Pintura sense atributs

L'exposició 'Doro Balaguer, pintura, política, vida', que demà s'inaugurarà a la Fundació Chirivella Soriano de València, s'acosta a un artista abstracte que, integrat en l'avantguarda, va deixar de pintar als anys seixanta i va reprendre l'ofici quatre dècades després. Balaguer cerca una pintura lliure de qualsevol significat no pictòric

Fins i tot l'absència de tema em semblava una mena de depuració

Podem trobar obres excel·lents en qualsevol tendència, en qualsevol intenció subjectiva

Els humans saben dibuixar de manera realista des d'Altamira

Vaig pintar abstracte cinc o sis anys en la primera etapa i ara ja en fa nou o deu

Al cap d'uns quants anys d'haver acabat els estudis a l'Escola de Belles Arts, el 1956, quan encara era una manera una mica insòlita per a molta gent, vaig començar a pintar abstracte. Després d'algunes proves i de conéixer l'obra d'iniciadors i de representants il?lustres de la tendència em vaig sentir còmode a l'hora de pintar. Em va semblar que gaudia d'una mena de llibertat, que fins aleshores mai no havia experimentat, en utilitzar colors i materials sense servituds imitatives. Podia no ajustar-me a res que no fos la mateixa pintura. Alliberar la pintura de qualsevol significat no pictòric, de retrats i paisatges, d'escenes històriques o folklòriques, d'adherències literàries, de suggeriments simbòlics... Tot plegat, temes que sempre fan referència a la realitat, una realitat que, personalment, considerava inimitable pels mitjans de la pintura, almenys, des de les possibilitats de la meua habilitat i dels meus coneixements. Fins i tot, l'absència de tema em semblava una mena de depuració. Naturalment, aquest sentiment, fill de manies personals, es limitava a la meua pintura. No afectava la meua admiració per obres amb significat explícit o suggerit, figuratives o abstractes, d'artistes excel?lents o genials, que pinten amb referències literàries, suggeriments crítics, continguts polítics o socials, de manera realista, simbòlica o el que siga. M'agrada tota la pintura, fins i tot la pintura no gens innovadora, ni original, no necessàriament comercial, feta amb intenció d'afalagar el contemplador, amb l'objectiu que li agrade, que l'admire. O sense cap altra pretensió per part de l'artista que gaudir del fet de pintar. Entra en una categoria diferent de la pintura de l'innovador, del capdavanter, que investiga amb intenció creativa, que vol anar més enllà de la pintura del seu temps i que, de vagades, pot ser genial. Però, crec que no cal menysprear la dedicació i el treball del pintor que vol fer una obra que siga acurada, fàcil per a tothom, i que sovint presenta aspectes instructius pel coneixement de l'ofici.

La recerca de pintura diferent, la valoració d'obres que tracten d'avançar-se al seu temps, de no entrar en els patrons i en les maneres d'una època, ha creat una mena d'obsessió en els artistes per fugir del que consideren pintura convencional, que, al capdavall, configura un patró i unes maneres igualment convencionals en conjunt i, molt sovint, també d'intenció comercial dirigida a una altra clientela. La clientela de l'avantguarda artística, a la qual tothom vol pertànyer. Les comparacions sobre la qualitat i la importància d'aquesta pintura o de l'altra sempre són inútils. Podem trobar obres excel?lents en qualsevol tendència, en qualsevol intenció subjectiva. Un pintor extraordinari com Renoir pinta flors, bodegons, nus femenins, paisatges, com molts altres artistes del final del segle dènou, influït per artistes anteriors, sense pretensions innovadores. Però la gran qualitat de les seues obres, l'interés de la seua magnífica pintura, depassa els seus contemporanis i, d'alguna manera, eixampla el camí de l'impressionisme. En qualsevol cas, no tracte, amb aquest exemple de gran nivell, de demostrar res. Simplement voldria valorar una manera de pintar tradicional, de paleta i pinzells, llenç i model, sense pretensions d'aportar novetats a la història de la pintura, que mostra un treball que pot ser excel?lent o dolent, però que serà tan artístic com la genialitat més revolucionària. Del costat de la innovació, de l'aportació creativa, de la invenció artística, de la recerca plàstica, podem trobar igualment treballs excel?lents i dolents, però amb les mateixes intencions artístiques. Com en qualsevol altra activitat comercial, és la novetat l'aspecte més valorat en l'època actual, tot i que l'atractiu per la novetat és una cosa de sempre, la qual cosa és raonable en un electrodomèstic nou que supere les funcions del vell, però no cal exagerar-ne la importància en activitats artístiques i culturals.

Em vaig incorporar a la tendència no figurativa quan ja s'havien esgotat les variants més innovadores. Com passa amb tots els estils artístics, i amb les diferents escoles i maneres, singularment amb les més noves de la meua època, les possibilitats de trobar altres propostes es van esvaint, les obres presenten repeticions, tot i que no siguen intencionades, i la tendència, en conjunt, es fa convencional. I això no significa l'absència d'obres interessants d'artistes excel?lents. Al capdavall, un pintor no és un inventor (per més que, de vegades, es produeixen confusions) i la creació artística es pot manifestar en qualsevol obra escassament innovadora de qualsevol tendència. En la meua etapa, a mesura que els grans noms de la pintura abstracta van quedant al seu lloc més o menys històric, la modalitat no figurativa es consolida, és acceptada com una variant "normal" i obri camins a unes altres modalitats que se'n deriven: art conceptual, instal?lacions, etc.; modalitats, així mateix, no figuratives, que jo no conec gaire. Avui hi ha milers de pintors abstractes, comercials i no comercials, bons i dolents, així com també hi ha milers de pintors figuratius, realistes, impressionistes..., comercials i no comercials, bons i dolents. Els diferents moviments artístics tenen el seu recorregut més o menys vigent, però sempre queden acceptats i deixen un rastre, almenys, durant tota una època Fins i tot, una tendència tan efímera en el temps d'aparició com el cubisme, amb escassos iniciadors, tot i que il?lustres, continua influint en tota la pintura. L'estètica cubista està present, sovint, en moltes obres actuals no cubistes. Elements plàstics del dadaisme, com ara objectes quotidians, són utilitzats en instal?lacions o incorporats a l'obra artística. Per a produir-se la substitució completa d'un estil per un altre és necessari un canvi radical en la idea de l'art determinat per canvis històrics d'una altra naturalesa, que afecten inquietuds socials i culturals molt diverses. Els humans saben dibuixar de manera realista des d'Altamira, però, molts segles més tard, a cap artista romànic o gòtic no se li acudí no desdibuixar, ni desproporcionar les figures com exigia la mística religiosa d'aleshores, la qual cosa no vol dir que no estigueren dotats per a dibuixar. En una etapa posterior la devoció catòlica espanyola va inspirar imatges magnífiques d'un gran realisme i una proporció perfecta. Cada tendència exigeix uns cànons, una certa unitat pel que fa a les formes o a les deformacions, que responen a les idees d'una època històrica. Igualment, és difícil pensar que es puga repetir una etapa amb una gran quantitat d'artistes amb la capacitat, la potència i la qualitat del conjunt d'artistes renaixentistes. És segur, tanmateix, que sorgirien si les necessitats de la societat i de l'ambient cultural de l'època ho exigiren.

Abans de l'any seixanta quatre vaig deixar de pintar. A banda de motivacions familiars, circumstàncies polítiques i unes altres que no tenien res a veure amb la pintura, també crec, però no n'estic segur, que la decisió de deixar-ho córrer va tenir alguna relació amb una certa confusió, alguna inseguretat sobre el que estava pintant aleshores i una impressió contradictòria d'inutilitat que, de vegades, no puc evitar, per més que, alhora, pense que el món està ple d'activitats i de productes inútils. Vaig abandonar la pintura de manera radical fins l'any 2001 o 2002, ja jubilat i quan ningú no podia considerar insòlita la pintura no figurativa. És a dir, vaig pintar abstracte cinc o sis anys en la primera etapa i ara ja en fa nou o deu. No és gaire pràctica, i és també una vida professional escassa. En tornar a pintar vaig decidir no capficar-me per possibles mancances d'informació, ni per intents de posar-me al dia, i em vaig limitar a gaudir de pintar, pensant, com així ha estat, que sense preocupacions ni pretensions, sense recerques complicades, treballaria amb més llibertat i més satisfacció. Vaig reprendre els pinzells com si els hagués deixat la vespra, sense tenir en compte els més de quaranta anys passats. No he tingut mai cap problema a practicar una pintura derivada d'altres pintures, en principi com fan tots els pintors del món, fins i tot els més capdavanters i genials. La meua formació ha estat molt determinada per la pintura que he vist. Em queda l'aspiració de no fer pintura repetitiva, procurant assimilar variants més o menys universals, amb l'inconvenient i l'avantatge de no seguir una línia constant determinada, de gaudir de més llibertat pel fet de no estar lligat a cap compromís professional i poder satisfer tranquil?lament el senzill plaer de pintar. Potser he aconseguit que algunes obres, més o menys encertades, mostren cert interés i altres, no. No sé apreciar-ho. L'estimació artística de l'obra pròpia, a l'autor li és, més aviat, impossible de tractar d'aïllar-la i d'objectivar-la per tal de valorar-la. És gairebé impossible mantenir la neutralitat. Almenys per a mi. En qualsevol cas, la consideració que mereix l'obra personal a l'autor no té importància ni orienta sobre l'interés que pot tenir. Malgrat, com ja he dit, l'absència de significat i una lleugera sensació d'inutilitat, sempre he estat segur que m'agrada pintar, però no estic tan segur que m'agrade allò que pinte. De vegades m'agrada, de vegades no m'agrada. Com és natural.