La memòria i l’orfandat

El 10 de febrer passat, a La Casa de la Paraula de Barcelona, el director del museu de la memòria de Rosario (Argentina) Rubén Chababo, es preguntava quin sentit tenia un memorial com el que dirigeix. Venia de visitar la tomba de Machado a Cotlliure i el Museu de l’Exili a Portbou, i en va destacar la senzillesa, i l’harmonia amb els llocs on estan situats. Va distingir entre l’impacte que pot tindre un museu de la memòria pels elements exposats, pel subratllat de la tragèdia (pensen en les sabates apilades a Auschwitz) i l’afecte més permanent que pot produir un “no sé qué”, que diria Joan de la Creu, si allò que es mostra va més enllà i deixa en el visitant una sensació que el fa reflexionar. És per això que es preguntava quin sentit té un memorial i proposava una resposta: que la gent deduïsca que és possible que els fets rememorats no tornen a repetir-se (o sí), però que podien succeir de nou d’una manera diferent. En posava exemples: potser no tornen de la mà d’un Hitler, d’un Pinochet, d’un Videla; però, sense ells, sí que poden tornar les conseqüències. Recordava l’ambient d’una certa aquiescència social envers els dictadors, i que molta gent pensava que calia posar ordre en el temps en què es van produir. Que aquest argument letal és el que en realitat afavoreix situacions que, després, la memòria condemna i fins i tot no entén. No li van faltar exemples: des de la segregació ètnica o marginal fins a la paranoia sobre la seguretat. Un memorial, va concloure, hauria de mantindre’ns alerta a percebre aquests petits detalls que poden esdevenir un nou horror social.

Un memorial hauria de mantindre'ns alerta

Una conseqüència de la tasca d’esborrar la memòria és deixar orfes les generacions posteriors. Fa uns dies, TV2 va emetre un documental sobre Antonio Gades, un home fonamental en la dansa del segle passat, que confessava la ignorància en què vivia i la sorpresa i la curiositat quan algú li parlava d’un tal Federico García Lorca, o Pablo Neruda. També és el cas de Paco de Lucía, imprescindible en la història de la guitarra, que no sabia llegir una partitura, que va descobrir, parlant amb els companys d’escenari (que l’admiraven com ell no es podia imaginar) John McLaughlin, Al di Meiola, que no calia estudiar partitures per a improvisar, que simplement havia d’utilitzar les escales que feia amb el flamenc. Aquesta manera de “començar de zero” cada vegada és clar que funciona, però no hauria de ser necessari romandre sempre així. La interrupció i la repressió posterior d’una realitat creadora obliga a un esforç suplementari que podria haver-se evitat.

Hi ha una altra manera de deixar òrfena una generació posterior i el causant no és necessàriament un dictador i la seua repressió. Si el fil es trenca per la decepció o el penediment d’un passat en què una generació va posar les seues esperances i les seues lluites, els fills es trobaran amb el buit d’aquesta transmissió interrompuda. Un subjecte pot renunciar al temps que va protagonitzar amb totes les contradiccions que vulguen; l’amargura té els seus estralls, i està en el seu dret. Però no té dret en cap moment a amargar una generació posterior que haurà de passar, com ho va fer ell, per l’entusiasme, per la por, per les incomprensions, fins que comence a traure’n les pròpies conclusions. Un petit exemple d’ara, absolutament banal, però eloqüent: pare, explica al teu fill per què és intolerable que la nova moneda (?) amb el rostre del rei estiga coronada per uns “70 anys de pau”. Són, també, aquests petits detalls els que donen sentit a un Memorial sobre la memòria. I al fet que els fills puguen reconéixer el pare.