Rareses de fa 100 anys

Per una estranya llei de la compensació que, si no és universal, sí que actua sovint, els territoris amb una cultura institucional massa precària o desatesa solen produir una quantitat notable de personatges heterodoxos o com a mínim rars que, almenys, donen alegria, color i varietat a una vida cultural que, sense ells, patiria un raquitisme tòxic. I com que en àquest àmbit l’ortodòxia sol ser sinònim de rutina i d’adotzenament, mentre que la raresa és fèrtil, el rèdit d’aquest mecanisme compensador pot ser afortunat, si algú se n’assabenta. El País Valencià n’és un bon exemple. Especialment si escriu en la llengua del país, la pràctica totalitat de la gent que ací es dedica a la cultura viu fora o en els marges mateixos de les institucions i els altaveus del ram i, aparentment, sembla que no existesquen. A més, es dediquen a assumptes estranys: poesia hermètica o joglaresca, assagisme, teoria del discurs, sociolingüística, filosofia analítica, teoria de la literatura o de la música, coses així.

És clar que també entre els rars hi ha classes. N’hi ha que tenen molt de talent. Joan Fuster va ser un dels escriptors més heterodoxos –de qualsevol ortodòxia possible- que ha engendrat aquest país, i gràcies a les seues qualitats literàries i intel·lectuals va arribar a tindre molta influència, com és sabut, tot i que va jugar sempre a la contra. En un altre àmbit, també és altament heterodox –i rar com ell a soles- Josep Palàcios, que és un grandíssim escriptor i ell mateix s’ha encarregat que no ho sàpia quasi ningú. Entre les generacions més joves, alguna volta he escrit que el castellonenc Josep J. Conill és un dels heterodoxos valencians que diu més coses d’interés per pàgina publicada, que és un bon percentatge. Tampoc no és gaire conegut, i en el seu cas no sé si és perquè ell ho vol o per les circumstàncies del context, que és una manera discreta de referir-se a la penosa realitat que els escriptors en valencià han de suportar un dia rere l’altre. En tot cas, Conill ha publicat llibres de poemes i d’aforismes molt interessants, a més de treballs sociolingüístics potser més interessants encara. Com que els rars es reconeixen entre ells, també ha editat textos de Lluís Vicent Aracil i d’un semidesconegut poeta castellonenc de començament de segle, Maximilià Alloza. El 2012 en publicà el primer volum de les obres completes, amb un estudi introductori extens, documentat i molt suggestiu. Dos anys després n’apareix el segon i últim, que és una reedició de l’únic llibre de poemes que Alloza publicà en vida, Ioesa, un llarg poema narratiu que ha gaudit de certa fortuna crítica dins dels cercles erudits.

Ioesa era i és una cosa raríssima, almenys en el context (tornem-hi) valencià. Vaja per davant que no és cap obra mestra; ni tan sols hi ha dret a dir que siga un llibre ben escrit. És l’obra ambiciosa i maldestra d’un aprenent de poeta amb talent i alguna formació que va tindre la mala sort de viure en un lloc molt tancat i endarrerit, que no li va permetre créixer com a escriptor. Perquè encara que les il·lusions juvenils puguen encobrir aquesta veritat, el fet inapel·lable és que, sense lectors, no hi ha literatura. Com a màxim, pot haver-hi alguna raresa solta. Ioesa ho és.

Cal dir que Alloza maneja amb gràcia els versos breus

L’argument es podria resumir així: En el primer segle després de Crist, una bellíssima ballarina esclava ha de fugir d’una orgia que s’ha desenfrenat tant que un poc més i la maten, i es perd per boscos i penyals. Allà la troba un pastor jovenet. Durant uns mesos, tots dos viuen un idi·li amorós que sembla una prefiguració romana d’Un estiu amb Mònica d’Ingmar Bergman, i acaba igual de malament. Acabat l’estiu, la bella dansarina s’avorreix de la monotonia campestre i se’n torna a la ciutat, i el pobre pastor es queda amb un pam de nas. Al final, un anacoreta li explica la doctrina cristiana i l’home s’aconforma. Com que Maximilià Alloza era un senyor llegit de tendències liberals i fantasioses, que s’estimava la literatura decadentista i parnassiana francesa, els lectors ja es poden imaginar que les vora 100 pàgines (en l’edició actual) del poema van plenes de nimfes, efebs, marbres, sedes, triclinis i la resta de guarniments del que llavors se’n va dir Modernisme, tot amanit amb bona cosa de danses sicalíptiques i joia dels sentits. És prou divertit, i si l’autor haguera adquirit més destresa lingüística i haguera pogut refinar el seu gust, Ioesa seria una obra valuosa dins d’aquest peculiar gènere, que llavors encara tenia èxit (Gabriel Alomar feia aquesta mena de coses molt bé, i gent com Joan Maragall o Rubén Darío també, per descomptat).

Cal dir que Alloza maneja amb gràcia els versos breus, perquè les seues limitacions expressives s’hi coneixen menys i perquè, com a poeta, té orella musical i dots per a la pinzellada ràpida. També que es troba molt més còmode quan narra l’idil·li eròtic en la naturalesa que quan s’encara amb la moralitat final de l’obra. Això ja ho van notar, amb disgust, els pocs lectors que llavors va tindre el poema. Per això, aquesta peça essencialment enjogassada i innocent va ser rebuda amb una reticència tan adusta que a l’autor se li van anar del tot les ganes de continuar jugant. En el Castelló vuitcentista i a tot estirar jocfloralesc que envoltava el pobre Alloza, els luxes parnassians, les odalisques casquivanes, la nuesa estival i els amors pastorils, per molt de penediment amb què acabaren, eren pecat mortal; tot el que no fóra resar el rosari tot el dia era pecat mortal, i en valencià encara més. Les circumstàncies del context eren aquestes, i això no hi ha heterodòxia que ho remunte. Alguna cosa hem avançat, a fi de comptes. Ioesa fou un experiment insòlit, en tot cas, i va ser rebutjat. Com a intent de construir en valencià una literatura (comparativament) moderna, tenia mèrit, i cal agrair a Josep J. Conill que l’haja rescatat, cent anys després. Com a símptoma de les duríssimes constriccions en què la literatura en valencià ha hagut de sobreviure i del silenci clamorós que l’asfixia, aquesta raresa continua sent alliçonadora.