Troballes i debats

Té molta raó Gonçal López-Pampló, actual director literari de l’editorial Bromera, quan diu, en una entrevista publicada en Caràcters, que en els últims anys s’han perdut espais on difondre la literatura i que aquesta té menys visibilitat en els mitjans de comunicació. S’entén que es refereix als mitjans en paper, perquè tot seguit declara que a les editorials valencianes els convindrà explorar altres vies, com les xarxes socials. Té raó perquè parteix d’una constatació que qualsevol persona amb una mica de memòria pot fer. La literatura, sobretot aquella literatura que vol ser precisament això i que, per dir-ho d’alguna manera, té voluntat i consciència de ser art, ha anat perdent presència pública de mica en mica, però sense treva. I com que la bona literatura sempre engendra en qui sap disfrutar-la un entusiasme que vol ser compartit, els feliços lectors van refugiant-se en els cercles una mica tancats, però molt bulliciosos que permet internet. Els seguidors dels blogs i els fòrums literaris de la xarxa tenen alguna cosa de confraria d’iniciats i, si es vol, també podria entendre’s el fenomen com un avatar cibernètic de l’antic boca orella, però el fet és que funciona, i encara que siga dins de cercles reduïts, permet que les notícies sobre llibres que valen la pena continuen circulant. Afortunadament.

Quant als mitjans de sempre, la informació sobre literatura escrita i publicada a València és ben escassa, amb l’excepció de les revistes especialitzades, perquè al nostre país, on tantes branques de la cultura són massa raquítiques (o han sigut esporgades amb un excés de cura), en disposem d’unes quantes de molta qualitat, com ara el mateix Caràcters que publicava l’entrevista, la veterana L’Espill o la també veterana L’aiguadolç, que va ja pel número 42.

Aquest número de L’aiguadolç es fa eco del tricentenari de la caiguda de Barcelona en la guerra de Successió amb un dossier molt interessant sobre història i literatura. Entre els diversos articles, que abans foren conferències en unes jornades que tingueren lloc a Beniarbeig, un servidor (que té els seus gustos i manies, com tothom) en destacaria dos, el de Josep Lozano, en què l’autor recorda amb lucidesa les circumstàncies de l’escriptura d’una de les seues novel·les més celebrades, Crim de Germania, i el de Simona Skrabec, “El món d’un home feliç i el món d’un home infeliç. Europa històrica – Europa literària”.

En el primer, l’autor evoca les incitacions que el mogueren a escriure aquella novel·la com ho va fer: quins eren els seus propòsits; les fonts que manejà; la voluntat de configurar un cosmos narratiu a partir d’un moment tràgic de la història valenciana i la necessitat de construir uns personatges que d’alguna manera encarnaren una realitat polifàcètica, a més de conflictiva; la lenta construcció d’un estil adient i el progressiu engrescament de l’autor amb la seua història, que al principi havia de ser un relat curt i acabà esdevenint una gran novel·la. És molt il·lustratiu. Un escriptor treballa així.

La també veterana 'L’aiguadolç' va ja pel número 42

L’article de Simona Skrabec és més general. Entre les moltes coses interessants que diu hi ha l’observació que encara no ha comparegut una consciència europea unitària. Quan parlem d’Europa, ens referim a una entitat física de límits una mica imprecisos, però indubtablement existent; quan parlem dels europeus, l’assumpte es complica molt. També afirma que cal prestar més atenció al fet obvi que tota enunciació l’expressa algú, parteix d’un punt de vista. No hi ha una història, sinó una multiplicitat de perspectives, de relats, de fragments. A partir d’ací, l’autora sosté que haurem de deixar de venerar “els llibres gruixuts” i la seua capacitat de construir imatges coherents, però artificioses. Accepte les premisses, però he de discrepar rotundament de la conclusió, per una raó que la mateixa autora ja addueix uns paràgrafs abans. Tot el que vulguem observar (o expressar, o entendre), “no el podem pas recordar ni reproduir si no som capaços de fer alguna mena de síntesi”. “Només podem parlar, i pensar, si utilitzem conceptes complexos”, i això implica un exercici de construcció, un primer intent de donar coherència al remolí vertiginós dels fets. Això és inevitable, i val més que en siguem conscients. També del fet que no és inevitablement nociu. Si vull intentar entendre el segle XX, per exemple, he d’escoltar inexcusablement els balbucejos i els esgarips dels testimonis i les víctimes, però tampoc em farà cap mal llegir llibres gruixuts com Postguerra de Tony Judt o Terres de sang del seu amic Timothy Snyder (entre molts altres), llibres molt construïts i metòdicament coherents que procuren entendre i explicar fets complexos i terribles, o també Terror i somni. Moscou al 1937, de Karl Schlögel, qui, a partir d’una data i un lloc ben concrets traça un plànol del malson totalitari d’una penetració i una amplitud que cap testimoni del moment hauria pogut ni imaginar i que posa els pèls tan de punta com els clams ja inaudibles de les víctimes. Un llibre d’història ben construït i coherent té tanta capacitat de revelar aspectes fonamentals de la realitat com una bona novel·la, bé que amb uns altres mitjans, i no veig per què n’hauríem de prescindir. Els fragments són fragments, i les síntesis, inevitablement parcials i exangües, però la voluntat d’entendre necessita els uns i les altres, perquè el món en brut és inaprensible. Dit això, m’afanye a subratllar que llegir un article de Simona Skrabec és sempre un plaer, perquè obliga a pensar i a discutir, una virtut inestimable en aquests temps, massa treballats pels textos previsibles.

Però en aquest número de l’Aiguadolç hi ha moltes més coses d’interés, com una ressenya de Guillem Calaforra a un llibre de relats de Rafa Gomar, Bé, perdona’m, però estan esperant-me, que és tot un exemple de com es pot fer una anàlisi penetrant de la literatura des de la cordialitat, o, en l’apartat de creació, un conjunt de poemes de Salvador Ortells i una primícia en català, el primer capítol de The Bondwoman’s Narrative, la novel·la d’Hannah Crafts (o Bond) que explica la seua peripècia com a esclava negra al sud dels Estats Units i que és una fita inaugural de la literatura afro-americana. Es tracta, ja ho veuran, d’un text comprenedor i d’un testimoni narratiu de primera magnitud que ens parla de fets ignominiosos i de l’altíssima dignitat humana (i literària) de qui hagué de patir-los i va saber comunicar-los.