Opinions contundents

Quants carrers de Garbí deu haver-hi en aquest país? Tants com carrers de Llebeig. No hi ha cap urbanització que no tinga el seu carrer de Garbí, i altres noms de carrers extrets de la utilíssima i poètica rosa dels vents. El carrer de Garbí de Godella (a priori rere el poliesportiu, prop de l'ermita) està molt amagat i, per més que ho intentem, Jesús i jo som incapaços de trobar-lo. Mentre jo conduïsc, Jesús escolta per telèfon les indicacions de Jorge Ballester: la segona a l'esquerra, i després de nou la segona a l'esquerra i després la segona a la dreta. Com que, ineluctablement, ens tornem a perdre, tornem a telefonar-li, i l'artista insisteix en aquell corol.lari evident (la segona a l'esquerra, etc.). Finalment, decidim quedar en la porta del poliesportiu, i el vegem arribar, amb un pas ràpid, fulgurant. "Però si és molt fàcil: la segona a l'esquerra i després", espetega, sense deixar-me dir res, una mica emprenyat. Jesús riu compulsivament, com dient "sí, home, sí", i jo, que afortunadament conduïa, el faig responsable a ell de tot. En aquest estat d'ànim, arribem al famós carrer de Garbí (Jesús i jo ens mirem, una mirada plena de sobreentesos: mai no l'hauríem trobat), i entrem en l'estudi del pintor, en la planta baixa d'un adossat, un dels centenars d'adossats que han crescut com bolets en la falda de la muntanya de l'ermita de Godella. Jorge Ballester porta unes ulleres redones de pasta, que mig oculten uns ulls blaus. Un bigot espés, brassensià, que li tapa el llavi superior; du una camisa de quadres blaus i pantalons beix. Seu en una cadira, encreua els braços i les cames, i em dirigeix una mirada fulgurant: "Com veus, aquest estudi és el caos. Més que el caos: un ambient de guerra, un focus d'infecció! Durant el documental que van gravar per a l'exposició de la universitat el posaren cap per avall, i ara no l'he pogut arreglar, perquè m'ha arribat un encàrrec de Bancaixa de cent cinquanta dibuixos, i vaig amb l'aigua al coll... Hi ha gent que té l'estudi molt cuidat, immaculat, com una núvia a punt d'estrenar. Jo no! A més, si vols que et diga la veritat, sóc dels que pensa que la núvia cal tastar-la de seguida!". La seua veu profunda ressona en aquell ambient: seu en una punta de l'estudi, amb una cara una mica àcida, i jo quasi en l'altre extrem: al mig queda un corredor enfarfegat de mil andròmines. Li pregunte què és el que està pintant per a l'encàrrec i rebufa sonorament: "Pinte el que m'abelleix. No tinc cal.ligrafia pròpia, cada dibuix és de son pare i de sa mare. Estic a les antípodes del mercat. Tant faig cubisme, com figuració, com un cartell... Una gamma de coses. Sóc un caòtic!". I em torna a mirar amb impaciència.

"Hi ha gent que té 'estudi molt cuidat, immaculat. Jo no!"

"No tinc cal.ligrafia pròpia, cada dibuix és de son pare i de sa mare"

Sóc més dibuixant que pintor. El color no és fonamental"

"Hi ha pintors i gent que pinta..."

L'entrevista no ha començat amb massa bon peu. El fet d'haver-lo tret del seu cau, d'aquella planta baixa que és una mena de semisoterrani, sembla que ha fet despertar en ell un malestar crònic. Li dic que l'estudi no està tan desordenat, que fins i tot n'hem vist de pitjors. Que, quan acabem aquesta sèrie d'entrevistes, en farem un rànquing, del més acurat al més desordenat. Ell m'escolta amb una certa incredulitat, i m'observa atentament. Però allò no serveix perquè no es torne a endinsar en aquell discurs una mica depressiu: "Faig de tot, imite, seguisc els pintors que admire: Braque, George Grosz, Gris, Cézanne... No tinc un estil propi...". El contradic, i ell em mira sobtat, una mica incrèdul per la meua gosadia. Li faig saber que no estic completament segur del que diu, que l'exposició que aquests dies hi ha a la Nau és magnífica, i que si alguna cosa el caracteritza, al meu parer, i que sincerament m'ha enlluernat, és l'enorme exigència que hi ha en l'elaboració de cada quadre, en què treballa sempre amb una gamma de colors molt discreta, molt austera. Allò sembla que el sorprén agradablement, i canvia el gest, relaxa la cara, se li comencen a humanitzar les faccions: "Sóc més dibuixant que pintor. El color no és fonamental". Truquen per telèfon, i contesta (el sent dir: "sí, en l'entrevista... no sé quan acabaran... sí... quan acaben... no ho sé... ja et trucaré...", i penja violentament). Em mira de nou, i per un moment tem noves complicacions. Però no és així: "Tens raó, m'interessa molt l'ofici. Hi ha gent que pensa que el que és important és el concepte, i no l'elaboració. Jo crec que és tan important una cosa com l'altra! Que cal saber dibuixar! M'interessa més el dibuix que el color: el traç, l'estructura, la composició, la forma...".

Li pregunte si recorda l'estudi de son pare, l'escultor Antonio Ballester, que tenia el taller al carrer de Borriana de València. Em fa que sí, però que recorda millor el que va tindre després a Mèxic, quan es va exiliar. "Tenia un estudi molt ordenat... Jo en això no he eixit a ell! Quan acabava de treballar afilava les gúbies, agranava, el tenia net com una patena... En què he eixit a ell? En el rigor en el treball, en l'exigència, en no conformar-me, en exigir-me l'obra ben feta. El seu exemple sempre m'ha acompanyat, com el de la seua germana, Manuela Ballester, que era una grandíssima dibuixant, i que es va casar amb Josep Renau. Ells tres han estat els meus models en moltes coses de la vida". El record és entranyable, i es veu que, en efecte, moltes coses de son pare i de Renau caracteritzen el seu treball. "Quan vaig entrar en Belles Arts, vaig voler seguir una mica els seus passos. Ja en la seua època, Belles Arts era una mica antiquada, però jo pensava que, almenys, m'hi ensenyarien la part més clàssica dels estudis. Que faria molts dibuixos acadèmics... Però ni això. Va ser una gran desil.lusió!". Li pregunte quins professors va tindre. Em parla de Genaro Lahuerta, que el va suspendre, i de Francesc Lozano, del qual l'únic que recorda és que es va acostar al seu treball, el va inspeccionar i va dir: "¡Esos tonos fantasma, coño!" i va marxar. "Jo tenia la il.lusió d'aprendre la tècnica, però no em va servir ni per a fer això. Vaig traure la carrera sense anar a classe... Després, per ironies de la vida, vaig ser professor a la Facultat de Belles Arts, durant uns anys, com a PNN. Vaig aprendre molt del meu contacte amb els estudiants; em vaig empassar tota aquella teoria que desconeixia en bona part. Però les intrigues de la vida acadèmica eren insuportables, aquella facultat era plena de trepes, i la vaig deixar fastiguejat".

Pense que la seua vida és plena de renúncies. Feia trenta-quatre anys que no exposava la seua obra; en realitat, des que es va dissoldre l'Equip Realitat, format amb Joan Cardells, quasi no se li havia vist res. En molts sentits, ha estat un descobriment, que ha colpit l'escenari artístic valencià. Li pregunte per què ha trigat tant a exposar, i em contesta amb contundència: "Per què no? Per què he de mostrar l'obra? I per què he d'entrar en tota la mercaderia de les galeries? M'és insuportable tot el negoci que gira al voltant de l'art, totes les comissions, els percentatges, el xou de l'artista... Ara, com a conseqüència de la meua exposició a la Nau, hi ha galeries comercials que m'han fet ofertes, ofertes molt interessants. Però... no sé què fer! Ja he caigut de nou en el parany! Com he de posar preu a una obra que he pintat amb tota l'ànima, on ho he posat tot! Què val això? També Renau estava en contra de les galeries". Li comente que Doro Balaguer feia quaranta anys que no pintava ni exposava, i que ara, a vuitanta anys, ha fet una gran exposició en la Fundació Chirivella-Soriano. Jorge Ballester assenteix, amb una certa emoció: "Hi ha pintors i gent que pinta... Ho entens? Doro és un pintor, un pintor de raça. Jo voldria pertànyer a aquesta colla, als artistes honestos, que no es deixen enlluernar pel mercat, que intenten mantindre's purs, impermeables a les modes, exigents amb el seu treball. És una vanitat, però que m'obliga a afilar la punta del llapis!".

A poc a poc s'ha produït un clima més distés. Segueix parlant, de Cézanne ("d'ell ve tot, és el pare de l'art modern"), de sant Vicent van Gogh ("que anava desesperat per copsar la llum"), dels impressionistes ("pintors retinians, que pinten amb la retina"), de Duchamp ("que va voler carregar-se l'art", "l'àspid Duchamp", insisteix). Es troba a gust, encén una cigarreta, ens vol convidar a un café, o a una copa.... Diu que no té dones a mà, que sinó també. Li sorprén el fet que no vulguem res, hi insisteix, quasi s'enfada de la nostra frugalitat. Jesús s'amaga rere la càmera i torna a disparar, fixa en la instantània una taula de treball amb dos cents o tres cents pots de vidre de totes les mides, que no imaginem per a quins usos estan destinats. Diu que avui ha quedat, però que, si no, ens convidaria a dinar, i seguiríem xarrant. Aleshores, s'excusa: "Perdoneu-me si abans us he semblat massa sec i malhumorat... Però ara m'heu conquistat".

Aprofite aquell moment d'optimisme per a fer-li aquella pregunta que tots els artistes eviten: que em parle una mica d'altres pintors valencians, dels quals admire el seu treball. De seguida diu, amb entusiasme: "Joan Cardells!". Jo faig que sí amb el cap, però és natural. Vull més compromís... "Pense que Ramírez Blanco és un artista excepcional, un pintor de pintors. També, Martí Quinto i Eva Mus. I cada vegada m'agrada més Carmen Calvo. Ha aconseguit, amb les seues fotografies treballades, una força espectacular... Va per bé!... Quant a Don Manuel Valdés (i en aquestes paraules hi ha tanta ironia que ens fa riure), he arribat a la conclusió que les seues obres semblen obres, però no ho són. Ho té tot a favor: cultura, saviesa, ofici, estil, però si grates un poc, no hi ha quadre. És pura epidermis... Quan formaven l'Equip Crònica era una altra cosa. Solbes era la consciència i Valdés, l'estètica...". Em mira fixament, amb els seus ulls blaus, englobats en aquells dos cercles quevedians de les ulleres: "I saps qui és el pitjor, i sense cap mena de dubte: Santiago Calatrava! El pitjor i el més lladre!".

Donem per finalitzada l'entrevista i quedem que, potser, el tornarem a visitar una altra vegada. Ell dubta que això siga així, i és possible que tinga raó. La vida és la vida, ço és, extraordinàriament complexa, i a més a més el temps vola. Tanmateix, seria un plaer retrobar-lo, i ara tenim al nostre favor que ja sabem arribar al carrer de Garbí... Però, una vegada en el cotxe, Jesús i jo descobrim que tampoc no sabem eixir d'aquell laberint de xalets de Godella. Fem un parell de voltes i, fins i tot, passem pel carrer de la Pirotècnia Brunchú... Per un moment pensem a tornar a trucar al pintor i demanar-li auxili. Però al final ens llancem a l'aventura, seguint el nostre instint.