L'alquimista del color

Té noranta-dos anys i una salut envejable. En el seu estudi del carrer de Mestre Racional, el pintor Francisco Sebastián tragina els quadres amunt i avall amb una vitalitat sorprenent. Jesús Ciscar i jo el mirem sobtats, l'ànima en tensió. Podríem dir que ningú no pensaria que té aquesta edat, si no fóra perquè en la conversa sorgeixen constantment referències a la Guerra Civil Espanyola, a Genaro Lahuerta, a Amérigo, a Lozano, a Tuset, a tantes altres grans figures de la història de l'art valencià.

Parla amb una cadència serena, matisant sempre el que diu, sense estridències, buscant le mot juste. L'estudi, que mira a la placeta que forma el carrer amb l'avinguda del Regne de València, on s'alça un monument als maulets, rep una llum blanca i pura, que realça la pulcritud i l'ordre que regna en aquella sala. "Tots em diuen el mateix: I vosté pinta ací? Sí, els dic, i de vegades fins i tot mudat amb la roba de diumenge!". Aquesta escrupolositat també la vam descobrir en el seu fill Francisco Sebastián Nicolau, reconegut pintor que ja hem entrevistat en aquests Estudis d'art.

"Un dels meus defectes és l'excés d'observació"

"Ací és ací... Per a què ens hem d'enganyar?"

"Darrerament, estic experimentant molt amb l'Albufera"

"Un roig és un roig, però un gris ja no se sap com està fet", diu l'artista

Aleshores el fill ens deia, quan li féiem veure la pulcritud del seu estudi, i l'enorme exigència en la realització de les obres: "Això li ho dec a mon pare... Em va ensenyar a fixar-me, a mirar, a saber distingir entre allò ben fet i allò que és imperfecte. Mirar, mirar...". I així és: ara en aquest estudi patern tornem a descobrir l'exigència de l'obra ben feta. El mateix pintor ens ho confessa: "Un dels meus defectes és l'excés d'observació". I diríem també, si això fóra susceptible de ser considerat un defecte, l'excés de perfecció. "M'agrada viure ordenat", insisteix, i puntualitza ?cosa que ens sorprén?: "Ara tot açò està una mica desordenat, perquè estic preparant una exposició que s'inaugurarà d'ací a quants uns dies... M'han nomenat fill predilecte de València i em faran una retrospectiva al Museu de la Ciutat".

El felicitem per la distinció, i somriu, mentre mostra uns ulls vius, una mica sobtats: "Ha estat una sorpresa molt agradable". Li dic que és bo que València reconega els seus creadors, que no els oblide, com ha passat amb Genaro Lahuerta, ja que no s'ha fet res amb motiu del seu centenari, malgrat els intents dels seus familiars. Hi convé i, sospirant, conclou: "Ací és ací... Per què ens hem d'enganyar?". Li pregunte què vol dir amb aquesta fórmula ("ací és ací") i riu: "És una ciutat que no dóna més de si, que no té un context ferm per a la creació, que...". Li advertisc que si segueix per aquell camí potser encara li retiraran aquell títol honorífic de fill predilecte, però fa un gran gest d'escepticisme, com dient, amb rotunditat, "escolta, que tinc noranta-dos anys!".

Per un moment, tinc la sensació que podria estar parlant amb Francisco Sebastián hores i hores ininterrompudament. És un bon conversador, té la memòria lúcida i plena d'anècdotes, de moments memorables i, sobretot ?cosa estranya, poc habitual en el gremi d'artistes?, sap escoltar. S'estableix de seguida, per tant, un diàleg, en què ell naturalment du la veu cantant, però que permet el meu contrapunt, fins i tot la meua incursió valorativa, cosa molt d'agrair. M'explica que l'exposició que està preparant la centrarà en l'Albufera i en el Saler, un tema que ha treballat des de sempre, fins i tot abans de Lozano i Michavila.

Convé amb mi que és una llàstima que l'estany no haja creat més escola, que les aproximacions hi hagen estat tan fugisseres: "La veritat és que l'han explotat molt malament. És un paisatge superb, que bé es mereix més atenció per part dels nostres pintors. Però els que l'han pintat, amb les evidents excepcions de Michavila i Lozano, n'han fet una targeta postal. Els aquarel·listes n'han fet un tòpic, una mica coent, i els bons pintors han fugit d'aquest paisatge per evitar caure en aquella trampa". Em mira i afig: "Darrerament, estic experimentant molt amb l'Albufera. He creat un paisatge quadrat, amb un horitzó molt alt, molt llunyà, i un primer pla gran, desproveït de singularitat, una gran taca monocroma, on no hi ha res, o quasi res. Aquesta tècnica la vaig posar en pràctica en una sèrie que vaig fer sobre Lanzarote, que va marcar un abans i un després en la meua obra. Allí vaig treballar molt el violeta, que és un color criminal. Que per què ho és? Perquè el violeta ho contamina tot, passa igual que amb el carmí. No te'l pots llevar de damunt, és un color embafador, molt perillós, que t'arruïna l'obra. Cal anar molt amb compte!". Li dic que Michavila opina una cosa semblant del color verd. "També és el meu enemic!", diu amb rotunditat. "També has de vigilar, no et pots encantar! En aquesta sèrie de l'Albufera he treballat els verds, a fons, totes les gammes que he pogut aconseguir. Quasi com un repte personal. El quadre no s'ha d'escapar, i això amb els verds és difícil. Cal buscar un equilibri, de vegades si poses un punt blanc o si el lleves, tot canvia. Jo he destrossat molts quadres!".

Vull saber les seues influències, els seus mestres, per qui sent admiració. Però Francisco Sebastián evita donar noms. "Un pintor té moltes influències: és com una esponja, i quan la prems n'ix una mescla de tots". No em convenç i torne a la càrrega, però és inútil, no vol donar-me cap nom. La conversa, de sobte, corre el risc d'esgotar-se, jo vull saber i ell es resisteix a dir res en aquest aspecte. Finalment accepta donar-me alguna pista: "Alguns crítics descobreixen paral·lelismes entre la meua obra i la d'Ortega Muñoz, uns altres veuen en les meues obres del Saler aspectes de l'obra de Lozano... Però jo fa tota una vida que pinte el Saler! Mira, el que jo busque, el que a mi m'interessa, és el matís: el matís és el secret del color. Què vull dir amb això? Que un roig és un roig, però un gris ja no se sap com està fet. Ja no és el color que has comprat al comerç. Això és el que investigue: el matís. Prem l'esponja i en trac allò que m'és propi". Hi insistisc: què és allò que considera propi? Em mira i rebla: "L'ànima que trac al paisatge!". S'alça àgilment (ell seu en una butaca i jo en el sofà del tresillo, en una estança contigua a l'estudi) i em diu amb un gest de mà que l'acompanye: en el cavallet de l'estudi hi ha un quadre exposat, d'unes casetes del Saler. M'assenyala una zona del quadre i m'explica: "La llum rau en l'ombra, més que en la llum mateixa. Fixa't que no empre mai el negre. Si vull treballar la llum, treballe l'ombra... Si es para una mosca la pots veure-hi!". Ara m'assenyala el cel: d'un color verdosenc, difícilment definible. "A qui se li acut fer un cel verd? Però veritat que, si no t'ho dic, no te n'adones, de tan integrat com està en l'obra? Això és el matís!".

Li pregunte si segueix pintant, i em diu que és clar que sí, que està preparant una nova sèrie que es dirà "Subtileses", on treballarà diverses gammes del blanc. "No sé si em donarà temps", afig. I continua: "La pintura és l'individu, respon a la seua manera de ser. Amb els meus paisatges tots em diuen el mateix: que traspuen serenitat". Sens dubte, és admirable aquesta tenacitat, aquesta il·lusió per continuar treballant. "Li tinc dit al meu fill Paco que, quan comence a fer males pinzellades, m'ho diga. No vull arruïnar una trajectòria per uns pocs quadres dolents". Li recorde el que deia el seu fill en l'entrevista a propòsit de les seues exposicions i com temia el judici patern més que qualsevol altre. Francisco Sebastián mou el cap afirmativament: "Aquella entrevista teua em va emocionar, saps?". I de sobte veig que se li humitegen els ulls, i entenc com és de fecunda, intensa i plena aquella relació pare-fill.

Abans d'acomiadar-nos-en Jesús Ciscar li fa uns retrats vora algunes obres seues. En una prestatgeria veig una col?lecció de CD, perfectament ordenada, etiquetats com a música popular, flamenca, guitarra, ligera... Apartat de tots hi ha un disc del grup de rock Polock, on un dels néts fa de vocal. Li pregunte si li agrada i diu que sí, tot i que l'entén poc, perquè canten en anglés ("la meua dona sempre diu: per què no canten de manera que jo ho puga entendre!"). Ara és l'avi qui parla, ben satisfet i cofoi dels néts. Em mostra els versos d'un altre nét, Nelo Sebastián, d'un poemari inèdit titulat La ley del paso. El fullege i em trobe aquest vers: "Todo es electricidad y golpe en las intermitentes aguas de l'Albufera". Li'l llig. És un vers que bé podria encapçalar la seua pròxima exposició. Diu que sí i somriu feliç.