Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

L’esplendor de la forma

D’Estellés cap ací, no hi ha cap poeta que tinga l’ambició cognitiva i l’exuberància verbal d’Antoni Ferrer

Divendres passat, la presentació de dos llibres nous d’Antoni Ferrer Perales –un de poemes, Variacions Goldberg, i un d’assaig, L’Estellés amagat- va servir perquè l’associació Lletraedeta li muntara a l’autor una festa sorpresa d’homenatge i presentara, al seu torn, un volum dedicat que, amb el títol irònicament kavafià de Els déus no abandonen Antoni, inclou obres de 77 poetes, la majoria valencians, de totes les generacions i tots els registres. Em puc imaginar la commoció i l’atarantament de l’autor –ell sempre tan discret- davant d’una mostra d’estimació tan ecumènica, i també la felicitat que el devia somoure per dins. M’ho he d’imaginar, perquè no vaig poder anar-hi, però només de pensar-ho ja em pose content. En primer lloc perquè Antoni Ferrer és amic meu, i en segon perquè, independentment de l’amistat, crec que s’ho mereix de sobres. A banda del seu valor com a mestre, lúcid crític literari, etern col·laborador de Saó, etc., hi ha el fet enlluernador de la seua poesia, i la importància d’aquesta s’imposa per ella sola a qualsevol bon lector.

Afortunadament, la literatura valenciana ha generat en els últims decennis una quantitat notable de poetes substantius. M’excuse de assajar-ne ací la nòmina i tampoc voldria que cap se m’enfadara, però em poden creure si dic que, en ben diversos estils, n’hi ha molts i bons. Ara, la veritat és que pense que, almenys d’Estellés cap ací, no n’hi ha cap que tinga l’ambició cognitiva –diguem-ho així- i l’exuberància verbal d’Antoni Ferrer. En un registre i amb unes pretensions molt diferents (i més recòndites), però amb ambició i exuberància equivalents, podria al·legar el nom de Joan Navarro, i prou. Del que no tinc cap dubte és del fet que Antoni Ferrer és un grandíssim poeta. Difícil, altament peculiar, obsedit pels seus temes i perquisicions, paradoxal, un punt revés, de vegades abstrús, en més d’una ocasió reiteratiu, però grandíssim, i amb una veu i un món tan estrictament seus que són inimitables. Acostumar-se al seu univers expressiu, veure’l desplegar-se en variacions constants, sempre sorprenents i sempre fidels al seu propi sentit, com el centre quiet d’una roda que no para de moure’s, és un dels majors privilegis que pot deparar a hores d’ara la literatura en català al lector impenitent. Homenatjar-lo, almenys els feliços pocs que disfrutem d’aquests plaers, és el mínim que podem fer.

Ferrer ha sigut i és un gran poeta franciscà

Antoni Ferrer ha dit alguna vegada, amb un bri d’ironia, que s’ha passat la vida fent, refent i contrafent el mateix llibre. És una exageració, però no tant. Ferrer ha sigut i és un gran poeta franciscà –l’únic que tenim d’aquesta mena- des del primer llibre al fins ara últim, i sempre els ha plantejats tots com a itineraris de recerca. Més que en cap altre poeta que conega, aquest itinerari –que és una exploració cap endins i cap enfora- està mogut per una expectativa paradoxal, entre l’exultació i el dubte. Per això la seua veu és tan joiosa i tan angoixada; concelebra amb nosaltres, al mateix temps el jubileu i el rèquiem eterns de l’ésser. Cal dir que, com a bon franciscà d’esperit, el seu amor per totes les criatures, grans o menudes, des dels éssers humans fins a l’àtom més ínfim, és universal. D’ací que l’àngel de la història de Paul Klee, que fuig aterrit de la desolació que sobrevola i provoca, siga una xifra de la seua compassió. Però el que la vida vol és perdurar, com deia aquell curiós teòleg que era Nietzsche, i Antoni Ferrer troba en la forma la recepta que la música i la poesia han trobat per a preservar l’instant en l’obra d’art. La temptació de convertir la mateixa forma artística, que aconsegueix fer perdurar el més efímer en paraules o sons, en una metàfora trancendent de la vida és comprensible, i potser justificada. Se’n diu anagogia, i ve a significar que, de la mateixa manera que els signes es refereixen a coses, les coses són també signes d’una realitat més alta que ignorem i que ens funda, i que només se’ns revela a través de signes de signes, per espills. La forma de la nostra vida, entesa així, és també un altre signe, i també vol perdurar, més enllà de l’inici i la fi, que, al capdavall, no deixen de ser, ells també, signes. Esperem als llindars. Ja he dit que la poesia d’Antoni Ferrer, a més de franciscana, és extremadament ambiciosa.

Tot el poemari, de cap a cap, és un conjunt de variacions, punts i contrapunts

No puc parlar del llibre d’Antoni Ferrer sobre Estellés, perquè no l’he llegit, però sí de les seues Variacions Goldberg, que és un poemari impressionant, autènticament corprenedor. Si, com volia Kafka, la literatura ha de ser una destral per a asclar la mar gelada de dins nostre, cal dir que, ací, Antoni Ferrer Perales és un formidable destraler. També podríem dir que tot el llibre és una recapitulació i una posada a punt, des de la maduresa, de tot el seu univers de meditació i d’expectativa. És, en primer lloc, un homenatge a Johann Sebastian Bach. Tal com la famosa peça de Bach es compon de 32 variacions que giren sobre els mateixos motius, el llibre inclou 30 poemes més dues àries que dialoguen entre elles, amb l’afegit de 6 poemes inicials, Bachianes, que fan el mateix. Tot el poemari, de cap a cap, és un conjunt de variacions, punts i contrapunts, al voltant d’uns temes principals, que són els que han obsedit des del principi la poesia d’Antoni Ferrer. Al meu entendre, el tema clau, el que dóna el to i desencadena tot el desplegament de veus en fuga i en retorn, és el de l’espera: una espera incerta i confiada, completament paradoxal, que suma el ser i el no-ser, l’ànsia i la por, el que es diu i el que és del tot indicible; l’espera de la perduració del que és efímer precisament en tant i perquè és efímer, més enllà de la llum i la fosca, de la fi i del principi: “quan s’hagen dit els noms dels morts innumerables / i siguen rescatats del deute d’ignomínia”. Allà, en el llindar mateix, davant “la vida de la vida, la plenitud de l’ària”, l’esplendor de la forma.