Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Lliçó d'història gitana

Una exposició fotogràfica del Museu Valencià d'Etnologia mostra la convulsa experiència europea dels gitanos d'Hongria i revisa els estereotips sobre la seua étnia

La representació fotogràfica dels gitanos ?o l'intent d'aprofundir-hi? ha estat una constant a Occident des del segle XIX. Des de l'interés antropològic fins al sociològic, des de la voluntat periodística o propagandística, la imatge dels gitanos ?com més radical i miserable, millor? ha estat buscada una i mil vegades, i ho continua estant, encara que siga per a eliminar-los del mapa per conveniència política quan faça falta (ací tenim les patètiques expulsions de gitanos de l'Est dutes a terme a Itàlia i a França en els últims temps). Però si hi ha una imatge de gitanos simbòlica i evocadora és la dels de l'antiga Hongria romàntica. La dels zíngars, que han ocupat l'imaginari europeu com a hereus del mite del "bon salvatge". També com a músics, com a dominadors d'animals o com a exòtics viatgers amb roba d'ascendència oriental.

"La mostra té interés en l'entorn local, però és la lectura global d'unes relacions humanes"

L'exposició indaga qüestions ètiques i socials més enllà del temps i de l'espai

D'altra banda, si hi ha uns individus que poden fer plàstica la realitat més reflexiva d'aquest col.lectiu són els gitanos de l'Hongria actual, ara per ser el país que presideix la Unió Europea. Tenen una situació davant d'ells que és metàfora de la de tots els roma de l'Est postsoviètic ?i, en certs aspectes, de la de tots els del món sencer?, ja que els toca esquivar un nou racisme en una nova Europa. És el moment en què, encara que tenen totes les lleis a favor seu, semblen encara més perduts que en altres èpoques. Dones i homes que, en la pràctica, moltes vegades no són entesos ni com a ciutadans natius ni com a immigrants sense papers, sinó com allò que alguns investigadors han denominat "l'estranger interior". L'últim individu no assimilat d'Europa.

I és la imatge, la seua imatge, la que ha marcat l'èxit ?llastat de fracassos? del seu èxode mil.lenari des que van eixir de l'Índia. Van usar una primigènia imatge asiàtica per a fer-se passar per pelegrins a la recerca de penitència en els seus primers temps europeus, i s'han servit d'aqueixa imatge ara i ací com a senya última d'identitat en temps confusos com els del nostre nou segle. Retalls i conseqüències d'aquest periple és el que se'ns mostra en la hipnòtica mostra Gitanos d'Hongria, de l'home exòtic al ciutadà que des d'ahir dia 9, i fins a la fi de juny, s'imposa en el Museu València d'Etnologia.

L'exposició, minuciosa, sorprenent i molt elaborada, ha estat produïda pel Museu Etnogràfic de Budapest i el Museu Valencià d'Etnologia, en col.laboració amb l'Obra Social de Caja Madrid. Comprén uns 125 anys d'història i pretén, amb l'ajuda de fotografies de diferents èpoques hongareses, interpretar l'arquetip que la majoria de la població s'ha format dels gitanos ?tant com a nòmades exòtics o com a marginals del raval?, enfront de la pròpia imatge ?molt oposada a l'anterior? que els gitanos tenen d'ells mateixos. Així, segons s'indica en el catàleg, "queda plantejada la qüestió de si qualsevol selecció de fotografies pot reflectir la història dels gitanos d'Hongria (o de qualsevol altre país), o si constitueixen per a l'espectador tan sols una realitat construïda per autors i redactors". Tot aconsella pensar això últim, ja que, en les quasi 160 imatges ?que comencen en el segle XIX i acaben en l'entorn contemporani?, i segons podem llegir, "els gitanos no es deixaven fotografiar per voluntat pròpia, tampoc no se'ls immortalitzava en les escenes quotidianes que a ells els agradaven, sinó que, independentment de la seua voluntat, es convertien en objectes d'investigacions".

Del 'bon salvatge' al ciutadà (degradat)

El conjunt de la mostra del Museu Valencià d'Etnologia no ens fa pensar que els gitanos hongaresos que se'ns mostren al llarg del temps s'hagen hagut de sentir de mala gana en tractar amb retratistes paios. De fet, eventualment pot semblar que és al contrari. No obstant això, el fet fotogràfic representa per a ells, com s'indica en el catàleg, "la voluntat imposada d'un univers cultural més enllà del seu". Un cosmos de què, d'alguna manera, han estat obligats a formar part. Una metàfora del que els succeïa i els succeeix en quasi qualsevol aspecte de la vida. L'exposició busca respostes a través de 160 imatges, i també d'un bon nombre d'objectes ?estris de treball, elements quotidians com ara pipes de fumar, o bé instruments simbòlics d'indumentària com ara vares? i de l'ús d'audiovisuals. El material fotogràfic se'ns mostra per ordre cronològic i tipològic, i les principals parts de la mostra són: el descobriment dels gitanos, les fotografies exòtiques de "l'home salvatge" europeu (del segle XIX al XX); el món propi dels gitanos I: imatge i representació pròpies, fotografies d'estudi encarregades per gitanos (principi del segle XX); els gitanos com a "objecte" d'investigacions etnogràfiques, estils de vida gitanos (primera meitat del segle XX); la percepció sociològica dels gitanos I: quan la pobresa no s'arriba a representar com a qüestió ètnica (època d'entreguerres); els gitanos com una història d'èxit de la propaganda política: l'assimilació dels gitanos (els gitanos en el socialisme d'estat); la percepció sociològica dels gitanos II: la pobresa com a qüestió ètnica tematitzada, l'estètica de la pobresa (els gitanos en la fotografia social de la segona meitat del segle XX); representació antropològica dels gitanos com a iguals (la representació empàtica dels gitanos en els últims vint-i-cinc anys); el món propi dels gitanos II: imatge i representació pròpies; i finalment, la destrucció dels estereotips: imatges d'àlbums familiars, fotografies d'estudi, imatges privades i d'aficionats (passat immediat i l'actualitat).

"Tot ha estat una mica més fàcil gràcies a diferents persones preocupades per aquest tema que, de diferents maneres, hi han ajudat", explica Joan Seguí, director del Museu Valencià d'Etnologia. A banda de l'equip propi, que ha treballat de valent per erigir l'exposició, entre aqueixos noms hi ha els de Tamás Végvàri, agregat cultural de l'ambaixada hongaresa a Espanya; el de Péter Szuhay, conservador del Museu Etnogràfic de Budapest, especialista en el món gitano; i el de Carlos Pérez, d'exposicions del Muvim, que manté un veterà compromís tant amb Hongria com amb la cultura gitana. "Fa molt de temps que preparem la mostra, fins i tot va haver-hi durant el procés un canvi polític en el govern hongarés que no va alterar el resultat", indica Seguí. "Entenem que aquesta exposició és una reflexió que té un interés particular en l'entorn local, però que també és una lectura global d'unes relacions humanes que estan molt a prop, però que acostumem a contemplar com a massa llunyanes", apunta.

Potser per això, la idea és que l'exposició siga un pas també per a unes altres activitats impulsades pel museu valencià per a analitzar la figura del món gitano de l'Europa de l'Est en el nostre entorn. Una anàlisi necessària d'allò que és el cim màxim actual quant a tòpics, maltractament i superficialitat, tant en l'Europa occidental ?on els gitanos de l'Est, malgrat ser ciutadans de la Unió Europea, acostumen a ser pàries sense padró i, per tant, sense drets humans? com en els seus propis països. Només cal dir que a Romania, on els gitanos eren esclaus fins a mitjan segle XIX, s'ha intentat una iniciativa parlamentària per a canviar la denominació oficial gitana de poble rom per la de tigan, paraula que significa gitano, però que, per als afectats, té un to despectiu (sembla que seria com fer oficial el terme negrata per als africans); només cal afegir que, per a comprovar la llista d'atrocitats racistes que es donen en aqueix país i en altres països de la zona, no hi ha res millor que llegir el llibre de referència d'Isabel Fonseca, Enterradme de pie: la odisea de los gitanos (Anagrama), que va impactar, fins i tot, Salman Rushdie i Ryszard Kapuscinski.

Quant a Hongria (on, segons valoracions del 2004, poden viure fins a 600.000 gitanos) i a pesar que els objectius polítics nacionals apunten des de fa temps vers la millora i la inserció, també hi ha complicacions a peu de carrer. L'antiga eurodiputada gitana d'Hongria, Viktoria Mohacsi, ho comentava a la fi de l'any passat en una entrevista concedida a la reputada publicació Foreign Policy, durant una visita als Estats Units: "Tenim una onada violenta de racisme que encara no ha acabat, encara que l'FBI ha col.laborat amb la policia hongaresa en investigacions". "La crisi econòmica ha disparat el sentiment antigitano", insistia. La solució a molts episodis tèrbols contra els roma seria, per a ella, bastant senzilla: "Si es detecta que estan cometent un delicte, han de ser tractats com a criminals; però tots els integrants del col.lectiu no poden ser considerats, de cap de les maneres, com a 'criminals gitanos'".

I és per això que l'exposició Gitanos d'Hongria indaga, a través de la imatge, qüestions ètiques i socials que van més enllà del temps i de l'espai. Noms de fotògrafs com Rudolf Balogh o László Schabinsky no són coneguts per a nosaltres, però les seues troballes van obrir camí i van fer que la fotografia etnogràfica s'allunyara de les pautes previsibles. Així, trobarem en la processó d'imatges de l'exposició gitanos integristes, com són els dels grups coneguts com a kalderash i lovara ?els primers, artesans del ferro; els segons, comerciants?, la nomenclatura dels quals té a veure amb la seua situació estamental, a l'estil de les castes índies. Hi veurem campaments exòtics que ens pareixen no ja procedents d'un temps perdut, sinó d'una terra ignota. Hi veurem representacions de bellesa fera, fins i tot nua, com si no es tractara d'Europa, sinó de tribus de natius americans o de l'Amazones. Passarem a veure fotografies encarregades a algun estudi per gitanos assentats, en un to tan distint de les anteriors que ens costarà creure-ho; observarem després que el comunisme va intentar assimilar i fer assalariats els gitanos per a confirmar l'èxit del sistema i del partit. Hi descobrirem que el resultat va ser el més penós possible, amb bosses de misèria insondable, i gitanos odiats només per estar-hi immersos. Assistirem, finalment, a la pròpia representació dels gitanos a través de fotos quotidianes fetes per ells mateixos, on es mostren jugant, rient o festejant. En un estil de vida immers en la normalitat.