva fins al ridícul espantós.

La reina Isabel II va fer una crida, ara fa cosa de dos anys, perquè es presentés a la cort algú que volgués fer-li bufonades: fer-la riure, vaja. Però ni s'ha vist el bufó enlloc, ni s'ha vist mai la reina trencar-se de riure fins a quedar eixarrancada i amb els cabells remenats. Aquesta és la transició que presenta Shakespeare entre Ricard II i Enric V : el comediant essencial, Falstaff, no podia continuar a escena fins al punt de fer entendre la gent que les noves monarquies eren, elles també, una esplèndida comèdia; i que tot plegat, als temps moderns i als temps contemporanis -sobretot pel que fa al regiment de la cosa pública-, és per cargolar-se de tant riure.