La metamorfosi de l'artista

José María Molina Ciges ho explica molt bé en un documental sobre la seua obra, a cura de Miquel Francés: "Poc temps després d'acabar la carrera de Belles Arts, vaig viatjar a Nova York. Allí em vaig sadollar d'Andy Warhol, de Roy Lichtenstein, de l'art pop... Quantes ganes de viure hi vaig descobrir! Quan vaig retornar a València, vaig abandonar el meu estil expressionista, fosc i torturat, de denúncia social, i vaig començar a pintar art pop... Des d'aleshores, he anat evolucionant sobre aquest corrent pictòric".

La qualitat de les obres de Molina és inqüestionable, i els seus quadres demostren atresorar un bagatge pictòric excepcional: rere aquelles obres hi ha algú que sap de pintura i que, a més a més, sap pintar. No és fàcil aquesta combinació: de vegades trobem pintors prodigiosos que tenen un substrat intel·lectual molt prim, que val més no gratar, no fóra cas que hi aparega la roca mare. El que creix en aquella terra tan escadussera són farigoles, aromàtiques i agradables. Altres vegades és a l'inrevés, artistes que són intel·lectuals (com ara Josep Renau): l'obra és colpidora i punxeguda, però en excés palmària.

"Quan vaig retornar a València, vaig començar a pintar art pop"

Rere aquelles obres hi ha algú que sap de pintura i que, a més a més, sap pintar

Hi ha dos Molina: el d'abans del viatge a Nova York i el postnovaiorqués

"L'Equip Crònica feia una pintura més pamfletària, la meua era potser més colpidora"

"Mai no he pintat el paisatge de la vall, ni tampoc l'albufera d'Anna..."

Molina Ciges combina aquests dos equilibris, i és interessant i captivador. Qualsevol de les seues obres, especialment els bodegons, amb aquelles ampolles modernistes d'Anís del Mono (que tenen ecos immediats amb els cubistes), te les emportaries a casa, més content que un gínjol. Des del poble natal d'Anna, a la vall d'Estubeny, ben conegut per la seua albufera, ha aconseguit transcendir, i fer-se una posició en el món artístic valencià. Però hi ha dos Molina: el d'abans del viatge a Nova York (el torturat, el fosc, l'irrespectuós, atent a les palpitacions del temps, el temerari que pinta sobre teles de matalassos), i el postnovaiorqués, seductor, amable, ple de vida i felicitat. I a mi em fa l'efecte que el primer Molina és la base, el tronc, de l'esponerós arbre del Molina posterior.

En el carrer d'Arriba d'Anna viu José María Molina Ciges. Era la casa dels seus avis i l'ha condicionada als nous temps, però conservant el sabor de poble. Un poc més enllà hi ha la casa dels pares (on va tindre el seu primer estudi), que mira a la plaça de la vila. Son pare era d'Atzeneta d'Albaida i sa mare, d'Anna, i aquest darrer fet explica la seua residència en aquest municipi, en principi tan aïllat dels circuits de l'art plàstic. Parla valencià, però amb nombrosos modismes: és el que ell diu l'arnero, un patois de terra de frontera.

Al costat de la seua dona Marichu, ens mostra les seues darreres obres, una exposició on combina la seua predilecció per les escultures gregues amb elements del pop, i que és una mena de retorn evocador als seus orígens. Poc temps després d'acabar la carrera, va viatjar a París i a Roma, i allí va descobrir l'estatuària grega. Aquelles primeres obres dels setanta eren molt provocatives i sovint hi incloïa, al costat d'aquells cossos d'apol·los seductors i venus impúdiques, grafits que trobava als lavabos públics ("literatura de retrete", com ara: "Aquí se caga, aquí se mea, y el que tiene tiempo se la menea"). "D'aquella primera exposició, vaig vendre'n tots els quadres!", diu rient. "Potser va ajudar el fet que l'Opus Dei protestara aïradament. L'Equip Crònica feia una pintura més pamfletària, la meua era potser més colpidora, perquè era més sòbria i inesperada". Molina diu que ara li interessa treballar la bellesa que destil·len aquelles obres clàssiques, més que l'aspecte provocatiu. "He pintat centenars de vegades la Venus de Melos. No em canse mai d'estudiar aquell cos... I totes les que he fet les he venudes! Infinitats de Venus!".

És important assenyalar que Molina Ciges ha viscut sempre del seu treball artístic. I sense abandonar Anna, ni els vells amics d'infantesa. "Quan vaig tornar de Nova York, vaig deixar l'estudi de València i me'n vaig vindre ací, a casa dels pares. Estava tan marejat amb el que vaig descobrir a Nova York que vaig estar quasi tres anys sense pintar. Colpit, vaig entrar en una crisi profunda. Però un bon dia vaig retornar a la pintura, vaig iniciar una nova etapa, vaig abandonar aquella pintura expressionista, tenebrosa i fosca, i vaig donar eixida al color". I, en efecte, hi ha dos Molina, tan diferents que es diria que entre ells hi ha hagut un procés de metamorfosi completa. Li ho comente, i també li faig veure que la seua primera etapa em recorda una mica la pintura torturada de Ribera Berenguer. Li sobta això, però recorda una anècdota reveladora: "Un dia Ribera em va confessar que li hauria agradat fer el que jo pintava!". Potser envejava la metamorfosi molinesca...

Em mostra uns bodegons, homenatge a Lichtenstein. Al costat de les ampolles cubistes hi ha una albergínia, unes magranes, una tallada de meló d'Alger. "És un Lichtenstein a la valenciana", matisa. Aprofite l'avinentesa per a preguntar-li si el fet de viure a Anna ha condicionat d'alguna manera la seua pintura. Em diu que no, que potser ha influït en el seu caràcter, i en el fet d'haver conservat els amics d'infantesa. Però assegura que la Canal de Navarrés no ha estat motiu d'inspiració. "Mai no he pintat el paisatge de la vall, ni tampoc l'albufera d'Anna... Per què? No ho sé, no hi ha explicació". Insistisc en aquest tema, que m'és particularment cridaner: com s'expliquen totes aquelles Venus de Melos, tota aquella estatuària de Pèrgam, i ni un sol apunt del paisatge. Riu i accepta la crítica, amb el bon caràcter que el caracteritza: "Rosa Torres també em recrimina això... Sempre que ve m'anima a pintar la nostra albufera. Però no sabria com fer-ho. És un llenguatge distint, nou, que hauria d'investigar". L'incite a fer-ho i queda en silenci, i per fi em fa aquesta confidència: "Tots els dies isc a caminar un parell d'hores. Faig un llarg recorregut pels voltants del poble, per la vora del riu, on s'inicia la quebrantà del Naro. És la nostra muntanya i el poble se l'estima. L'altre dia me'l vaig quedar mirant i vaig pensar en David Hockney i la seua famosa obra sobre el Grand Canyon del Colorado, un quadre de quasi tres metres de llargària. Vaig sentir la temptació d'imitar-lo, amb el nostre Naro...".

Li pregunte en què treballa a hores d'ara i em mostra el retrat d'un home. "És Alfonso, un dels companys de la meua infantesa, que és llaurador. Una persona que sempre m'ha acompanyat, amb la qual he viatjat molt, un veritable amic... M'interessa el seu rostre angulós, i les seues mans, aspres i enormes". I, en efecte, aquelles mans són cezannianes i tot el quadre atresora alguna cosa temperamental molt pròpia del pintor d'Ais. Trau una altra obra dedicada al seu amic ("aquesta està en bajoqueta, vull dir que encara no està acabada") i la deixa sobre el cavallet. És sorprenent l'energia que condensa. Però l'homenatge a l'amic també és emotiu: "Mon pare s'estranyava que passàrem tant de temps junts i em preguntava de què parlàvem... De tot, li deia jo: de la vida. És poc això?".

La conversa se centra en el seu estudi i el fet que va estar quasi dos anys sense poder pintar quan es va traslladar des de casa dels pares a la casa reformada dels avis. "A Joan Miró també li va passar el mateix: en el nou estudi no podia pintar, va estar dos anys sense fer-hi res de profit. Recorde que, quan ho vaig llegir, em va divertir, tan exagerat com em semblava! I a mi em va passar exactament igual al cap de poc de temps! L'estudi és fonamental: no saps les vegades que he canviat les taules de lloc, a la recerca de la millor llum, del millor espai". Trau un catàleg, una retrospectiva de la seua obra, i me'l regala. Li demane que me'l dedique. Remuga una mica, perquè no li agrada escriure, però per fi es decideix: "A Martí Domínguez, amb la promesa de pintar la quebrantà del Naro. Molina Ciges". Estic segur que complirà la seua paraula. Del Colorado al Naro: això és, al capdavall, la vida.