El dur desig d'existir

L'estudi de Rafael Martí Quinto està situat en un pis del carrer d'Alboraia, on comparteix dues plantes amb la seua esposa i pintora Eva Mus. La seua estança és una habitació diàfana, amb uns grans finestrals que donen a ponent i que miren a la cúpula blava del monestir de Sant Cristòfol. L'ambient és recollit, utilitari, amb un cavallet i un panerot de vímet, i uns quants armaris arxivadors. Els quadres s'acumulen per terra, sobre els mobles, accentuant l'aspecte funcional. "M'agradaria tindre un estudi més cuidat, però un s'acomodà on està" diu Martí Quinto amb un to nerviós, movent-se ací i allà.

Li pregunte si aquell doll de llum que entra per la finestra ha condicionat una mica la manera de pintar, i em replica que pot ser, que l'estudi sens dubte influeix i que aquella llum obliqua, forta, que es veu en tants quadres seus podria ser la d'aquell ambient. En una paret hi ha un espill, redó i més aviat petit, però que li serveix "per a donar la volta al quadre: la possibilitat de tindre una altra mirada". Tot i això afig de seguida que no es tracta d'una qüestió de perfeccionisme, sinó més aviat d'un vici.

"Potser el més correcte seria esgarrar-ho tot, però sempre hi ha l'esperança"

A poc a poc, va traient obres i mostrant-me vells treballs. L'obra de Martí Quinto és molt especial: pinta homes i dones en estances buides, peuplantats, en una atmosfera àtona, silenciosa, com aturada. Podríem dir que és un pintor que busca copsar una emoció, un estat d'ànim, l'atonia de la vida i dels seus moments més pregons. Hi ha una enorme exigència en la realització, i cada quadre és la decantació de moltes altres obres, de centenars d'estímuls que a nosaltres, senzills espectadors, potser se'ns escapen. Però allò, aquell home estàtic al bell mig de l'estança, aturat, tenallat potser per una quimera o per una dèria impossible d'identificar, és el resultat de molts altres dibuixos i esborranys, d'infinituds de regles i de reflexions. Quan veiem un quadre de Martí Quinto ens sobta aquella atmosfera, aquell espai aturat, que diu coses sense dir en canvi res en concret, que parla sense articular cap missatge explícit, ni molt menys cap lema ni al·lusió identificable. Allò és pintura en estat pur, d'on s'ha extret tot allò insubstancial, i per a aconseguir-ho han estat necessaris infinitat d'esforços i de claudicacions.

I això queda clar des de l'inici: els dubtes que burxen el creador. Mentre em va ensenyant obres i esbossos insisteix: "Li done voltes, no tinc clar per on anirà el treball, estic regirant-ho tot... Està en fase de projecte...". Li pregunte què és el que busca, i no em sap contestar, i em diu que el que haig de fer és mirar la seua obra i escriure sobre ella. Li replique que els seus homes solitaris em transmeten la sensació d'aïllament, de desolació, de neguits irresolubles. "Sí, una quotidianitat des de la soledat, segurament" accepta. "Però no sols això" diu de seguida. Va passant dibuixos, serigrafies, carpetes d'obres. "No trobe el punt, allò que m'estimule. Em fa patir, voldria tindre un ritme més àgil... Tot són variants, estan en procés, fins a trobar el punt d'impacte emocional". En Martí Quinto es materialitzen els dubtes de qui vol transcendir, de qui no vol quedar-se en la superfície, de qui creu que sempre es pot arribar més lluny. "No em funciona saber-me el tema. Necessite sempre que m'emocione, i després donar-li un nou gir, una última volta, un esforç encara...". I afig, amb una certa desolació, mostrant més dibuixos, alguns dels anys setanta: "Potser el més correcte seria esgarrar-ho tot, però sempre hi ha l'esperança que puguen servir més endavant! Són exercicis no assumits totalment, coses a les quals no acabe de trobar la solució...".

La mirada de Martí Quinto és severa i punyent. Els seus ulls blavencs llueixen amb força, i quan per fi et fiten ho fan amb una certa severitat. Allò no és una conversa distesa, no hi ha lloc per a la xafarderia, ni espai per al comentari jocós. Li pregunte com pinta, si empra models o si fa fotografies. "Tinc una tendència a retindre imatges. Mai faig un tractament directe: sempre partisc des de la memòria". De sobte em mostra un llenç molt bell, en què s'entreveu un paisatge. Li pregunte d'on és i em confessa que la muntanya que es veu és de la Calderona. "Tinc una caseta a...". Com que veu que m'ho apunte, esclata: "No poses això... No, no, no... A ningú no li importa què tinc o deixe de tindre! És privat!". Es fa un silenci, que ha seguit un moment tens. Jesús Císcar s'amaga rere la càmera i sembla disparar amb encara més velocitat, com si aquella batussa haguera activat el seu instint fotoperiodístic. Martí Quinto torna a la càrrega: "Cadascú té una motivació. La història de per què estàs ací: no vull mostrar ni demostrar més enllà del que es veu". Passa una obra on es veu un plat amb figues, delicat i preciós. "Et puc preguntar si les figues són teues, d'aquella caseta que tens..." aventure amb prudència. Em mira, i per fi somriu: "No, no, exactament... Però és una evocació d'una gran figuera que teníem a Mislata, en la planta baixa".

Li pregunte quins són els pintors vius que admira més, aquells que com ell es debaten amb l'exigència. També és esquerp a dir noms. Però per fi em concedeix alguns: "Molts els has tret ja en els teus reportatges... Marcelo Fuentes, Rosa Torres, Cardells... I evidentment quan parle de Solbes és el de l'època d'Equip Crònica". Aprofite la circumstància per a indagar sobre les seues influències, sobre els artistes que l'emocionen. "Tots!" conclou taxativament. Com que dubte, em fita i m'etziba: "Qui no? Qui no?... Digues-me qui no! Tots influeixen, tots, absolutament tots!". Li replique si li han influït els romàntics alemanys, i em mira desconcertat. La cosa es posa tibant de nou. Per fi li comente que en la seua obra descobrisc reflexos d'Edward Hopper, que hi veig aquella soledat, aquell ús de la llum. "Hopper el vaig conéixer molt després! Però és cert que se'm pot veure en ell. Per l'efecte de la llum i la soledat dels personatges".

Em mira fixament, ja duem una bona estona de brega intel·lectual, i tant ell com jo estem esgotats. Jesús Císcar ha fet literalment centenars de fotografies, esperonat per les nostres gesticulacions. Rafael Martí Quinto clou l'últim acte d'aquell combat: "Com diu Artur Heras, per qui tinc un gran afecte, un el que intenta és retrobar aquella emoció de quan tenies setze anys. Aquesta és la nostra batalla diària". Es fa un silenci, i dubta de nou. "Parle massa, no sé què eixirà de tot açò...". Se m'encara de nou i em diu: "Jo no vull parlar, vull que parlen els meus quadres". Li comente que hi estic d'acord, però que jo tan sols vull descriure, i li cite Josep Pla: "És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista d'això, tothom opina". La referència a Josep Pla activa en ell un bell record de la seua lectura d'El quadern gris: "Ningú com ell ha descrit les ondulacions d'una milotxa en el cel de primavera. Supose que aquella imatge se li va quedar gravada durant els anys d'adolescència i després la va recuperar amb aquella mestria inigualable... Això és el que busquem els artistes: rescatar les emocions de la nostra joventut, quan teníem tota la vida per davant".