El poder de la instantània

La supervivència del periodisme gràfic, tal com l'hem conegut fins ara, es veu assetjada per un fenomen de la pitjor espècie: l'amenaça d'allò superflu, la invasió d'allò superficial. Ho explica amb molta claredat José Penalba, un dels noms de referència de la fotografia de premsa valenciana: "El fotoperiodisme ha experimentat més canvis els últims deu anys que en tota la seua història". Dels rodets de pel.lícula fotogràfica amb 36 imatges a les targetes de memòria digital capaces d'emmagatzemar centenars de fotografies, la tècnica ha canviat i ha modificat la pràctica de l'ofici. Com diu Penalba, els fotògrafs "van abandonar la cambra fosca, plena de productes químics per al revelatge, i es van asseure davant l'ordinador". I ja res no ha tornat a ser com abans.

"El fotoperiodisme ha experimentat més en deu anys que en tota la seua història"

"El pas del temps fa de sedàs, i perduren les imatges més importants"

"Els fotoperiodistes s'han d'adaptar, però no són prescindibles"

La Unió de Periodistes Valencians, amb motiu del seu 30é aniversari, inaugura avui una exposició, en la sala Dr. Nopo Centre Fotogràfic de la ciutat de València (C/ Borrull, 16), que pretén fer un homenatge a la figura de l'informador gràfic, del fotoperiodista, amb la seguretat "que la mort anunciada no arribarà mai". Penalba i el també fotògraf Ferran Montenegro n'han fet de comissaris i han recopilat una seixantena d'instantànies d'una quarantena d'autors que revisen el periodisme gràfic valencià des dels temps de la transició democràtica fins a l'actualitat i constaten el seu poder de comunicació.

En l'objectiu: 30 anys de fotoperiodisme en democràcia és una mostra "que vol reivindicar la fotografia com una part essencial del periodisme", segons que afirma Joaquim Clemente, president de la Unió de Periodistes. "Els mitjans intenten trivialitzar aqueixa part de la professió, però la fotografia segueix sent molt vàlida". Explica Clemente que l'exposició no està concebuda com un relat de fets d'un període històric determinat. "És una exposició de fotografia", puntualitza. "Més que criteris històrics o narratius, hi han prevalgut les imatges. En realitat, es tracta de bones fotografies, molt periodístiques, que conten històries per si mateixes i que, en molts casos, no necessiten ni un peu de foto".

Com a exemple, una imatge del mateix Penalba, presa la nit del 23 de febrer de 1981, poc després que un grup de guàrdies civils sota el comandament del tinent coronel Tejero assaltara a Madrid el Congrés dels Diputats. Els carros de combat ocupant els carrers de València per ordre del capità general Milans del Bosch és, a hores d'ara, una icona de l'intent de colp d'estat que va marcar un punt d'inflexió en la trajectòria cap a la democràcia. No hi ha moltes imatges d'aquella llarga nit als carrers de València. I les que hi ha són les que els fotoperiodistes van ser capaços de captar, amb el toc de queda imperant en tota la ciutat. Avui, probablement, amb la facilitat per a fer fotos amb càmeres, mòbils i altres artefactes tècnics, i per a transmetre-les, un esdeveniment com aquell estaria profusament il.lustrat.

Memòria gràfica del nostre temps

El mòbil, les càmeres digitals, els vídeos i la facilitat per a conservar i transmetre les imatges fan, en opinió de Penalba, cada vegada més "prescindible" el paper del fotoperiodista, que es veu acompanyat, quan acudeix a fer la seua faena, "d'un munt de gent". Aquesta saturació era impensable en uns altres moments. I posa com a exemple l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy el 22 de novembre de 1963 a Dallas. La seqüència filmada per un aficionat del moment del magnicidi ha estat reproduïda una vegada i una altra. Amb la gentada que hi havia per a veure el pas del president, amb les possibilitats tècniques i els costums dels nostres dies, la disponibilitat d'imatges s'hauria convertit en una allau. No cal més que recordar els atemptats de l'11 de setembre de 2001 a Nova York.

Penalba, que va treballar molts anys al diari Las Provincias, repassa algunes imatges recollides en l'exposició que avui s'inaugura a València i que qualifica d'"impagables". Per exemple, la llarga cua de compradors de droga al carrer de Bello, al districte Marítim de València, esperant el torn per a tractar amb un traficant anomenat El Cec, que va fotografiar Tania Castro l'any 2001 i va causar un gran impacte. O el gest de Joan Fuster que Jordi Vicent va captar l'any 1981 durant una entrevista, convertit en un retrat canònic de l'escriptor. O l'home que carrega una maleta durant unes inundacions a la comarca de la Ribera, captada per Carles Francesc l'any 1987.

Sens dubte, no són les úniques. Hi ha el cos del catedràtic Manuel Broseta, assassinat per ETA l'any 1992, que Juan Carlos Cárdenas va fotografiar amb tota la duresa de la instantània poc després de l'atemptat; les protestes contra el tancament dels Alts Forns de Sagunt el 1983, reflectides pel mateix Penalba; les manifestacions per la pau i contra la guerra de l'Iraq del 2004, vistes per Kai Försterling; l'esfereïdora evacuació de les víctimes de l'accident del metro de València, el juliol del 2006, captada per Vicent Martínez...

"El pas del temps fa de sedàs i moltes imatges es queden pel camí, però perduren les més importants", explica Penalba, que de tota manera és pessimista sobre el futur de la seua professió. "La voracitat de les empreses periodístiques fa que siga un ofici a extingir", diu sense embuts. El president de la Unió de Periodistes vol ser més optimista i veu en l'exposició una iniciativa modesta però eficaç per a incidir en aquesta idea. "La mostra funciona com una espècie de memòria col.lectiva del nostre temps. Els mitjans donen cada vegada més importància a la imatge en els seus dissenys. Els informadors gràfics s'han d'adaptar a les noves condicions, però no són prescindibles", al.lega Clemente.

Penalba es queixa que s'estan perdent arxius i esmenta els de Valentí Pla i Julio de Rey, tot i que la Biblioteca Valenciana està recollint col.leccions del patrimoni fotogràfic valencià. A l'espera d'una gran exposició pendent, la iniciativa de la Unió de Periodistes, que inclou un taller i un debat en el seu programa, posa el focus sobre la producció d'aquells informadors que abans no podien saber si havien aconseguit la imatge que perseguien fins que la revelaven al laboratori i que avui la poden transmetre en minuts des de l'escenari dels fets, però sense els quals el periodisme estaria incomplet.