Expressionisme valencià

Hi ha dies en què un servidor té la sensació, més aviat ingrata, que se li han acabat definitivament els temes i que no fa més que rodar i voltar com un ase de sénia amb les quatre pobres idees de què Déu, en la seua infinita misericòrdia, ha trobat a bé proveir-lo i, en canvi, hi ha moments en què passa tot el contrari. Ara mateix, com a mínim hauria de recordar la figura d’un dels pocs autèntics patricis valencians, don Pere Maria Orts, que tant de bé va fer a aquesta ciutat i aquest país i ara ens ha abandonat, o bé evocar una altra figura noble, la d’Ovidi Montllor, en els vint anys de la seua mort, ara que, al cap de tant de temps, les institucions valencianes consideren que encara no és l’hora de fer-li un homenatge com Déu mana en el seu propi país, no sé si perquè era un home d’esquerres o senzillament pel fet que cantava i treballava en esa lengua que la senyora Rita Barberà embruta i embastardeix en públic a la gana amb aquella jovialitat que li és tan pròpia. O de la mateixa alcaldessa de València, ja posats, que l’altre dia amollà, amb un aplom digne de millor causa, que això del caloret ho havia trobat ella en no sé quins textos jurídics antiquíssims –i no sé com no se li va acudir al·legar una gramàtica- i que “alguien se había pasado de listo” criticant-la. Potser una al·lusió al rector de la universitat, qui havia gosat desaprovar les seues inexcusables trompelloteries verbals.

Vostés em perdonaran, però una declaració així no pot passar sense comentari. Ja sabem que la senyora Rita sempre té raó i que si l’univers sencer la contradiu, el problema el té l’univers i no ella. Ja ho va demostrar el dia que proclamà urbi et orbi que el poeta Al Russafí escrivia en valencià. Quan tots els estudiosos li hagueren de recordar que aquell famós poeta del segle XII escrigué sempre en àrab clàssic, va contestar en un ple de l’Ajuntament que això era opinable per la senzilla raó que ella opinava el contrari i qui la contradira era un intolerant. Al cap i a la fi, si hi ha qui afirma que el català i el valencià són la mateixa llengua, per què no han de ser-ho també el valencià i l’àrab? Si algú troba que no s’assemblen gens, deu ser una qüestió de percepció. I com que la senyora Rita coneix l’àrab exactament igual que el valencià i li importa més o menys el mateix, deu trobar que sí que s’assembla, i prou. Així de tolerant és l’alcaldessa i aquest és el nivell. Amb tot, crec sincerament que valdria més que la qüestió del caloret la deixara passar, perquè, cada volta que l’esmenta, li recorda a la gent com va fer el ridícul davant de tot Espanya i quina imatge és capaç d’oferir. Que és una ignorant, ja fa temps que ho sabíem, però si continua per aquest camí, començarem a pensar que, damunt, és imbècil. I això pot ser més greu.

Posa en evidència les millors virtuts del Viadel articulista: la còlera moral, l’observació fastiguejada de l’entorn que l’envolta

Són molts temes, en efecte, però jo no pretenia parlar-los ara de res de tot això, sinó d’algú que n’ha parlat i en parla, de tot això i de més coses, i molt bé: el periodista, narrador, assagista i poeta Francesc Viadel. Qui tinga la sort de seguir els seus articles en La veu del País Valencià ja deu saber que Viadel és un dels columnistes més incisius de què disposem. És lúcid, franc i, quan s’encén –motius no en falten-, deixa anar el viri com ben pocs. La fúria demolidora d’alguns dels seus articles pot assolir cotes titàniques, però també és capaç de descripcions diàfanes, on es remansen les notes d’un lirisme molt íntim, delicat i profundament corprenedor, tot escrit en un valencià d’una ductilitat, una vivacitat i una punteria envejables. No ens pot estranyar que, qui redacta articles com aquests, siga també destre en les altres arts de l’escriptura.

Ara mateix –i per això volia parlar-los-en- acaba de publicar el seu tercer llibre de poemes, Ciutat, dies insòlits, en la benemèrita editorial Onada de Benicarló. És un llibre que posa en evidència les millors virtuts del Viadel articulista: la còlera moral, l’observació fastiguejada de l’entorn que l’envolta, la desinhibició verbal i la força projectiva de la seua immensa capacitat per al dicteri i la recusació –de vegades fulminant i apocalíptica-, però també la sensibilitat ferida, l’intens enyor i la mussitada carícia de l’autèntic líric, del poeta que, fins i tot en el més eixorc i embrutit dels escenaris, no ho pot deixar de ser. Ens trobem davant d’un llibre complex i inusualment aspre que actualitza amb encert una de les tradicions més venerables de la lírica del segle XX, la de la poesia expressionista pura i dura. Qui s’haja entretingut a llegir la famosa antologia El crepuscle de la humanitat, de Kurt Pinthus, hi veurà la connexió de seguida. És una tria estètica més que apropiada, perquè la realitat (com la Rita) és la que és i ni els minuets difuminats ni l’orfebreria puntillosa sabrien reflectir-la. La ràbia, el descoratjament i l’elegia demanen, entre nosaltres, una veu més impetuosa i turbulenta, i Francesc Viadel la té. La potentíssima veta expressionista del poeta major de la nostra tradició moderna, Vicent Andrés Estellés, reforça aquesta vinculació de fons.

Ciutat, dies insòlits és un càntic descordat d’amor i odi a València, la ciutat de l’oblit, farcida d’estampes purulentes per on transita un carnaval fastigós de figures grotesques, traçades amb el burí d’un Grosz mediterrani, entre ecos surrealistes i imprecacions al buit. Aquest és un espai salvatge, com també ho és la paraula que el diu. No és solament València. En aquestes pàgines també ens commou el lament per la vella i trista Europa, convertida en prostíbul o cementiri de cendres de les il·lusions mortes nord enllà. Però al costat de tot això, confrontant-ho, perviu en aquests versos la lluentor secreta de l’instant perfecte, menjant un gelat en la piazza della Minerva, a Roma, davant l’encantador elefantet de Bernini o amerant-se de la calma del mar, o el record substantiu de la treballada dignitat dels seus avantpassats, o “l’ànsia gegant de la ciutat” d’un record infantil que travessa el poema i trasllada el lector cap a la nitidesa invicta i la llum incendiada i els capvespres amables i l’enyor que no es pot esvanir de la ciutat de tots.