Prohibir llibres per a avivar el desig

La censura és l’expressió màxima de la prohibició: no es tracta només de bandejar una obra, d’arraconar-la i dificultar-ne l’accés, sinó tallar-la d’arrel i negar-li l’existència mateixa. Alguns governs, conscients que els llibres són armes de (re)construcció massiva, practiquen la censura de molt diverses maneres per evitar que desperten consciències crítiques i, per tant, potencialment perilloses. A casa nostra, el silenci recurrent de Canal 9 envers la literatura pròpia o, encara ara, el fet de prescindir d’autors en valencià per a la distinció “Escritor del Año” són formes de negació, ocultació i també, és clar, indissimulada censura institucional.

La bona veritat és que fins i tot llibres infantils i juvenils (més dels que semblaria) tenen o han tingut dificultats per a ser acceptats en determinades biblioteques i centres educatius pels continguts pretesament subversius i contaminants. Així, El Petit Príncep va ser censurat per la dictadura argentina dels 70 i 80 amb l’excusa que esperonava els xiquets “amb una fantasia il·limitada”. El pastor Jack Brock es va fer famós arreu del món l’any 2001 quan, en nom de l’Església de la Comunitat de Crist, va cremar en una pira volums de Harry Potter, adduint que rere aquell rostre angelical del protagonista residia “el poder més fosc del dimoni". I Les aventures de Huckleberry Finn, que data del 1884, encara es concep com una obra “opressiva” i que “perpetua el racisme” en molts centres americans. Preocupats per la baixada de prescripcions, NewSouth Books va publicar el 2011 una controvertida edició “revisada” de la novel·la de Mark Twain en què, per exemple, el mot despectiu nigger esdevenia slave...

L’ull del censor, públic o privat, sempre buscarà excuses amb lupa per assolir els foscos objectius. Bona prova la tenim en la retirada d’escoles i biblioteques de Michigan i Nova York, als anys 90, d’un àlbum d’On està Wally? en què en un fragment minúscul d’una atapeïda escena ambientada a la platja s’endevinava el contorn del pit d’una dona. Menudeses? Cada any, l’American Library Association recopila els llibres controvertits, qüestionats, impugnats i, al capdavall, prohibits per motius ideològics en biblioteques i instituts. Curiosament, dos dels títols del top ten en l’última llista de l’ALA han estat editats fa poc en català: Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie (Edicions de 1984), i Els avantatges de ser un marginat, de Stephen Chbosky (Sembra Llibres). L’èxit d’aquest tipus d’obres, malgrat el soroll d’uns pocs, rau en la rebel·lia pròpia de la joventut, capaç de deduir (amb encert) que certes prohibicions puristes no pretenen sinó allunyar-los d’obres capaces de sacsejar de veritat els seus sentiments.

Quan era adolescent, el bibliotecari ens tenia prohibit entrar a una de les sales. Imaginàvem aleshores (quin lloc millor per fer volar la imaginació que una biblioteca?) que hi hauria llibres “d’adults” que si no ens els deixaven veure... els havíem de veure! La temptació era tan gran que un dia, en un acte contestatari heroic, hi vam entrar d’amagat. Descobrírem amb desencís atles, volums gruixuts esgrogueïts pels anys, donacions segurament valuoses rere vitrines... però cap llibre amb les fotografies explícites que havíem elucubrat. Allí, però, descobrírem també un món nou: Mafalda. I és que la prohibició pot produir efectes bumerang inesperats. Com ara avivar el desig fins a convertir-lo en una necessitat vital.