Instants d'innocència

A l'únic que li he comprat alguna obra és a Cardells!" em diu sovint Andreu Alfaro. I afegeix: "Aquelles escultures d'uralita, aquells perols, són genials! És boig, Cardells!". Els ulls li llueixen, a l'Andreu, quan em fa aquesta revelació. De vegades s'oblida que allò ja m'ho ha contat, i repeteix l'anècdota amb la mateixa ànsia, amb el mateix enlluernament: Cardells, Cardells... I encara Cardells. Jo li dic que a mi també m'interessa molt, però ell insisteix que Cardells és l'únic a qui ha comprat alguna cosa, i remarca això de l'únic, com dotant aquella circumstància d'un honor especial. Que ho és, d'això no hi ha dubte. Alfaro té un gust ferm, un criteri indoblegable. Una conversa amb ell pot derivar cap a la percepció de l'obra de molts artistes, i pocs ixen ben parats en el moment de passar per l'atapeïda trama del seu sedàs. Cardells n'és un, dels que se salven de la dalla alfarenca. També Carmen Calvo té una devoció especial a aquest artista, en particular a la seua sèrie de Riñas. I Yvars, en El momento estético, va encara més lluny: "La sencillez de las sastrerías de cartón, los patrones geometrizantes transformados en un estímulo de sensaciones sensibles, los trazos someros sobre la rugosa superficie del hierro que dan vida a un combate ritual ?una riña los llama el artista?, son desde mi punto de vista una de las aportaciones más serias al perfil de la figuración española".

"Si haig de triar entre l'IVAM i el Mercat Central, trie aquest últim"

"Una obra de De Chirico és l'única que jo compraria"

"Disparar és como dibuixar: cal aconseguir un clímax intern, una absoluta concentració"

Malauradament, Cardells no es prodiga molt, costa de trobar, de saber què fa, s'escapoleix amb facilitat. Francisco Calvo Serraller parla en un article de "la proverbial severitat" de les seues obres, i ell, com a persona, també resulta proverbialment sever en el moment d'abandonar el seu món. El voldríem més prop, més accessible, més nostre. Calvo Serraller també diu que Cardells aconsegueix conciliar en la seua obra Léger amb Morandi, és a dir, el rigor amb l'emoció. Podria ser, però a mi em sembla més amarg, més fort, més excitant. Com un café ben carregat després d'una nit d'insomni.

Perols, sastreries, abadejos i... una pistola

Després d'insistir molt, i d'un parell d'ocasions fallides, Joan Cardells ens rep en el seu estudi del carrer de Sagunt. El seu espai de treball ocupa dos pisos d'aquella finca, i l'ambient és purament utilitari, amb les cortines tamisant la llum, i amb les obres escampades pertot arreu. Hi ha els motius que esperonen la seua creativitat: olles i perols, formes de cera que recorden un bacallà, una imatge de la icona dels pneumàtics Michelin, una fulla d'acant seca, tota mena d'objectes industrials... De seguida ens mostra els dibuixos per a un llibre d'autor que està preparant, i que l'ha tingut molt ocupat els darrers mesos: hi apareix el seu repertori, les seues formes orgàniques, el seu univers industrial. Va passant dibuixos (vora setanta en du ja preparats): collverds penjant del bec, crestes de pollastre, uralites d'unes teulades, un plat d'olives, unes fulles d'acant... La successió és inquietant, cada obra sembla un misteri, en tot allò hi ha una mena d'obsessió creixent. "Una obra em du a una altra... Aquesta trenca molt!", em diu referint-se a unes crestes de pollastre, dibuixades amb bolígraf vermell. "Però cal arriscar-se!". Faig que sí, i pense que potser és dels artistes que conec que més s'arrisca. Tot i això li pregunte el perquè de tot plegat, d'aquelles olles i d'aquelles crestes de pollastre. "Són emocions paral.leles. De menut m'agradava molt anar a les ferreteries, tots aquells objectes industrials perfectament ordenats, de totes les mides, aquell repertori em semblava fascinant. En realitat, les meues obres entren dins del concepte del bodegó. I amb les crestes dels pollastres passa si fa no fa el mateix: m'agrada molt anar al Mercat Central i contemplar totes aquelles parades que venen coses ja impossibles de trobar en els supermercats. Si haig de triar entre l'IVAM i el Mercat Central, trie aquest últim! És molt més suggestiu per a un creador!".

Joan Cardells és un home cepat, enèrgic, que parla fort i segur de si mateix, tot i afirmar que és un tímid absolut. En la ràdio sona un concert de Xostakóvitx i ens pregunta si ens molesta. "M'encanta, no he arribat a més" es disculpa. S'encén una cigarreta i es dirigeix a Jesús Ciscar: "Puc eixir en les fotografies fumant? Com que ara no està ben vist...". Tantes precaucions sobten una mica, i desconcerten si ho comparem amb la rotunditat de la seua obra. "Per què la fulla d'acant? Per l'evocació dels temes de l'aprenentatge. He dibuixat les fulles d'acant en l'acadèmia i vull recuperar aquelles emocions perdudes. La memòria és la matèria primera amb què treballe... Per això, treballe amb blanc i negre, que és com jo he estudiat en els llibres de text. Per això també he buscat produir imatges amb la mínima instrumentació possible, i empre llapis i paper... De vegades, el bolígraf, que també té aquest component d'aprenentatge elemental. El plaer de l'aprenentatge... Ma mare va nàixer al carrer de la Bosseria, on hi ha moltes botigues de confecció de roba de faena. Potser això també puga explicar una miqueta la meua dèria pels sastres, i la meua sastreria imaginària... Al capdavall, pinte per a recuperar instants de la innocència".

Segueix passant aquells dibuixos, aquell gran treball on se sintetitza l'univers cardellesià. "Ací compagine crestes de pollastre amb fulles d'acant... Hi ha una certa traïció per haver emprat el color, però... Ací hi ha una lluna-olla... No sé quan acabarà tot açò, pot acabar en qualsevol moment". Mentre mire aquelles obres, em pregunte d'on ve aquell home, com s'ha forjat. "Tinc pocs mestres... Admire molt Emilio Freixas, l'autor de còmics: fou ell qui em va ensenyar que qualsevol cosa del món pot convertir-se en un dibuix. I després De Chirico. Una obra d'ell és l'única que jo compraria. Em va fer conéixer la modernitat: és el meu objecte de desig". Aprofite la confidència per a preguntar-li pels artistes valencians. "Em porte bé amb tots... No tinc grans enemics... Admire Alfaro, per la seua perseverança, i Carmen Calvo, que s'ha sabut guanyar un lloc en l'art internacional. També Martí Quinto i Eva Mus, pel rigor en la seua obra. Marcelo Fuentes, té qualitats de Hopper i de Morandi: aconsegueix com ells copsar el silenci. També admire molt Vicent Salvador Labrandero i l'escultora Amparo Tormo".

Abans de marxar li confesse que tinc una última pregunta a fer-li, i aquesta en nom del periodista Adolf Beltran: "Encara conserves la pistola?" li deixe caure a boca de canó. Li sobta la pregunta i riu. "Sóc membre del Club de Tir Olímpic. En una ocasió, el metge em va obligar a fer esport i jo vaig triar el tir al blanc... No te'n rigues: m'ha anat molt bé per a la salut! Per a disparar cal concentrar-se, oblidar-se de tot, és una teràpia perfecta. Disparar és com dibuixar: cal aconseguir un clímax intern, una total i absoluta concentració. Voleu fotografiar-me amb la pistola?". Li diem que no cal, que no és necessari. Però, ja en el carrer, pense que potser ens hem enganyat deixant passar aquella oportunitat. Sobretot perquè, segons assegura, té bona punteria.