Un pintor valencià a París

Vicente Castellano (València, 1927) és taxatiu: "París et canvia i a mi em va canviar. Et canvia la manera de pensar, de vestir, fins i tot la manera de caminar. Jo sóc el resultat del meu temps a París". Hi ha viscut durant vint-i-dos anys i allí ha dut a terme una bona part de la seua obra. Fa uns anys va tornar a València i es va integrar en l'equip de professors de l'Escola de Belles Arts. Del seu temps com a mestre té bons records i està agraït a la universitat per la manera com l'ha tractat sempre. "M'he sentit valorat pels professors, encara que cal dir que han estat pocs... Però què hi farem? Vaig retornar a València per les meues filles, perquè pogueren estudiar a la seua terra. Sempre m'ha cridat l'atenció aquesta indiferència de la societat valenciana per la meua obra, fins i tot el poc lloc que he ocupat en la seua història pictòrica. Només hi ha dos pintors valencians que han exposat al saló de la Realité Nouvelle de París: Sempere i jo! I quan ho dius et miren com si hagueres exposat a Catarroja!". Vicente Castellano és un home petit, amb una cara arredonida, un nas important i un bigoti ben marcat. Els seus ulls, blavencs, són molt expressius i et fiten de manera insistent, per veure si has captat plenament la intenció de les seues paraules. En ell es produeix un debat constant entre el que voldria dir i el que diu, entre tot el que voldria explicar i el que al final pensa que és convenient dir.

"Sorolla és un pintor superficial, no té sentiment"

"Això de l'estudi és un concepte romàntic! Jo he pintat fins i tot en la cuina!"

Tot i això, com que li agrada molt parlar, acaba dient algunes de les coses que més valdria (a parer seu, evidentment) no haver dit. Com ara quan carrega contra Sorolla: "És un pintor superficial. No té sentiment... Fa uns mesos, arran de la seua exposició sobre l'obra de la Hispanic Society, em van proposar anar a veure-la. Sorolla! Jo no hi tenia gens d'interés, però, com que no hi havia molta cua, hi vaig entrar. Caram! Quina faena! Quant d'esforç! Això almenys li ho reconec. Per a pintar tot allò degué abandonar molts altres projectes interessants. És un esforç majúscul. No m'estranya que al cap de poc temps morira".

Vicente Castellano va nàixer a València, al barri de Quart, fa vuitanta-tres anys. Són pare Carmelo era un pintor destacat, i també ho és el seu germà. Prové, doncs, d'una nissaga d'artistes, d'una exigència enorme. A Belles Arts va ser alumne del pintor Salvador Tuset, que d'alguna manera el va apadrinar. "Manuel Gil va patir molt amb ell. En canvi jo m'hi vaig adaptar de seguida, tenia facilitat per a aquella pintura...". Li dic que els interiors de Tuset són molt celebrats, aquelles dones cosint, o tocant un instrument, amb una llum matisada, obliqua, molt flamenca. Fins i tot li comente que alguns l'anomenen el Vermeer de Benicalap. Vicente Castellano riu i postil.la, picant-me l'ullet: "Home, tant com Vermeer... Vermeer era un pintor fantàstic!". Queda tot dit. Però també queden en evidència els seus orígens pictòrics i, d'alguna manera, el seu deute amb el mestre Tuset. "Aquells dies ningú no et parlava de Cézanne, ni de Manet, ni res de res... Recorde que ens va arribar una fotografia d'una obra de Van Gogh que ens va impressionar. Fou aleshores que vaig decidir anar-me'n a París". El 1955 va obtindre una beca de la Diputació Provincial de València per a estudiar a la ciutat del Sena: "Quan hi vaig arribar tot era una sorpresa. Recorde que una de les primeres exposicions que vaig veure fou de Kandinski i no entenia res! Aquells dies m'acompanyava un amic francés, que era metge, i que sí que ho entenia. A mi m'admirava! Per això quan la gent va a una exposició i n'ix indiferent no em sorprén: però si ni jo ho entenia... Cal estudiar, preparar-se, saber! Amb Sempere i Lucio Muñoz vaig evolucionar moltíssim en molt poc temps, una barbaritat". "De Tuset a Kandinski", li dic. "Exacte!", em contesta, i em llança una de les seues mirades fulgents, per veure si he capit, en tota la plenitud, el contingut d'aquell "exacte".

Ens ha rebut en el seu domicili del carrer del poeta Mas i Ros. Les parets estan enfarfegades d'obres seues, de les diferents èpoques: per dir-ho així, les tusetianes i les parisenques. Un potent autoretrat seu, pinzells a la mà, ompli una de les parets de la sala d'estar. Un estudi d'un nu, una altra. I un bell bodegó. Però el Castellano transcendent és bàsicament un pintor estructuralista, amb una forta dedicació pel color. Possiblement, és en el tractament del color on més despunta, on aconsegueix lligar millor les seues importants investigacions: la seua recerca ha anat per aquest camp, i és la que ha dotat la seua obra d'un interés inqüestionable. Les seues Estructures són sòbries i elegants, amb una potència sorprenent. "Sempre m'ha interessat molt Cézanne. L'ús del color, la manera de distingir els diferents grisos, aquella manera de superposar i lligar les tonalitats. És un pintor molt cerebral. Cada pinzellada està pensada... No cal dir que el vaig descobrir a París! I també Picasso! Fins aleshores no havia vist res, o quasi res, de Picasso".

Ara Vicente Castellano exposa a Alzira, en una mostra titulada "...de l'atelier". Li pregunte sobre la importància que ha tingut en la seua obra el taller i em mira amb un somriure una mica burleta. "Això de l'estudi, de l'atelier, és un concepte romàntic! Jo he pintat en qualsevol lloc, fins i tot en la cuina! Evidentment, el pintor adapta el seu entorn a la seua personalitat i allà on vaig jo penge treballs meus, o coses que són del meu gust... Però he tingut molts estudis". Aquesta resposta em deixa una mica sorprés: "Mira, en la casa de Kandinski no hi havia ni un sol quadre seu. Les parets estaven buides, pelades... L'estudi de Matisse tenia alguna pinzellada oriental i era, alhora, molt parisenc. Com a estudi singular, si és això el que busques, el que millor recorde és el del pintor Jacint Salvadó, l'amic de Picasso, aquell que apareixia sovint en les seues obres disfressat d'arlequí. Allò era un bric-à-brac increïble, ple d'andròmines, de quadres, d'objectes... Allò era digne d'Els misteris de París!".

Ens acomiadem. Abans d'eixir de sa casa, al corredor, veig un bell dibuix a plomí de Manuel Gil, amb la seua exacerbació característica. Dalt, un dibuix acolorit d'Hernández Mompó, d'un grup d'homes tornant de la faena. "Tuset ens obligava a fer un dibuix cada dia, abans d'entrar a classe... Aquest és un dels que va fer Mompó". Li pregunte quins artistes valencians li interessen més i és refractari a donar-me noms. Esmenta Ignasi Pinazo, pel qual té una gran admiració, i calla. "Si en faig una llista, s'enfaden els que no hi figuren...". Hi insistisc, però apareix el Vicente Castellano previsor, prudent. "Tan sols et puc dir que seguisc amb molt d'interés l'art valencià actual. València és una ciutat d'artistes i té molt bon ni vell... Tenen molta sort, molta sort, els artistes actuals. Tenen marxants, galeries... En la meua època no hi havia res d'això! En fi, m'agrada molt Carmen Calvo. La seua espontaneïtat, la llibertat que té... I Miquel Navarro, i Soledad Sevilla, i...". De nou, em mira, i mou el cap significativament, com qui diu: "Xe, ho has aconseguit, ja t'he fet la llista!".