Entranyes per a l’augur

Una màxima que se sol repetir quan es vol criticar l’excés de confiança en les enquestes electorals és que el vot és més conservador que la boca, frase que adapta a les urnes la reconeguda evidència que una cosa és parlar i una altra és fer. Les passades eleccions a Andalusia en podrien ser una il·lustració tan bona com qualsevol altra, i si els portaveus de Podemos s’hi han mostrat decebuts, a pesar dels seus boníssims resultats -15 diputats en un temps rècord i amb una candidata quasi desconeguda no és cap broma-, és perquè no ho tenien prou en compte. D’altra banda, que la realitat acostume a ser més lenta que els desitjos dels qui acaben d’arribar no vol dir que les coses no canvien. Sí que ho fan, i ho podríem il·lustrar amb les mateixes eleccions. És cert que el PSOE ha mantingut escons i no ha perdut massa vots, però la davallada del PP i d’IU és espectacular, i l’entrada de forces noves com Podemos i Ciutadans, sense ser de cavall sicilià, és significativa. En el futur immediat, el PSOE continuarà governant Andalusia, com sempre, però el seu parlament no s’assemblarà gens a cap dels anteriors, i, menys que a cap, al que van configurar les eleccions del 2012.

Un excel·lent comentarista polític valencià, Jordi Muñoz, ha escrit a l’Ara que, en les conteses electorals de les últimes dècades, el PSOE s’assemblava al dragon khan, mentre que les alces i les minves del PP mantenien sempre un sòl electoral fermíssim, calculable, a escala de l’estat, en uns 10 milions de votants impàvids. En les eleccions andaluses, els papers s’han intercanviat, i la irrupció d’un nou partit com Ciutadans, que li disputa al PP l’electorat, posa en perill la solidesa d’aquesta base. Al meu modest entendre, aquesta és una de les principals conclusions a extraure dels resultats. També crec que l’encerta Josep Ramoneda quan sosté que, històricament, el PSOE ha sabut connectar molt millor amb l’electorat andalús que el seu principal rival. És un partit molt ben arrelat allà des del temps de Felipe González, coneix la societat i sap com adreçar-s’hi, ha flirtejat quan ha calgut amb el regionalisme andalús i amb la retòrica més esquerrana que allà s’estila, ha fet una política social consistent i ha establit xarxes clientelars sòlides. El PSOE només va estar a punt de perdre Andalusia quan es va mostrar incapaç d’enfrontar-se a la crisi, que allí també s’ha sentit molt; però com que el PP estatal tampoc l’ha capejada, aquests vots fugitius li han acabat tornant.

Els casos Gürtel, Púnica i la resta continuaran cuejant pels jutjats

Dos coses que s’han dit sobre aquestes eleccions costen més de creure: que la corrupció no hi haja passat cap factura i que una part prou significativa dels votants del PP s’hagen passat directament a Podemos. És cert que, a primera vista, els EREs d’Andalusia han costat pocs vots al PSOE, però cal tindre en compte que la corrupció del socialisme andalús ha quedat sobradament compensada per la corrupció del PP a tot l’Estat. L’èxit de candidatures improvisades a última hora com les de Podemos i Ciutadans s’explica per aquesta suma d’imputats dels dos partits principals. A més, convé apuntar també que, en la resta d’autonomies, el PSOE no haurà de suportar aquesta càrrega (ni tampoc comptarà amb una líder tan persuasiva com Susana Díaz), mentre que els casos Gürtel, Púnica i la resta continuaran cuejant pels jutjats fins a les pròximes eleccions. I més enllà dels jutjats, el seu efecte erosionador pot ser profund. Tot el que s’ha pogut comprovar fefaentment dels papers de Bárcenas fa pensar que, el que no s’ha pogut aclarir, també podria ser cert. I això afecta la credibilitat mateixa del president del govern de l’Estat i de la cúpula sencera del partit. És un assumpte molt seriós.

Quant al trascolament de vots, Enric Juliana suggereix que bona part de les classes mitjanes andaluses que havien votat al PP ara ho han fet al PSOE, en previsió de mals majors, mentre que una part dels votants decebuts del PSOE se n’han anat a Podemos. És una hipòtesi indemostrable, perquè el vot és secret, però és plausible. Aquest corriment general de vots exlicaria uns resultats que, si no, costarien molt d’entendre. I això refermaria la conclusió que, a partir d’un nivell, la corrupció sí que passa factura.

I què en podem pensar, de tot això, de cara a les pròximes eleccions autonòmiques? Ací, qualsevol cautela és poca. Andalusia és una autonomia anòmala per dimensions, per població, per situació econòmica i social, per estabilitat del vot d’esquerra, i fer extrapolacions seria aventurat. Però també seria absurd no aplicar el sentit comú o insinuar, com han fet alguns líders del PP, que la derrota del seu partit només té un abast local, quan Mariano Rajoy s’ha passat més de mitja campanya a Andalusia. Si comparem les enquestes andaluses d’abans dels comicis amb els resultats i amb les que hi ha ara al País Valencià, hi ha coses que salten a la vista. En primer lloc que les enquestes no són un mapa ni exacte ni segur, però assenyalen tendències i, fins a un cert punt, poden resultar orientatives. D’altra banda, el PP valencià no solament ha de carregar el pes de la corrupció del seu partit a l’Estat; l’aportació local és de primera línia. Vull dir que la seua situació és precària i, en una campanya electoral amb un mínim de caloret (sic), la seua debilitat pot ser extrema. De la majoria absoluta, ells mateixos ja se n’han acomiadat. Per un altre costat, el grau de fragmentació de les Corts Valencianes que isquen d’aquestes eleccions podria ser insòlit, i provocar moviments a què fins ara no estàvem gens acostumats. Entre els misteris que caldrà desvelar, hi ha el de l’atracció que puguen arribar a sentir els blavers decebuts per un partit com Ciutadans, que es va gestar no fa tants anys en un restaurant de Barcelona i el líder del qual no ha negat mai que és català. Bé caldrà veure-ho.