Finançament autonòmic, política lingüística i servicis bàsics
S'haurien de calcular les transferències per a l'ús i l'ensenyament de les dos llengües com a més costoses que no la d'una sola llengua
El finançament de les comunitats autònomes i la repercussió que té sobre la prestació dels servicis que s'ofereixen a la ciutadania és un tema d'actualitat. Especialment significativa és la repercussió per als qui vivim al País Valencià, una comunitat autònoma sobre la qual recau el “mèrit” de ser una de les més mal tractades financerament en el repartiment de les disponibilitats del Fons de Compensació Interterritorial estatal. És una qüestió molt ampla vista per molts especialistes de l'àmbit jurídic i econòmic, però jo hi vull aportar una reflexió sobre un aspecte que em sembla que no s'ha tingut molt en compte a l'hora de valorar els servicis que ha de prestar l'administració valenciana, els costos que això suposa i la font d'ingressos que els ha de fer possible de manera equilibrada i sostenible. Es tracta del finançament de la política lingüística.
La Constitució Espanyola (CE), en l'article tercer, establix que hi ha territoris de l'Estat Espanyol amb dos llengües oficials, el castellà i la llengua establida en l'estatut d'autonomia corresponent. Així mateix, indica que la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció. L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, en l'article sèptim, establix el valencià com a la llengua pròpia i oficial a tot el territori valencià. Però que té a vore la qüestió amb el finançament autonòmic?
L'article148 CE, establix les competències que poden ser assumides per les comunitats autònomes (CCAA) i, en l'apartat 1,17, indica com a tal “el foment de la cultura, de la investigació i, en el seu cas, de l'ensenyança de la llengua de la Comunitat Autònoma.” L'article149 declara la competència exclusiva sobre les matèries. En l'apartat 2 considera la cultura com a deure i atribució essencials de l'Estat i, també, assenyala que es facilitarà la comunicació cultural entre les CCAA.
Finalment, respecte al finançament, l'article158.1 CE diu textualment: “En els Pressupostos Generals de l'Estat podrà establir-se una assignació a les Comunitats Autònomes en funció del volum dels servicis i activitats estatals que hagen assumit i de la garantia d'un nivell mínim en la prestació dels servicis públics fonamentals en tot el territori espanyol.”
La Generalitat Valenciana va assumir, des del primer moment, les competències de Cultura i d'Educació i, per tant, de la política lingüística i de l'ensenyament de la llengua pròpia i oficial. A partir d'ahí, la Generalitat ha assumit la gestió de l'ús de les llengües oficials i del seu ensenyament.
En estos moments està, en l'anàlisi i en la discussió política, el finançament de les CCAA com a una qüestió no resolta favorablement per als interessos valencians i, també, l'anàlisi sobre els retalls en la prestació dels servicis en funció de les competències assumides, de la consideració de servicis essencials o no, i del nivell d'ingressos i d'endeutament autonòmic.
Disposar de les mesures necessàries per a exercir el dret a usar la llengua oficial és un servici bàsic de l'Administració i un dret fonamental dels ciutadans?. Al meu entendre, evidentment que sí. Oferir als ciutadans el servici públic d'usar les llengües oficials s'ha de considerar un servici obligatori per a l'administració, per manament constitucional i estatutari.
El Dret comunitari europeu reconeix com a responsabilitat de l'Estat el manteniment, la garantia i, fins i tot, la iniciativa pública de certs servicis qualificats com a bàsics, servicis públics essencials, d'utilitat pública, d'interés general, d'interés econòmic general, que poden tindre diverses formes de titularitat i que tenen, per tant, diverses formes de finançament.
La definició d'essencial, segons les sentències del Tribunal Constitucional 26/1981, 54/1982, 51/1986, és l'aptitud del servici per a ser condició material de l'exercici de béns constitucionals. Ja hem vist adés què assenyala la Constitució Espanyola al respecte.
És per això que no cal que el dret a usar la llengua oficial estiga configurat com a servici públic sinó que s'ha de considerar com a necessari per a satisfer drets fonamentals i de béns o interessos constitucionalment protegits.
L'article 158.1 CE preveu assignacions pressupostàries de l'Estat per als “servicis públics fonamentals”. Adequar el funcionament de l'administració, assegurar l'ús, l'ensenyament, la presència i la difusió de les llengües oficials en els mitjans de comunicació públics a la Comunitat Valenciana comporta uns costos (professorat, adequació administrativa, formació, traductors, mitjans de comunicació, senyalètica, difusió, promoció, Acadèmia Valenciana de la Llengua, etc) que s'han de comptabilitzar com a costos de servicis públics fonamentals (ací podríem entrar en l'anàlisi i valoració dels arguments que ha utilitzat la Generalitat per al tancament de la RTVV).
Si s'assegura l'ús i l'ensenyament del castellà a tot el territori espanyol a través de l'entramat de l'administració i del sistema d'ensenyament públic i privat, també s'ha d'assegurar, a la Comunitat Valenciana, el de l'altra llengua oficial, la pròpia dels valencians i de la Generalitat, el del valencià. És indiferent quina siga la titularitat o la forma de prestació del servici. Ha de ser un servici universal, accessible per a tots, amb continuïtat i amb un nivell mínim de qualitat.
De l'article 158.1 CE podem concloure que és un manament per a l'efectivitat de drets prestacionals bàsics per al ciutadà. Este article garantix un nivell mínim del servici i obliga a l'Estat a unes assignacions pressupostàries que l'asseguren. La política lingüística, com a aplicació dels drets lingüístics de la ciutadania, és un assumpte amb una entitat política de primer nivell i ha de ser considerada com a matèria pròpia per al càlcul del finançament dels servicis bàsics. És per això que, per a una planificació lingüística mínimament eficaç, cal disposar d'una dotació econòmica particular, finalista i clarament definida, no pot estar condicionada, cada any, a la decisió política de la persona que gestione el pressupost d'una conselleria determinada perquè, pel contrari, així ens va.
El finançament autonòmic ha de tindre un objectiu clar: la solidaritat interterritorial a l'hora del càlcul del cost efectiu dels servicis transferits. Els servicis de prestació de l'educació i de la cultura estan definits com a servicis fonamentals i essencials. Ni tan sols cal acceptar que, en l'època dels retalls pressupostaris, s'haja retallat per igual les CCAA que tenen una llengua oficial que les que en tenen dos. S'haurien de calcular les transferències per a l'ús i l'ensenyament de les dos llengües com a més costoses que no la d'una sola llengua i, per tant, per a igualar els costos s'haurà de valorar de manera compensatòria, per a millorar les assignacions, les comunitats pitjor dotades en este àmbit.
Si totes les comunitats autònomes reben els mateixos recursos per habitant per a finançar l'educació, la cultura i l'ús de les llengües oficials, els valencians eixim malparats perquè tenim un gasto que altres CCAA no tenen l'obligació d'atendre. Hauríem de rebre més diners per a corregir les desigualtats. Per tant, no es complix l'objectiu constitucional de la igualtat de posicions bàsiques en la prestació dels servicis en tots els territoris de l'Estat.
Ara els diversos partits polítics estan preparant els programes electorals i les convencions polítiques. Estic convençut que la nova sensibilitat que es respira, respecte del finançament autonòmic, ens farà possible comprovar que la reivindicació s'incorpora com a una acció política del pròxim, i nou, govern de la Generalitat.
Vicent Moreno Montañés és tècnic de Política Lingüística
