Un estudi en la cara nord de la muntanya

Paul Cézanne va pintar l'any 1865 l'estufa del seu estudi de París. Havia estat uns quants dies sense encendre-la, per tal d'estalviar alguns gallets, i va voler immortalitzar aquell moment. En els tallers dels pintors pot arribar a fer molt de fred: una gelor que es cala en els ossos. He recordat aquest quadre de Cézanne visitant l'estudi de Josep Sanleón. Ocupa una planta baixa del barri de les Barraques de Catarroja i tant Jesús Ciscar com jo podem donar fe que feia temps que no passàvem tant de fred. Hi ha artistes que fan del seu estudi una projecció de la seua sala d'estar i són càlids com una pàtria; uns altres, en canvi, semblen del tot indiferents a les necessitats més peremptòries de la naturalesa humana. Josep Sanleón és un d'aquests artistes que fa l'efecte que no necessiten res per a crear, excepte els estris indispensables del pintor: un full i un llapis. Tan bon punt hem arribat a aquell estudi (un matí que plovia a bots i barrals, tot cal dir-ho) li he preguntat si no tenia calefacció, i Sanleón m'ha contestat rient: "No, no en tinc. Sóc masoquista!".

Algú com ell és una mina, perquè de seguida dóna forma a un personatge

"L'estudi es va transformant a poc a poc, és com si tinguera vida pròpia"

"La catedral és una referència temàtica que va molt més enllà de la qüestió religiosa"

És en aquests moments que entens millor l'obra dels pintors. Realment, hi ha una correlació entre el que creen i com ho creen, entre l'estudi i l'obra. El treball de Sanleón, la seua trajectòria artística, és eixuta, de contingut espartà, amb molt poques concessions. Si la pintura de Willy Ramos, company seu de la Facultat de Belles Arts, és exuberant i tropical, i el seu estudi és un cau celestial, on podries levitar eternament entre tots aquells colors càlids de les seues obres mentre sona de fons la veu envellutada de Dinah Washington, el de Sanleón és l'extrem oposat, entens que allí no hi ha on poder seure (tota aquesta entrevista la vam conduir drets, mentre notàvem que se'ns gelaven els peus), no hi ha cap aixopluc possible, et trobes a la cara nord de la muntanya i, a més a més, la sensació de congelació es veu accentuada pel rum-rum musical d'un cant gregorià. I, tanmateix, malgrat aquesta atmosfera tan aspra i enemiga, la conversa amb Josep Sanleón és plena de vitalitat i d'interés; és un home pròxim, espontani, entusiasta, transparent. T'acull jovialment i s'obri davant teu, mentre fuma i mentre ens adverteix que en aquell taller està prohibit no fumar. Potser això, fumar, siga l'única concessió que es permet. I ho fa compulsivament, mentre llança les puntes de cigarreta per terra, despreocupadament. Per a un escriptor algú com ell és una mina, perquè de seguida dóna forma a un personatge. I també de seguida es crea una relació de vera companyonia.

"L'estudi és un reflex del que és cadascú", em diu Sanléon. "Deixe que les coses vagen fluint, d'una manera natural. Intente ser organitzat, però no puc! No entra en la meua naturalesa. L'estudi es va transformant a poc a poc, és com si tinguera vida pròpia, i poca cosa pots fer contra això, l'has de deixar. Jo sóc un caòtic organitzat". Sanleón es torna a encendre una cigarreta: té una cara angulosa, amb una barbeta important, marcada en l'extrem per un clotet molt conspicu, kirkdouglassià.

"Un estudi que em va colpir molt fou el d'Antoni López. Jo feia la mili a Madrid i aní a visitar-lo. Em va sobtar com era de menut, d'uns 40 o 50 metres, en un entresòl, on sols li cabien tres o quatre quadres... Recorde que Antoñito pintava una d'aquelles panoràmiques fantàstiques de Madrid. Em va convidar a un café, i baixàrem al bar del cantó, ell amb les plantofes d'anar per casa...". Sanleón riu i comenta que allò explica molt millor que altres coses la profunda humanitat d'aquest pintor, que tant admira. "És clar que hi ha altres estudis que són per a figurar... Pense ara en Fabrizio Plessi, que té un estudi loft a Nova York formidable! Immaculat".

Sanleón és professor a la Facultat de Belles Arts des de fa quasi trenta anys. Per la seua assignatura, Projecte de Pintura, ha passat gent amb molt de talent, que després "la vida ha portat on ha volgut". Es presenta com a transgressor, com una persona que va sempre contracorrent. En una de les parets de l'estudi penja un cartell amb el dibuix d'una escultura seua, que fou motiu d'un debat públic ben apassionat. "Allò fou un tsunami! L'obra es diu L'esclau i va estar instal.lada a Peu de la Creu, on es va acabar deteriorant molt. Aleshores els veïns van protestar, demanaren que la llevaren d'allí i allò va produir una sèrie d'articles en la premsa progressista a favor de l'escultura, que defensaven l'obra. No cal que et diga que els veïns no veien més que un munt de ferralla! Ara bé, quan per fi es va instal·lar al replanell de l'IVAM, per iniciativa de Consuelo Ciscar, va canviar el vent: aleshores foren aquells mateixos mitjans progressistes els que començaren a criticar-la. Per reacció, els diaris conservadors, amb Las Provincias al capdavant, es van posar a defensar-la... Bé, una autèntica batalla entre progressistes i conservadors, i jo al bell mig... Un foc creuat molt estrany! Era una comèdia de Molière: se'n va parlar, fins i tot, a les Corts! Aznar va telefonar Zaplana per entendre què passava. Molts diaris espanyols se'n van fer ressò. Tant em va avorrir que vaig decidir trossejar-la, i allò va eixir en molts diaris de l'estranger... Pel que sembla, fins que no ho vaig fer jo, ningú no havia destrossat en públic una escultura d'aquestes dimensions!".

Una part de l'obra de Sanleón que m'agrada especialment és la dedicada a l'Albufera de València, on treballa amb una gran força la iconografia del llac, amb uns vermells molt potents. "Aquella etapa està acabada... Però per a mi fou un període fecund. Venia d'una època una mica dura, em trobava esgotat mentalment. Un bon dia vaig anar al port de Catarroja, a descansar, a oxigenar-me, que em tocara l'aire. L'espectacle de l'Albufera em va emocionar i vaig pensar a treballar-la: un tòpic a escala conceptual, que representava un gran repte". Li pregunte en què treballa ara. "Tinc una sèrie nova sobre les catedrals... No, no és a la manera de Monet! Per desgràcia... La catedral és una referència temàtica que va molt més enllà de la qüestió religiosa. En el cas de Monet hi havia una intenció de color, de volum. En el meu, busque allò més espiritual, la sensació que et transmet quan hi entres. Si Déu existeix és, sens dubte, dins d'una catedral! Costa molt de trobar, Déu! Però on cal buscar-lo és allí... Alerta, jo no sóc creient! Però, quan entre en un d'aquests temples, hi ha sempre alguna cosa que m'emociona, una experiència anímica, espiritual. També la naturalesa pot produir aquesta emoció, amb alguns paisatges. Però la catedral és una obra humana, i això és formidable. L'home, amb les catedrals, ha arribat a la màxima expressió. Crec que és la manifestació de l'ésser humà més sobrenatural que existeix: hi ha alguna cosa superior". Aquella exposició la presentarà al novembre, al Centre Cultural de Bancaixa. Ens mostra alguns dels quadres, amb tonalitats grises, amb poques concessions a la diversitat de color. Hi ha un gest contingut, una sobrietat, una atmosfera densa i hostil, que t'embolcalla. "Aquests són Dimes i Gestes", em diu, mentre em mostra una obra de la qual, entre boires grises, sobresurten dues creus superposades. "Els lladres crucificats al costat de Jesús. A soles, ells dos. En tota la iconografia que he consultat, mai no es mostren a soles...".

El fred a l'interior de l'estudi és tan intens que em pose l'abric. Sanleón exclama sorneguer: "Home! El que és estrany és que hages aguantat tant!". Jesús Ciscar apunta mentre es frega les mans: "Aquesta gelor deu ser la mateixa que la que fa dins de la catedral!". Sanleón riu i comenta que, quan un es posa a pintar, ja no és el mateix, ni de bon tros... La pròxima vegada, si cal, Jesús i jo pintarem amb ell, només per espantar el fred. Pot ser una experiència interessant.