Recomanem

Assaig

Crisi, postmodernitat, hiperrelativisme i xarxes socials. Aquest és, més o menys, el panorama davant el qual es troba el periodisme el 2015 i sobre el qual reflexiona el periodista i professor Albert Sáez en El periodisme després de Twitter. Notes per a repensar l’ofici, un assaig molt notable –guanyà el XVIII premi Joan Fuster dels Octubre– que mesura les pors apocalíptiques d’uns i les eufòries digitals d’altres. Que el periodisme tal com l’hem conegut fins ara ha mort és, no debades, el punt de partida d’unes línies crítiques i raonables, potser massa reiteratives, però molt reveladores. Un al·legat per la transformació d’una professió necessària, que necessita reconéixer errors i recordar el que va ser, perquè, al capdavall i com deia Bassets, “si tots som periodistes, ningú no és periodista”. Molt recomanable.

Narrativa

Hi hagué un moment en què els valencians emigraren als Estats Units buscant una terra promesa que no era la seua. Fa poc s’estrenà el documental Del Montgó a Manhattan, i fa menys encara que ha arribat Material fotogràfic, la novel·la de Joaquim Espinós que guanyà el setzé Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. En una obra tradicional, lleugera i ben documentada, l’escriptor de Benilloba narra la història de tres amics que deixen el País Valencià per buscar la sort i la vida a l’altra banda de l’atlàntic, en la Nova York del 1918. La del pont de Brooklyn i l’Empire State, sí, però també la del restaurant La Valenciana, al cor d’aquella ciutat de les mil oportunitats.

Assaig

En un país d’assagistes de l’actualitat el que ens falten són els mitjans on poder llegir-los. És el que penses quan lliges obres com No ens calia estudiar tant, de Marta Rojals, un conjunt d’assaigs —articles d’opinió, per als fans de les etiquetes— publicats entre el 2008 i el 2015 en la secció “Mail obert” del diari digital Vilaweb. Els de l’arquitecta de Palma d’Ebre són peces breus, que es fan llegir i que tracten temes del que hauríem d’anomenar, sense eufemismes, política: societat, cultura, llengua, política estricta… Tot plegat, temes d’una actualitat que comença amb l’esclat de la bombolla i el començament de la crisi. No és gens estrany, doncs, que No ens calia estudiar tant —compte amb el títol— acabe sent el testimoni àcid de la primera generació desnonada del País de les Meravelles.